Vida i opinions de Tristram Shandy, Laurence Sterne
La novel·la que es va escriure ella mateixa
En començar la meva primera ‘nota de lectura’ sobre Un viatge sentimental, comentava que “Hi ha autors i autors, hi ha llibres i llibres”.
Ara, en emprendre la meva anàlisi sobre Vida i opinions de Tristram Shandy (The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman), del mateix Laurence Sterne, traduït com aquell per Joaquim Mallafré, Edicions Proa, 1993, puc dir que aquest és un llibre entre llibres; un d’aquells ben pocs llibres que va deixar petja en la història de la literatura i que, el que encara és més important, deixa una petja més profunda en qui el llegeix.
La deixa perquè és diferent. I no pas diferent perquè volgués ser-ho, que el gran problema —més aviat, dèficit— dels llibres que es proposen ser originals, sinó perquè el seu autor no podia escriure’l de cap altra manera.
A la seva manera
Perquè havia d’escriure’l com ell i només com ell havia d’escriure’l. Deixant-se endur per la seva visió del món: “Cada autor té un sistema propi d’exposar els seus punts de vista[1]”, pàg. 23.
Visió del món que ha de correspondre’s amb la manera d’escriure, amb la seva veu narrativa: “espero i confio que el vostre coneixement […] de la meva personalitat i del tipus de mortal que sóc […] us faci assaborir més bé [les meves opinions]. Així que […] si considereu que escatimo aspectes de la narració […], sigueu indulgent amb mi i deixeu-me continuar i contar la història a la meva manera[2]”, pàg. 19.
Perquè tan sols així podrà escriure el llibre que ha d’escriure, el llibre que el seu jo interior li està dictant: “jo mai no pensaria ni obraria igual que el fill de cap altre home[3]”, pàg. 15; “Tothom diu de la fira segons li va[4]”, pàg. 18; “Cada autor té un sistema propi d’exposar els seus punts de vista[5]”, pàg. 23.
Tan sols així, basant-te en els teus impulsos propis, en les teves intuïcions (“estàs decidit a no escoltar consells de ningú[6]”, pàg. 84; “tot va a gustos[7]”, pàg. 20; “De gustibus non est disputandum”, pàg. 21) arribaràs on has d’arribar, escriuràs el que has d’escriure.
No ho podria expressar amb major claredat, per ni dir contundència, al capítol XXV del volum IX: “L’únic que voldria és que el món aprengués la lliçó i que cadascú expliqui la seva història com vulgui[8]”, pàg. 544.
I encara amb major claredat, preveient com preveu que serà criticat, al capítol VIII del volum II:
Si l’hipercrític ho vol discutir […] i es permet insultar-me per una tal infracció de la unitat de temps, o més aviat de la seva probabilitat, li recordaré que la idea de la duració i dels seus modes simples s’obté senzillament a través de la sèrie i successió de les nostres idees; i és l’autèntic pèndol acadèmic, segons el qual, com a intel·lectual, seré jutjat en aquesta matèria, abjurant i abominant de la jurisdicció de qualsevol altre pèndol[9]”, pàg. 92
Heterodòxia
A banda de la que acabo de comentar, una altra de les raons que el duen a escriure com escriu, de la seva heterodòxia la determina el fet que la història que ens narra no és tan sols ‘la vida’ de Tristram Shandy sinó, també, les seves ‘opinions’.
I si la seva vida potser —i només potser, és clar— podria haver estat narrada d’una manera més o menys convencional, respectant les regles que havien prevalgut a la novel·la fins llavors (l’ordre cronològic i l’avançament progressiu i regula de la història, sobretot), a partir del moment en què les opinions són tan importants com la vida, la narració havia per força d’adaptar-se a aquesta necessitat, a aquestes condicions: “Mireu, m’he proposat d’escriure no solament sobre la meva vida, sinó també sobre les meves opinions[10]”, pàg. 19; “És curiós d’observar el triomf de petits incidents sobre la raó. Quin pes més increïble no tenen a l’hora de formar i governar les nostres opinions sobre els home si les coses![11]”, pàg. 270.
