Llibre del desassossec, Fernando Pessoa
Repensant la vida
Dir que un llibre és especial és dir molt i, alhora, dir ben poc. Perquè cal indicar per què és especial, què el diferencia dels altres. I que sigui diferent dels altres tant pot ser bo com dolent.
En aquest cas, bo, com em proposo exposar escrivint-ne una —la meva—anàlisi literària.
Llibre del desassossec
Llibre del desassossec (Livro do Desassossego), de Fernando Pessoa, traduït a quatre mans per Gabriel Sampol i Nicolau Dols, que Quaderns Crema ha tingut la molt bona pensada de reeditar enguany és una obra que, si ens entestem en catalogar-la, no en quedarà altre remei que definir-la com a incatalogable.
Incatalogable perquè té una mica de tot: és un(a mena de) dietari, és un(a mena d’)assaig, és un(a mena de) llibre de poemes, és un(a mena de) recull de reflexions, és un(a mena d’)obra de ficció i, alhora, no és res de tot això.
Si em calgués comparar-la amb algun altre llibre, que més aviat no cal, atès que qualsevol comparació —com qualsevol intentar de catalogació és, per força, reduccionista: les obres grans, les que queden, les que mereixen ser llegides i rellegides són elles mateixes i només elles mateixes—, ho faria amb els cahiers i altres obres de Paul Valéry, entre elles, el seu Tal qual, on el poeta i pensador francès interroga el món i s’interroga.
Bernardo Soares
Ara, mentre l’autor de La Soirée avec monsieur Teste ens ofereix les seves cavil·lacions de manera directa, com a autor, el portuguès crea un(a mena de nou) heterònim per oferir-nos-les.
Un personatge o més o menys personatge anomenat Bernardo Soares, que, tal com ens informa el poeta al seu prefaci —prefaci que, deixeu-m’ho dir entre parèntesis, podria haver escrit el mateix Soares— treballa d’oficinista però que “solia passar els vespres, a la seva cambra llogada, escrivint també”, pàg. 10.
Un personatge, més aviat ‘un individu”, que, com ens fa saber igualment, passaria inadvertit a gairebé tothom, que parlava amb una “veu […] baixa i trèmula, com les de les criatures que no esperen res, perquè és completament inútil esperar”, Íd., però que, malgrat que, pel seu “aspecte” no li hauria “d’interessa[r] al principi, a poc a poc va arribar a interessar-[li]”, pàg. 9.
Un individu particular i solitari que “que mai no va estar en cap grup. Mai no va assistir a un curs. Mai no va pertànyer a una multitud”, pàg. 11.
Que, talment com Montaigne —o com Marcel Proust— es tanca a la seva cambra i, aïllat de tothom i oblidat de tothom, va escriure, a poc a poc, deixant-se endur pel moment, el llibre que llegirem.
El llibre
Un llibre que és un llibre però que, alhora, no ho és. O, més exactament, que tant podia ser-ho com no: “Si allò que deixi escrit al registre de viatgers pot, rellegit un dia per altres, entretenir-los també durant la travessia, estarà bé. Si no llegeixen, ni s’entretenen, també estarà bé”, pàg. 17.
Un llibre, més aviat quadern que Soares escrivia sobretot per a ell, per a ell i només per a ell.
Que és, cal que ho digui?, com cal escriure els llibres: per necessitat, perquè alguna cosa dins teu t’ho demana; més que demanar-t’ho, t’ho exigeix. Perquè no pots no escriure’l.
Que pogués llegir-lo algú altre no era un somni o una quimera, tenint com tenia plena consciència que era un pària: “Pertanyo, però, a aquella espècie d’homes que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen”, gent marginal que, gràcies a això, “no veuen només la multitud de la qual són, sinó també els grans espais que hi ha al costat”, pàg. 15.
Espais que explorarà, que no podrà sinó explorar, perquè “[a] qui, com jo, així, vivint no sap tenir vida, ¿què li resta, com als meus pocs iguals, tret de la renúncia com a mode i la contemplació com a destí?”, Íd.; més precisament, “la contemplació estètica de la vida”.
Una exploració que, en transcriure-la al seu quadern, en convertir-la en escriptura, compartirà amb nosaltres, els lectors, permetent-nos ampliar els nostres coneixements.
Almenys, fer-nos pensar. Fer-nos pensar per nosaltres mateixos. Que és el que més necessitem, en aquests nostres temps foscos de simplisme populista —i disculpeu-me el teòric pleonasme.
Viure
Si Soares —i, per tant, Pessoa; hi insisteixo, Soares és el més pessoà dels seus heterònims, el menys heterònim, el que més s’assembla a ell mateix; si no l’és, és clar— escriu, si sent la necessitat d’escriure, de parlar o dialogar amb ell mateix és perquè el viure del seu temps no és el dels temps anteriors, el de tots els temps anteriors.
Perquè el seu temps i, per tant, el seu viure és del de l’home adult, el de l’home nietzschià, que mira i veu més enllà, que s’ha desvetllat del somni dogmàtic, de les seguretats i les certeses que l’havien acompanyat des de feia tants de segles.
Ens ho diu d’entrada, al seu primer apunt: “Vaig néixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda—sense saber per què. I aleshores […], la majoria d’aquests joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu”, pàg. 15.
