Entre tots ells la mataren i ella sola es va morir
La crisi de la novel·la literària
A poc a poc, de manera subreptícia, anem assistint a la mort de la novel·la literària; de la novel·la entesa —i concebuda— com a bella art, com a creació espiritual.
I com que la tàctica que s’empra és la de fer bullir la granota —si llances una granota a una olla bullint, saltarà fora tan aviat noti l’escalfor; si la poses a l’olla al començament i encens el foc, s’anirà habituant a l’augment de l’escalfor i acabarà morint bullida—, ni ens n’adonem ni reaccionem.
Ho acceptem com si no existís cap altra opció.
Acceptem que les novel·les catalanes actuals repeteixin, una vegada rere l’altre “La marquise sortit à cinq heures”, aquest començament simple i simplista de les obres realistes del segle XIX que André Breton posava en qüestió al Manifeste du surréalisme, partint d’una idea de Paul Valéry.
En unes consideracions —més aviat, acusacions— que no han perdut ni una unça d’actualitat. Com ell, també nosaltres podríem dir:
l’actitud realista […] es mostra hostil à qualsevol elevació intel·lectual i moral. La detesto, perquè és el resultat de la mediocritat, de l’odi i de la complaença superficial. És la que engendra avui en dia aquests llibres ridículs, d’aquestes obres dramàtiques insultants. S’enforteix incessantment als diaris i traeix a la ciència i a l’art, concentrant-se a afalagar el públic en els seus gusts més baixos; amb la claredat a tocar de l’estultícia, a la vida dels gossos. L’activitat dels millors esperits se’n ressent; la llei del mínim esforç acaba per imposar-se, tant en ells com en els altres[1].
Novel·la explícita
Perquè, malauradament, el tret que caracteritza la major part de les novel·les actuals, incloses les que obtenen els grans i tan generosos premis literaris, ja no és només el realisme sinó el seu caràcter explícit: no presenten uns personatge, una situació o unes circumstàncies, sinó que les expliquen.
Les expliquen amb tots els detalls. I tots vol dir això: tots.
Amb un descriptivisme innecessari —per no dir, abusiu— que estàvem convençuts que la literatura ja havia deixat enrere, cedint-la al cinema, el detallisme i realisme del qual mai no podria superar.
Amb tot, aquest excés de descripcions potser encara podríem acceptar-lo, com a part de l’elecció que du a terme cada autor —si és que d’elecció es tracta, per suposat, no pas de recepta escoloescripturesca—, atès que pot formar part de la seva manera de fer.
El que ja resulta acceptable, pel seu caràcter limitador, antiartístic, és quan aquests excessos descriptius o explicatius es traslladen als pensaments i emocions dels personatges; quan els autors ens diuen, explícitament, el que pensen o senten els personatges.
Dir, no suggerir
No crec que em mostri gaire categòric o que descobreixi res de l’altre món si afirmo que el que diferencia —si més no, hauria de diferenciar—, des de l’inici del segle XX, la literatura d’autor de la d’entreteniment, la literatura amb voluntat artística de l’artesanal, és que allí on la segona diu o explica, la primera suggereix o fa intuir.
Si ho volem expressar d’una altra manera, el que permet distingir-les és que la segona reserva al lector una funció simplement passiva, mentre que la primera no només li reserva, sinó que li exigeix, una funció activa; la literatura d’entreteniment es conforma amb lectors espectadors; la d’autor, malda per aconseguir col·laboradors —en realitat, co-creadors.
La literatura, com qualsevol bella art, mai no pot ser un monòleg, i encara menys un d’únívoc o unidirecccional, sinó un diàleg; un diàleg (permanentment) obert entre l’autor i els lectors.
Una idea essencial, aquesta, que sembla que la majoria dels novel·listes actual de casa nostra han oblidat; més que oblidat, han preferit oblidar, conscients que en un món on el senseesforcisme ho mana i domina tot, oposar-s’hi suposa el risc d’allunyar els lectors.
Un renúncia que potser es pot entendre personalment —els escriptors, com la resta de l’espècie humana, mengem dues o tres vegades al dia, tenim fills i una hipoteca— més que, tan aviat com esdevé majoritària comporta una devaluació literària tan greu com irreversible.
Des de fora
D’aquesta manera —que podria exemplificar amb unes quantes novel·les actuals, algunes d’elles premiades o escollides com a candidates de premis a obres publicades, però prefereixo no fer-ho—, als lectors no els queda altre remei que mirar-s’ho tot des de fora; són expulsats de les obres, esdevenen simples convidats de pedra dels autors, purs espectadors.
Espectadors exteriors que, com succeeix amb la majoria del cinema actual, no poden sinó donar la raó als autors, compartir cegament el seu punt de vista, atès que els ho donen tot fet, que no tan sols els diuen el que fan els personatges sinó, el que encara és més greu, més limitador, el que pensen i el que senten.