Unes opinions que són seves i només seves, que provenen del seu jo, que en cap cas pretén fonamentar en cap criteri, sempre fal·lible, d’autoritat:
Que el cel benigne em protegeixi d’ànimes inclements que no admeten aquests conflictes interiors! Que mai, però mai, no hagi de confiar en l’hospitalitat dels qui no saben afluixar la corda ni compadir-se del rigor de l’educació i de l’hàbit de les opinions ancestrals![12], pàg. 187.
Doncs bé, com que aquest és un capítol sobre capítols, que he promès que escriuria abans d’anar-me’n a dormir, m’ha semblat que havia de descarregar la consciència completament abans de posar-m’hi, explicant al món tot el que en sé de tot això. No és deu vegades millor això que començar dogmàticament amb una exhibició de cites erudites […]?[13] pàg. 236.
Cronologia
És per això que la cronologia o temporalitat de la novel·la és més una no-cronologia o a-temporalitat: perquè a Sterne li cal respectar el ritme i les característiques de les opinions; perquè li cal reflectir-les quan es produeixen.
És que és possible decidir què penses, en un moment determinat?
I, per tant, el que escrius, et cal escriure en cada moment:
Ara sí que és la troca més embolicada de totes, perquè aquest darrer capítol […] m’ha fet fer dos viatges alhora i d’un sol cop de ploma, perquè en aquesta jornada que escric ara, Auxerre ja s’ha quedat definitivament enrere, i en la que escriuré a continuació ja hauré fet mig viatge des d’Auxerre. Només hi ha un cert grau de perfecció en tot, i forçant una mica les coses, e, trobo en una situació com ai no ha viscut cap viatger abans que jo[14]”, pàg. 439.
De la mateixa manera que a Un viatge sentimental indicava “em manen les circumstàncies, no les mano jo[15]”, no és ell, doncs, qui té la darrera paraula en el que escriu: “Però això no té res a veure amb el que diem. Per què en parlo? Pregunteu-ho a la ploma; no la governo jo, que és ella que em governa[16]”, pàg. 355.
Com tampoc no pot ser ell, qui governi la cronologia, sinó la cronologia qui el governi a ell:
No és una vergonya que faci dos capítols per explicar el que va passar baixant un tram d’escales? Perquè no hem arribat sinó al primer replà, i encara falten quinze escales fins a baix, i com que, pel que veig, el pare i l’oncle Toby tenen xerrera per estona, en poden sortir tants capítols com escales. Que sigui com vulgui, senyor; hi tinc tan poc poder com sobre el meu destí. Em ve un impuls de sobte: «tira el teló, Shandy», i el tiro. «Passa ratlla per aquest paper, Tristram», i la hi passo.
I ja som en un altre capítol! No tinc cap altra regla endimoniada que em guiï en aquest assumpte. I si en tingués alguna, com que no les compleixo, la rebregaria, la faria a bocins i la tiraria al foc en acabat. Que si m’arboro? I tant que sí, i no em manquen motius. Ves quins romanços! És l’home qui ha de seguir les regles, o les regles les que han de seguir-lo a ell?[17], pàg. 236.
Estil
El que li passa no només ha de narrar-les en el moment en que es produeixen, sinó com es produeixen.
I, com hauria de ser evident per a qualsevol que tingui un mínim coneixement sobre literatura, aquest com és més important que el quan i que el què.
Més important perquè la literatura, com qualsevol art, es crea a partir d’una matèria primera que és la paraula; la paraula artística; la paraula que diu molt més que la paraula; la paraula convertida en un dir superior.
És aquest com, aquesta necessitat d’adaptar-se al ritme de les reflexions, del seu pensament, del que el fluir alliberat del seu cervell va creant i recreant, en el seu diàleg constant i finit, el que determina la seva manera d’escriure.
Aquest estil seu que si ens sobta tant és perquè els novel·listes anteriors a ell havien preferit donar preferència a les conveniències i normes de la realitat ficcional que no pas sotmetre les conveniències a la realitat, al flux dels seus pensaments.
D’uns pensaments que, al contrari dels autors omniscients, només podia conèixer —i, per tant, narrar, transcriure— en el moment en que alguna circumstància exterior les causés.
