Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
Lectures: 11 El miralls negres, Antoni Vidal Ferrando Poder-se mirar al(s) mirall(s) Tots els que llegim amb un cert interès i seriositat, tots els que busquem en la literatura alguna cosa més que (el tan necessari) entreteniment, sabem com n’és, d’agraït que un autor o autora sigui capaç de crear un món de veritat, i…
Continua llegint “El miralls negres, Antoni Vidal Ferrando, Editorial Meteora, 2014” »
Lectures: 15.890 Si entra boira no tendré on anar, Antoni Vidal Ferrando Poesia, llum (molt més) enllà de la boira Hi ha vegades, poques, ben ben poques, del tot excepcionals, en que les paraules sobren. En que les paraules sobren perquè una obra d’art t’ha deixat sense paraules. Perquè una obra d’art ja ho diu…
Continua llegint “Si entra boira no tendré on anar, Antoni Vidal Ferrando, Edicions Proa, 2022” »
Lectures: 9 Entrevista a Antoni Vidal Ferrando Literatura en majúscules El mes de febrer, n’Antoni Vidal Ferrando publicà a AdiA Edicions la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, que és, de nou, una obra que deixa petja, que posa de manifest que és un gran entre els grans de les lletres catalanes….
Continua llegint “Entrevista a Antoni Vidal Ferrando, per parlar de “Quan el cel embogeix”” »
Lectures: 11 Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando He posat les mans a la crònica He dit —redit— i escrit —i reescrit— diverses vegades (i seguiré dient i escrivint-ho, sense defallir, car ho entenc no pas com una necessitat sinó com una obligació, com un deute indispensable, fins que tothom ho tingui clar i…
Continua llegint “Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando” »
Lectures: 16 El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando Ja no hi ha apatxes, l’amor perviu La poesia —com tot l’art autèntic— sorgeix, indeturable, d’un crit interior, d’una invencible necessitat espiritual, que reclama fer-se sentir, que recorre a les (sempre insuficients) paraules per exterioritar-se, per donar-se a conèixer, per evitar restat reclosa al més…
Continua llegint “El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando” »
Lectures: 12 L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando Si hagués sabut, si hagués pogut… Segurament, si em demanessin que és —més aviat, que convindria que fos, que hauria d’ésser— una novel·la o una narració llarga gosaria dir que, per davant de tot —per damunt de qualsevol altra consideració (formal o terminològica)— és un retrat de…
Continua llegint “L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando” »
Lectures: 11 La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando La intemporalitat de la memòria En un apunt de l’any 1953 dels seus (quasi imprescindibles) Diaris, Witold Gombrowicz explica quina és la seva concepció de l’art: «Crec que l’art […] ha d’intentar trobar les seves vies personals. El que em lliga a una obra d’art és…
Continua llegint “La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando” »
Lectures: 17.792 Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando La màgia de l’odissea quotidiana De vegades, algun saberut —els saberuts són els que mai no s’equivoquen, el que no dubten perquè tampoc no s’arrisquen, els que repeteixen el que han dit els altres— se sorprèn quan un poeta escriu una novel·la, i no tan…
Continua llegint “Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando” »
Lectures: 14 Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando Viure en les paraules Que per a un artista vida i obra són el mateix —o, més exactament, que l’obra és el producte, madurat, macerat, de la seva existència— hauria d’ésser tan obvi com que el blau i el groc quan es mesclen es converteixen en verd….
Continua llegint “Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando” »
Lectures: 9 Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando Viure en les paraules Que per a un artista vida i obra són el mateix —o, més exactament, que l’obra és el producte, madurat, macerat, de la seva existència— hauria d’ésser tan obvi com que el blau i el groc quan es mesclen es converteixen en verd….
Continua llegint “Amors i laberints, Antoni Vidal Ferrando” »