I, si, per si amb això no n’hi hagués prou, per si això no fos prou per desliteraturitzar la literatura, fan una passa més endavant: ens diuen, amb tota l’explicitat, amb totes les paraules perquè actuen, pensen o senten així.
Privant-nos, doncs, fins i tot d’aquesta darrera opció activa —més aviat, semiactiva— que consistia en permetre’ns imaginar o deduir què els havia dut a reaccionar com reaccionen.
Res d’això, ens tallen les ales d’arrel i ens condemnen sense remissió a un vol gallinaci, a un planar somnolent, anestesiador: només hem de llegir i de veure, res de col·laborar.
Un mitjà o camí que l’únic que comporta és l’esmusament de la intel·ligència, l’anorreament o execució de l’intel·lecte, desvirtuar la funció, el sentit i el gaudi de la literatura —i, per extensió, de qualsevol art.
Ambició
Perquè, sembla que ho hàgim oblidat, tant la literatura com les arts en general, han de ser ambicioses. Ambicioses en el sentit positiu del terme: han de pretendre dur-nos tan lluny com sigui possible.
La literatura, i per tant, la novel·la, que és el gènere literari majoritari, el que disposa d’un públic major, ha de ser un mitjà d’exploració i de coneixement de la vida. O el que és el mateix, de la condició humana.
Un mitjà, per descomptat, no pas teleològic, no pas forçat, sinó sorgit de l’interior, d’una força que brolla del més endins de l’endins, insadollable i indeturable.
I aquest mitjà d’exploració o d’interrogació tan sols assoleix la seva grandesa si l’autor és ambiciós, si dóna tot el que pot, si converteix la novel·la en sang de la seva sang i, alhora, si trasllada o exigeix la mateixa ambició als lectors.
Si l’autor parteix de la idea, indispensable, que els lectors tenen, almenys, la mateixa ambició que ell, les mateixes ganes de participar en l’exploració o interrogació de l’ésser humà que constitueix qualsevol obra d’art.
Si, amb el seu text, li diu als lectors: jo, esforçant-me al màxim, he arribat, he estat capaç d’arribar fins aquí; ara et toca a tu, ara et toca a tu posar-hi tot de la teva part, tot el teu esforç, per ajudar-me, per permetre que la novel·la arribi fins on estava destinada a arribar.
Obra col·laborativa
És per això que totes les novel·les literàries, totes aquelles que vulguin oferir alguna cosa més que un simple entreteniment, han de concebre’s com obres dialogals, com a obres col·laboratives, com a obres que creen més preguntes que no pas les responen.
Han de ser obres no descriptives o, almenys, on les descripcions i el descriptivisme —el “jo, que ho sé tot, t’ho dic tot”— ocupin un paper secundari; on les descripcions es limitin a les que siguin del tot imprescindible.
Les novel·les literàries no poden ser realistes com les obres del segle XIX, època on els autors no tenien altre remei que descriure-ho tot o gairebé tot perquè els lectors no tenien, com tenim nosaltres, l’opció de veure-ho tot, de recórrer a la fotografia o al cinema per saber de què parlaven.
Amb major raó en aquest quart inicial del segle XXI, quan els smartphones permeten que obtinguem a l’instant qualsevol imatge o informació que ens calgui.
No poden ser realistes de la mateixa manera que no ho pot ser la pintura: perquè, per més exacta que sigui, mai no serà més que una fotografia.
Els pintors realistes ens feien veure una imatge (un paisatge, un retrat, una natura morta…); els contemporanis ens van ensenyar a veure; més concretament, a veure (i a mirar) més enllà.
Les novel·les literàries han de fer el mateix: a través d’una sàvia i mesurada mescla entre el dir i el no-dir —on, en cas de desequilibri, la balança sempre cal que es decanti cap al costat del no-dir—, han d’ensenyar-nos a veure (i a mirar) més enllà; han de convidar-nos a participar en el seu viatge d’aprenentatge; han de permetre’ns ampliar, més enllà de qualsevol límit, els nostres horitzons (espirituals i existencials).
***
[1] « l’attitude réaliste […] m’a bien l’air hostile à tout essor intellectuel et moral. Je l’ai en horreur, car elle est faite de médiocrité, de haine et de plate suffisance. C’est elle qui engendre aujourd’hui ces livres ridicules, ces pièces insultantes. Elle se fortifie sans cesse dans les journaux et fait échec à la science, à l’art, en s’appliquant à flatter l’opinion dans ses goûts les plus bas ; la clarté confinant à la sottise, la vie des chiens. L’activité des meilleurs esprits s’en ressent ; la loi du moindre effort finit par s’imposer à eux comme aux autres ».
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)