Circumstància exterior que, per més que la vida de la família Shandy tingui lloc gairebé en un sol escenari (“la casa pairal, en el comptat de ____[18]”, pàg. 16, i els seus voltants: “Al mateix poble on habitaven el pare i la mare, també hi habitava una persona de bé, una llevadora prima, maternal i d’anomenada[19]”, pàg. 19) i en un ambient caracteritzat per la inactivitat, centrat únicament en un grapat de personatges[20], sempre és, d’una certa manera, un viatge: “surto a muntar sovint i a prendre la fresca[21]”, pàg. 21.
Un viatge que, per a l’autor anglès sempre és, no pot sinó ser, sentimental.
El temps
Com ja he avançat, el del temps és un concepte fonamental, per a ell.
Normalment s’alenteix, gairebé s’atura, al llarg d’unes quantes pàgines, i tot queda paralitzat; més que tot, qualsevol acció, o el que és el mateix, ‘la vida’; la història d’aquesta vida que relata:
Que es veu substituïda per ‘les opinions’, pel que se li va acudint a Yorik, el narrador, que mai no perd l’empenta, que continua endavant, per més que sigui d’una altra manera, empès per qualsevol tipus de consideracions, de divagacions, de digressions.
Com a bon autor, ens ho diu, sense dir-nos-ho, en una aclucada d’ulls metafòrica, al final del primer capítol: “Perdoneu —va dir la mare— ¿no us heu descuidat pas de donar corda al rellotge?[22]”, pàg. 13.
I és així, de tant en tant, vingui o no a tomb, pel que a l’argument es refereix, es descuida de donar corda al rellotge i la novel·la entra en pausa:
Fa gairebé una hora i mitja de tolerablement bona lectura des que l’oncle Toby ha tocat la campaneta i s’ha ordenat a Obadiah que ensellés un cavall i anés a buscar el doctor. Slop, el tocòleg; o sigui que ningú no pot dir, amb raó, que jo no hagi deixat a Obadiah prou temps, poèticament parlant, i considerant igualment la emergència del cas, per anar i tornar; encara que moralment i realment parlant, l’home, potser amb prou feines ha tingut temps de posar-se les botes[23]”, pàg. 92.
Aquest mes sóc un any més vell que no ho era dotze mesos enrere per aquest temps, i després d’arribar, com podeu observar, a la meitat del quart volum, no he anat més enllà del meu primer dia de vida. Això vol dir que ara em queden tres-cents seixanta-quatre dies més de la meva vida per escriure que quan m’hi vaig posar; o sigui que en comptes d’avançar feina, com un escriptor normal, amb tot això que he fet, al contrari, vaig endarrerit de tants altres volums, si cada dia de la meva vida ha de ser tan mogut com aquest —I per què no?— i haig de fer una descripció tan detallada de les transaccions i opinions que s’hi esdevenen —I per quina raó s’haurien de resumir?— i com que amb aquest ritme viuria precisament 364 vegades més de pressa que no escriuria, se segueix, amb la vènia de vosses mercès, que com més escric més em queda per escriure, i en conseqüència, com més llegiran vosses mercès, més quedarà per llegir a vosses mercès[24], pàg. 239.
Escriure
Com s’esdevindrà amb Un viatge sentimental, també aquesta novel·la és un viatge, una ruta, un camí que el seu autor emprèn, amb alguna idea al cap —més que amb una idea al cap, amb un impuls del cor— però que no sap on el durà.
I, com aquell, és un llibre que s’escriu tot escrivint-lo.
Sobretot, que es descriu tot escrivint-lo, atès que si volem tenir alguna possibilitat d’analitzar-lo, de saber què és i com llegir-lo, no ens queda altre remei que anar veient com el va definint Sterne a mesura que va creant-lo.
Per poc que ho fem amb un xic d’atenció —i si a la literatura de no li dediquem l’atenció i el temps que requereix, ens quedarem a l’escapça—, en submergir-nos-hi ena adonarem que la novel·la és, també, la descripció del seu propi procés de creació.
