La Vanguardia, que no s’ha adonat de com ha canviat la societat catalana al seu voltant i que s’ha esforçat en viure com si l’independentisme no fos una realitat creixent inqüestionable, tot d’una ha pretès presentar-se com un nou representant de la majoria silenciosa demanant-se Qui té por dels moderats?
Fent una afirmació que, com a mínim, es pot definir com a poc versemblant, assegura que “és encoratjador veure com creixen, a tot Espanya, les opinions i pronunciaments favorables a la revisió i reforma del model de 1976-1980. […] El corrent d’opinió favorable a les reformes va creixent”. Sense explicar, per descomptat, que l’única formació política espanyola que s’ha mostrat favorable a la reforma constitucional ha estat IU. El PP s’hi oposa amb una absoluta intransigència; el PSOE reconeix un problema quan és a Catalunya i el nega tan aviat com se n’allunya un xic.
Òbviament, no podíem esperar res de diferent, el diari reparteix les responsabilitats —per no dir les culpes— de la manca de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol, oblidant intencionadament que l’Estatut que retallà el Congrés espanyol i acabà d’anihilar el Tribunal Constitucional era una magnífica oferta de diàleg; com ho fou la proposta de Pacte Fiscal que Artur Mas presentà a Mariano Rajoy. I que, per tant no es tracta pas d’un “diàleg de sords”, sinó d’un president català que parla i d’un d’espanyol que ni escolta ni vol escoltar.
Quin diàleg hi pot haver amb algú que, abans de començar, al·lega —sense cap raó jurídica— que no es pot fer cap referèndum, a Catalunya? Amb algú que quan li parlen de l’anomenada Tercera Via afirma que no sap que és això? Amb algú que menysprea el President de tots els catalans i catalanes prohibint-li intervenir en la cimera euromediterrània? Amb aquell que deixa de pagar 1.700 milions d’euros dos mesos abans que s’acabi l’any pressupostari? Amb aquell que converteix la llengua en una devastadora arma de desavinença social?
El problema, doncs, no és pas que La Vanguardia es desperti tard, sinó que segueixi veient-ho tot amb els seus ulls adormits: els moderats —els grans i petits Senyors Esteve, acompanyats de la majoria dels seus clients i treballadors— ja fa almenys un parell d’anys que van decidir prendre la iniciativa i fer-se al carrer, els dos darrers Onze de Setembre: amb il·lusió, alegria i enduent-se tota la família, per dir en veu alta i clara que moderació ja no serà, mai més, sinònim de submissió.
Perquè van entendre que, si bé “moderació significa voluntat de pacte; no debilitat, ni indeterminació”, no és possible pactar amb aquell qui, des d’una posició de superioritat, es nega a pactar, amb aquell que, quan es mou un xic, no ho fa per avançar cap a tu, sinó en contra.
«Qui té por dels moderats?», es demana la capçalera del Grup Godó, la resposta no pot ésser més senzilla: no pas el “Govern de Catalunya” ni els “partits que li donen suport al Parlament” sinó La Vanguardia i tots aquells antics poders fàctics que, tot d’una, han pres consciència que, entestant-se en seguir apostant per una via sense sortida, han perdut —potser per sempre més— els moderats pel camí!
(Si en tenen algun dubte, encara, que facin una enquesta entre els seus subscriptors i lectors preguntant-los si són o no partidaris d’un referèndum d’autodeterminació…)
dimarts, 29 d’octubre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