Humanitat que és sinònim de responsabilitat: sense cap déu on aferrar-se, som nosaltres i només nosaltres els responsables dels nostres actes, de les nostres decisions.
Una responsabilitat que, per a qualsevol persona amb consciència, no pot sinó comportar inseguretat, incomoditat.
Una incomoditat que Camús anomenava estrangeria; els existencialistes, absurd; Becket, descol·locació; Pessoa, desassossec (desassossego).
Desassossec
El desassossec generat per la manca de sentit, per la vacuïtat de tot o de gairebé tot: “De dia [els carrers] són plens d’una bullanga que no vol dir res; al vespre són plens d’una manca de bullanga que no vol dir res”, pàg. 18; “En aquestes hores lentes i buides, em puja de l’ànima a la ment una tristor de tot l’ésser”, pàg. 19; “Passa tot això, i res de tot això no em diu res, tot és aliè al meu destí, aliè, fins i tot, al destí mateix—inconsciència, cercles de superfície quan l’atzar tira pedres, ecos de veus desconegudes”, Íd..
Pel fet de saber que, facis el que facis, res no tindrà sentit, que res no et permetrà respondre les preguntes eternes, que res no et permetrà sentir que tens un lloc al món, més encara, que al món hi ha algun lloc que tingui sentit, que, comptat i debatut, tot el que et queda el “somni inútil”, “l’esperança sense vestigis”, pàg. 21.
Pel fet de tenir consciència que, per més que la interpel·lis (“Aquí jo, en aquest quart pis, interpel·lant la vida!”, pàg. 22), no et respondrà.
O, si et respon, ho farà amb la realitat, acarant-te amb ella, amb “els somieigs sense propòsit ni dignitat que constitueixen gran part de la substància espiritual de la meva vida”, Íd..
Perquè el major problema de la vida no és que sigui un somieig o un malson, sinó que no en podem despertar; o el que és el mateix, i pitjor, que, en despertar-ne, el malson segueix allí.
Llegir
Potser és per això, perquè la vida és un enigma que causa dolor quan maldem per desxifrar-la, que hem de recórrer a l’art (“aquest segon pis meu, on visc, a la […] Rua dos Douradores, representa per a mi l’Art”, pàg. 25), a les belles lletres, ja sigui escrivint, com ho va fer ell (“Esccic, al cap`davall, com a fugida i refugi”, pàg. 33) o llegint.
Llegint qualsevol bon llibre com aquest. I, sobretot, fent-ho com s’ha de fer: a poc a poc i amb calma, a tassetes o petits tasts.
Perquè si volem assaborir el Llibre del desassossec, si volem (ex)treure el major profit d’aquesta obra que, com avançava al començament, és una mica tot i una mica no-res, res millor que tractar-la com si fos un llibre de poemes: desem-la a la tauleta de la nit i, cada vespre, abans d’anar a dormir, llegim-ne unes pàgines.
Les pàgines que el mateix llibre ens convidi a llegir en cada ocasió. Fiem-nos del nostre instint i de la nostra sensibilitat i dediquem-li a cada apunt o fragment, degudament numerat, el temps que ens demani.
Sent com és una obra exigent, una obra d’un pensador —diria, d’un intel·lectual, si aquest mot no tingués una certa connotació vanitosa—, cal que el païm bé, que tinguem ben clar que una primera lectura no serà suficient, que, un cop acabat l’apunt, convé que tornem a llegir-lo, amb atenció, deixant que s’assenti dins nostre, que hi produeixi el fruit que ha de produir.
Ser selectius
Com en qualsevol altra obra exigent, seriosa i pregona, ens caldrà, també, ser pacients, molt pacients, en primer lloc, atès que res se’ns serà donat d’entrada, i en segon, ser selectius.
Ser selectius perquè ens trobarem, no poques vegades, amb fragments que ens semblaran fora de lloc o fins i tot sobrers. Propis d’un escriptor que no ha sabut posar fre a les seves inspiracions sobtades.
Inspiracions que, en alguns casos, en semblaran al·lucinacions. Al·lucinacions que no diuen res o no porten enlloc. Un dir que s’ha embriagat en el mateix dir.
Per exemple, el fragment 42, que comença així: “No comprenc sinó com una manca de pulcritud aquesta inerta permanència en que jec de la meva mateixa i igual vida, que resta com pols o brutícia a la superfície de mai no canviar”, pàg. 52.
Davant d’això, podem fer dues coses: afirmar que en escriure-la Bernardo Soares/ Fernando Pessoa es va perdre en el torrent del pensar i de l’escriure o bé pensar que aquell fragment no és per a nosaltres.
Tan si escolim una opció com l’altre, què millor que ser selectius, que dedicar el nostre temps a aquells fragments que sí que siguin per a nosaltres i deixar estar els altres.
Sabent, sempre, que fem el que fem, tractant-se com es tracta d’un llibre de reflexions, res no serà definitiu; que, llegim el que llegim, no ens quedarà altre remei, en acabar, que dir, com l’autor: “He arribat a Lisboa, però no a una conclusió”, pàg. 29
dimarts, 27 d’octubre del mmxxvi
dimecres, 28 d’octubre del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)