Que alhora que ens narra la vida (i les opinions) de Tristram, ens narra l’evolució de l’escriptura: “en certs moments i canvis de lluna sóc pintor i violinista, segons quina mosca em piqui[25]”, pàg. 21; “No fa encara mitja hora que (amb les passes i angúnies d’un pobre diable que es guanya el pa escrivint) he llançat un full en net que acabava d’escriure, en comptes d’un en brut, directament al foc[26]”, pàg. 344; “això que escric no és més que un apunt i amb tres pàgines, si no m’erro, en tindrem prou per a acabar-lo (però no se sap mai)[27]”, pàg. 378.
Més exactament, l’evolució del narrador a mesura que escriu; narrador que va adaptant-se, en cada moment, al que l’escriptura li requereix:
No, no en diré ni una paraula. Aquí el teniu; en publicar-lo he apel·lat al món, i al món el deixo. Que parli per si sol.
Tot el que jo en sé és que quan m’hi vaig posar , la meva intenció era escriure un bon llibre, i en la mesura que m’ho permetés el meu escàs enteniment, assenyat, sí, i discret, anant amb compte, només, mentre el feia, de posar-hi l’enginy i el seny (poc o molt) que el gran autor i dispensador d’aquests dons ha cregut convenient de concedir-me; de manera que, com vosses mercès veuran, ha sortit com Déu ha volgut[28], pàg. 165.
Heu de saber que la mare… Però abans tinc cinquanta coses més urgents per explicar, tinc cent problemes que us he promès de solucionar i mil desgràcies i dificultats domèstiques que se m’acumulen totes al damunt, per partida triple. l’una darrere l’altra. Una vaca va envair (demà al matí) les fortificacions de l’oncle Toby i es va menjar dues racions i mitja d’herba eixuta, i va arrancar els pans d’herba que protegien el baluard de banya i el passatge cobert. Trim insisteix que se li faci consell de guerra i s’afuselli la vaca, que Slop sigui crucificat i que jo sigui tristramat i màrtir des del baptisme. Ben posats estem tots, pobres de nosaltres! El que cal es que em faixin i no hi ha temps per perdre en exclamacions!
He deixat el pare estirat al llit i l’oncle Toby a la vella cadira de funda de volants, assegut al seu costat, i us he promès que hi tornaria al cap de mitja hora i ja han passat trenta-cinc minuts. De totes les perplexitats en què mai s’hagi vist cap autor del món, aquesta és certament la més gran[29], pàg. 199.
L’oportunitat de la doble rèplica del pare va alleujar-li cl dolor de la cama tot seguit. Va ser una sort que fos així (de nou l’atzar!), altrament, fins al dia d’avui, el món no hauria entrat en el tema dels càlculs del pare ni per atzar no els hauria endevinat. Quina casualitat que em surti un capítol d’atzars com aquest! Perquè m’ha estalviat d’escriure’n un expressament, i és ben cert que ja en tinc prou i massa sense aquest[30], pàg. 235.
Col·laboració lectora
Acabaré aquesta meva anàlisi literària, massa extensa ja, assenyalant que aquesta manera d’escriure de l’autor anglès, posant-se en mans o a disposició de l’obra mateixa perquè el guiï, s’acaba de completar amb el diàleg que du a terme, ininterrompudament, amb els lectors:
No acabaré la frase fins que hagi fet una observació sobre l’estranya situació en què ens trobem el lector i jo, tal com van les coses; una observació inaplicable fins ara a cap biògraf, tret de mi, des de la creació del món, i que crec que no valdrà mai per a ningú més fins a la seva destrucció, i per tant, ni que només sigui per la novetat, val la pena que vostres mercès hi prestin atenció[31], pàg. 239.
Un diàleg que, al començament és purament això, un diàleg però que a mesura que l’obra avança, va anant més enllà i es converteix en un convit a la implicació dels lectors.
Més, encara, a la seva col·laboració, a transformar-se en co-creadors del que llegeixen, del que, en llegir activament, ajuden a acabar, a donar-hi cos, raó i sentit: “Perdoneu, com es deia aquell home —perquè escric tan de pressa que no tinc temps de recordar-me’n o de buscar-ho— que va ser el primer que va fer l’observació «que teníem una gran inconstància d’aires i de clima»?[32]”, pàg. 60.
O el que és el mateix, un convit a convertir la lectura en una conversa:
Escriure, quan es fa com cal (com podeu estar segurs que penso que faig jo), no és sinó un altre nom per a la conversa. De la mateixa manera que ningú que sàpiga comportar-se en societat gosaria acaparar la paraula, igualment cap autor, que conegui els justos límits del decòrum i la bona criança, no pretendria acaparar el pensament. E1 respecte més profund que pots demostrar envers la del lector és compartir el terna amicalment, i deixar que cadascú se l’imagini a la seva manera[33], pàg. 96
dimarts 6, dimecres 7 i dijous 8 d’octubre del mmxxvi
***
[1] “Every author has a way of his own, in bringing his points to bear”.
[2] “hoping and expecting that your knowledge of my character, and of what kind of a mortal I am […], would give you a better relish for [my opinions]. […] Therefore, […] if you should think me some what sparing of my narrative […],—bear with me,—and let me go on, and tell my story my own way”.
[3] “That I should neither think nor act like any other man’s child”.
[4] “every man will speak of the fair as his own market has gone in it”.
[5] “Every author has a way of his own, in bringing his points to bear”.
[6] “without consulting further with any soul living”.
[7] “every man to his own taste”.
[8] “All I wish is, that it may be a lesson to the world, “to let people tell their stories their own way.”; “és veritablement una autèntica dedicatòria verge, per estrenar, en relació a qualsevol anima vivent”, pàg. 23 (“is honestly a true Virgin-Dedication untried on, upon any soul living.)”
[9] “If the hypercritick will go upon this; and is resolved after all to take a pendulum, and measure the true distance betwixt the ringing of the bell and the rap at the door;—and, after finding it to be no more than two minutes, thirteen seconds, and three fifths, – – – – should take upon him to insult over me for such a breach in the unity, or rather probability, of time;—I would remind him, that the idea of duration and of its simple modes, is got merely from the train and succession of our ideas, – – – and is the true scholastick pendulum, – – – – and by which, as a scholar, I will be tried in this matter, – – – – abjuring a and detesting the jurisdiction of all other pendulums whatever”.
[10] “I have undertaken, you see, to write not only my life, but my opinions also”.
[11] “It is curious to observe the triumph of slight incidents over the mind:—What incredible weight they have in forming and governing our opinions, both of men and things”.
Podríem afegir altres referències: “quan la meva vida i opinions hagin estat llegides […] per tot el món”, pàg. 145 (“after my life and my opinions shall have been read over […] by all the world”); “en el curs de la meva vida i opinions, les opinions que tinc [sobre els nusos] ja apareixeran amb més propietat (“in the course of my life and opinions,——my opinions concerning [knots] them will come in more properly”); “si cada dia de la meva vida […] haig de fer una descripció tan detallada de les transaccions i opinions que s’hi esdevenen —i per quina raó s’haurien de resumir?”, pàg. 239 (“[if] every day of my life […] —and the transactions and opinions of it to take up as much description—And for what reason should they be cut short? as at this rate”; “i és en aquest punt, pròpiament, que comença la història de la meva VIDA i OPINIONS”, pàg. 281 (“it is from this point properly, that the story of my LIFE and my OPINIONS sets out”); “Si aquest volum fos una farsa, suposició per a la qual no veig motiu, tret que considerem la vida i opinions de qualsevol com una farsa i no només la meva”, pàg. 315 (“Had this volume been a farce, which, unless every one’s life and opinions are to be looked upon as a farce as well as mine”).
[12] “Defend me, gracious heaven! from those persecuting spirits who make no allowances for these workings within us.— Never,—O never may I lay down in their tents, who cannot relax the engine, and feel pity for the force of education, and the prevalence of opinions long derived from ancestors!”.
[13] “Now this, you must know, being my chapter upon chapters, which I promised to write before I went to sleep, I thought it meet to ease my conscience entirely before I lay’d down, by telling the world all I knew about the matter at once: Is not this ten times better than to set out dogmatically with a sententious parade of wisdom”.
[14] “Now this is the most puzzled skein of all——for in this last chapter, as far at least as it has help’d me through Auxerre, I have been getting forwards in two different journies together, and with the same dash of the pen—for I have got entirely out of Auxerre in this journey which I am writing now, and I am got half way out of Auxerre in that which I shall write hereafter—–There is but a certain degree of perfection in every thing; and by pushing at something beyond that, I have brought myself into such a situation, as no traveller ever stood before me”.
[15]“I am govern’d by circumstances—I cannot govern them”.
[16] “But this is neither here nor there—why do I mention it?——Ask my pen,—it governs me,—I govern not it.”
[17] “Is it not a shame to make two chapters of what passed in going down one pair of stairs? for we are got no farther yet than to the first landing, and there are fifteen more steps down to the bottom; and for aught I know, as my father and my uncle Toby are in a talking humour, there may be as many chapters as steps;—let that be as it will, Sir, I can no more help it than my destiny:—A sudden impulse comes across me——drop the curtain, Shandy—I drop it——Strike a line here across the paper, Tristram—I strike it—and hey for a new chapter!
The duce of any other rule have I to govern myself by in this affair—and if I had one—as I do all things out of all rule—I would twist it and tear it to pieces, and throw it into the fire when I had done—Am I warm? I am, and the cause demands it—a pretty story! is a man to follow rules—or rules to follow him?”
[18] “his paternal estate in the county of ———–”.
[19] “In the same village where my father and my mother dwelt, dwelt also a thin, upright, motherly, notable, good old body of a midwife”; “quan dic món, cal que aclareixi […] que no em refereixo sinó a un petit cercle descrit sobre el cercle del món gran, de quatre milles angleses de diàmetre, o una cosa així”, Íd. (“by which word world, need I in this place […] that I would be understood to mean no more of it, than a small circle described upon the circle of the great world, of four English miles diameter, or thereabouts”.
[20] “la meva intenció és fer estricta justícia a tota criatura que aparegui en escena d’aquesta obra dramàtica”, pàg. 25 (“my purpose is to do exact justice to every creature brought upon the stage of this dramatic work”.)
[21] “I frequently ride out and take the air”.
[22] “Pray, my dear, quoth my mother, have you not forgot to wind up the clock?”.
Unes pàgines més enllà, escriu:”Heu de saber que el pare […] la primera nit del primer diumenge de cada mes durant tot l’any […] donava corda amb les seves pròpies mans a un gran rellotge que teníem plantat al capdamunt de l’escala posterior de la casa”, pàg. 9 (“My father […] on the first Sunday night of every month throughout the whole year […] to wind up a large house-clock which we had standing upon the back-stairs head, with his own hands”.)
[23] “It is about an hour and a half ’s tolerable good reading since my uncle Toby rung the bell, when Obadiah was order’d to saddle a horse, and go for Dr. Slop, the man-midwife; – – – so that no one can say, with reason, that I have not allowed Obadiah time enough, poetically speaking, and considering the emergency too, both to go and come; – – – – tho’, morally and truly speaking, the man, perhaps, has scarce had time to get on his boots”.
[24] “I am this month one whole year older than I was this time twelve-month; and having got, as you perceive, almost into the middle of my fourth volume—and no farther than to my first day’s life—’tis demonstrative that I have three hundred and sixty-four days more life to write just now, than when I first set out; so that instead of advancing, as a common writer, in my work with what I have been doing at it—on the contrary, I am just thrown so many volumes back—was every day of my life to be as busy a day as this—And why not?—and the transactions and opinions of it to take up as much description—And for what reason should they be cut short? as at this rate I should just live 364 times faster than I should write—It must follow, an’ please your worships, that the more I write, the more I shall have to write—and consequently, the more your worships read, the more your worships will have to read.”
[25] “for happening, at certain intervals and changes of the Moon, to be both fiddler and painter, according as the fly stings”.
[26] “It is not half an hour ago, when (in the great hurry and precipitation of a poor devil’s writing for daily bread) I threw a fair sheet, which I had just finished, and carefully wrote out, slap into the fire, instead of the foul one.”
[27] “this I’m now writing is but a sketch, and will be finished, if I conjecture right, in three pages (but there is no guessing)”.
[28] “No, I’ll not say a word about it,—here it is;——in publishing it,—–I have appealed to the world,——and to the world I leave it;——it must speak for itself.
All I know of the matter is,——when I sat down, my intent was to write a good book; and as far as the tenuity of my understanding would hold out,—a wise, aye, and a discreet, ——taking care only, as I went along, to put into it all the wit and the judgment (be it more or less) which the great author and bestower of them had thought fit originally to give me,—— so that, as your worships see,—’tis just as God pleases.”
De fet, Laurence Sterne dedica un capítol sencer, el XIV del volum I, a explicar al lector com el condiciona el què li passa, a l’hora d’escriure. És massa llarg per transcriure’l al text de l’anàlisi, però, per la seva importància, no puc resistir la temptació de copiar-lo en nota a peu de pàgina:
“Repassant els capítols matrimonials de la marc —per tal de satisfer la meva curiositat i la del lector sobre un punt que cal aclarir abans de continuar aquesta història—, vaig tenir la bona sort d’ensopegar precisament amb allò que buscava, abans d’haver passat un dia i mig llegint —podia haver trigat un mes—; cosa que mostra clarament que quan hom s’asseu a escriure una història, ni que es tracti només de la història d’en Baldufa o d’en Jan Matagegants, no sap ni per semença quin obstacle o destorb endimoniat es trobarà pel camí o en quin ball es ficarà, segons per on s’embranqui, abans d’acabar. Si un historiògraf pogués menar la seva historia com un mulater mena la mula, tot dret, posem per cas des de Roma fins a Loreto sense parar, sense girar el cap a dreta o a esquerra ni una vegada, es podria aventurar a predir l’hora d’arribada i tot; però això és, pròpiament parlant, impossible; perquè si és un home amb una mica d’esperit es desviarà cinquanta vegades de la línia recta per anar amb una o altra colla durant el camí, i no hi pot fer més. Tindrà vistes i perspectives que reclamaran constantment la seva atenció, davant les quals no podrà evitar d’aturar-se en comptes d’allunyar-se’n. A més tindrà vàries
Explicacions per conciliar,
Anècdotes per recollir,
Inscripcions per interpretar,
Històries per teixir,
Tradicions per garbellar,
Personatges per evocar,
Panegírics per enganxar a tal porta,
Pasquinades a tal altra,
Coses totes de què el mosso i la mula estan del tot exempts. En suma: hi ha arxius a cada pas que cal mirar: llistes, registres, documents i genealogies interminables que en justícia el reclamen ara i adés a una atenta lectura. En resum: que no s’acaba mai. Per part meva declaro que he estat sis setmanes en això, anant tant de pressa com podia, i encara no he nascut: només he estat capaç, i prou, de dir-vos quan va ser,però no us he dit com; o sigui que ja veieu que n’hi ha per estona.
Aquestes parades imprevistes —que us confesso que no en tenia ni idea quan vaig començar, però que ara ja veig que més aviat aniran en augment que en disminució així que avançarem— m’han donat una pista que penso seguir; és a dir, res de portar pressa, anem amb calma, i a escriure per publicar un parell de volums de la meva vida cada any; que si em deixen fer pausadament i podem arribar a uns tractes raonables amb el meu editor, tinc corda mentre visqui», Pàg. 40 i ss.
(“Upon looking into my mother’s marriage settlement, in order to satisfy myself and reader in a point necessary to be clear’d up, before we could proceed any further in this history; – – – I had the good fortune to pop upon the very thing I wanted before I had read a day and a half straight forwards, – – it might have taken me up a month; – – which shews plainly, that when a man sits down to write a history, – – – tho’ it be but the history of Jack Hickathrift or Tom Thumb, he knows no more than his heels what lets and confounded hinderances he is to meet with in his way, – – – or what a dance he may be led, by one excursion or another, before all is over. Could a historiographer drive on his history, as a muleteer drives on his mule,—straight forward; – – – – for instance, from Rome all the way to Loretto, without ever once turning his head aside either to the right hand or to the left,—he might venture to foretell you to an hour when he should get to his journey’s end; – – – – – but the thing is, morally speaking, impossible: For, if he is a man of the least spirit, he will have fifty deviations from a straight line to make with this or that party as he goes along, which he can no ways avoid. He will have views and prospects to himself perpetually solliciting his eye, which he can no more help standing still to look at than he can fly; he will moreover have various
Accounts to reconcile:
Anecdotes to pick up:
Inscriptions to make out:
Stories to weave in:
Traditions to sift:
Personages to call upon:
Panygericks to paste up at this door:
Pasquinades at that
——All which both the man and his mule are quite exempt from. To sum up all; there are archives at every stage to be look’d into, and rolls, records, documents, and endless genealogies, which justice ever and anon calls him back to stay the reading of: – – – – In short, there is no end of it; – – – – – for my own part, I declare I have been at it these six weeks, making all the speed I possibly could,—and am not yet born: – – I have just been able, and that’s all, to tell you when it happen’d, but not how; – – – so that you see the thing is yet far from being accomplished.
These unforeseen stoppages, which I own I had no conception of when I first set out; – – – but which, I am convinced now, will rather increase than diminish as I advance, – – – have struck out a hint which I am resolved to follow; – – – and that is, – – – not to be in a hurry; – – – but to go on leisurely, writing and publishing two volumes of my life every year; – – – – which, if I am suffered to go on quietly, and can make a tolerable bargain with my bookseller, I shall continue to do as long as I live.”)
[29] “My mother, you must know,——but I have fifty things more necessary to let you know first,—I have a hundred difficulties which I have promised to clear up, and a thousand distresses and domestic misadventures crouding in upon me thick and three-fold, one upon the neck of another,——a cow broke in (to-morrow morning) to my uncle Toby’s fortifications, and eat up two ratios and half of dried grass, tearing up the sods with it, which faced his horn-work and covered way.—Trim insists upon being tried by a court-martial,—the cow to be shot,—Slop to be crucifix’d,—myself to be tristram’d, and at my very baptism made a martyr of;——poor unhappy devils that we all are!—I want swaddling,——but there is no time to be lost in exclamations.——I have left my father lying across his bed, and my uncle Toby in his old fringed chair, sitting beside him, and promised I would go back to them in half an hour, and five and thirty minutes are laps’d already.——Of all the erplexities a mortal author was ever seen in,—–this certainly is the greatest”.
[30] “The double success of my father’s repartees tickled off the pain of his shin at once—it was well it so fell out—(chance! again)—or the world to this day had never known the subject of my father’s calculation—to guess it—there was no chance— What a lucky chapter of chances has this turned out! for it has saved me the trouble of writing one express, and in truth I have anew already upon my hands without it”.
I afegeix: “No he promès que escriuria un capítol sobre els nusos?, dos capítols sobre el dret i el revés de les dones?, un capítol de mostatxos?, un capítol de desitjos?, un capítol de nassos? No, aquest ja l’he fet. Un capítol sobre la modèstia de l’oncle Toby; i no parlem d’un capítol sobre capítols, que acabaré abans d’anar-me’n a dormir. Pels mostatxos del meu rebesavi que no n’acabaré ni la meitat en tot l’any”, pàg. 235 (“Have not I promised the world a chapter of knots? two chapters upon the right and the wrong end of a woman? a chapter upon whiskers? a chapter upon wishes?—a chapter of noses?—No, I have done that—a chapter upon my uncle Toby’s modesty? to say nothing of a chapter upon chapters, which I will finish before I sleep— by my great grandfather’s whiskers, I shall never get half of ’em through this year.”)
[31] “I will not finish that sentence till I have made an observation upon the strange state of affairs between the reader and myself, just as things stand at present—an observation never applicable before to any one biographical writer since the creation of the world, but to myself—and I believe will never hold good to any other, until its final destruction——and therefore, for the very novelty of it alone, it must be worth your worships attending to”.
[32] “Pray what was that man’s name, – – – for I write in such a hurry, I have no time to recollect or look for it,——who first made the observation, “That there was great inconstancy in our air and climate?”.
[33] “Writing, when properly managed, (as you may be sure I think mine is) is but a different name for conversation: As no one, who knows what he is about in good company, would venture to talk all;—so no author, who understands the just boundaries of decorum and good breeding, would presume to think all: The truest respect which you can pay to the reader’s understanding, is to halve this matter amicably, and leave him something to imagine, in his turn, as well as yourself.
For my own part, I am eternally paying him compliments of this kind, and do all that lies in my power to keep his imagination as busy as my own”.
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)