A tots els que, d’una manera o altra, ens dediquem al periodisme cultural o literari, una de les preguntes més habituals que ens fan és: «Quina és la funció de la literatura?». Segurament la resposta més adient sigui que no en té cap, de funció; o, més exactament que, com qualsevol obra d’art, no n’ha de tenir: ha d’estar per damunt de cap funció, objectiu i tesi. A tot estirar, la seva funció o sentit és de fer-nos veure i viure més: veure altres mons amb els ulls d’altres.
Abans d’iniciar una novel·la tan punyent i impactant com Els consells del colom (Pigeon English), de Stephen Kelman, Proa / Salamandra, maig del 2015, traduïda amb gran traça per Albert Torrescasana, no podia evitar plantejar-me un dubte que té molt a veure amb aquella pregunta: el seu èxit, urbi et orbi, ha vingut determinat per la seva temàtica, dura, gens complaent, quasi incòmoda, o per els seus valors literaris? Dit d’una altra manera, pel què o pel com? O, expressat en termes més directes: no seria un best seller més, un altre producte de la implacable maquinària de producció de receptes literàries?
Des de les primeres pàgines —en realitat, des del primer, emblemàtic paràgraf: “Veies la sang. Era més fosca del que et pensaves. Estava escampada per terra, a fora el Chicken Joe’s. Era al·lucinant” (pàg. 11)—, vaig comprovar que el dubte —o prejudici— no tenia raó d’ésser: l’autor anglès no tan sols sabia molt bé el que es duia entre les mans, sinó que s’havia proposat escriure una novel·la; una creació literària on tant l’estructura com, encara més, el llenguatge tinguessin un paper fonamental; on la paraula —l’eina pròpia i irreemplaçable de l’escriptor— ocupés el lloc central que hauria de correspondre-li en qualsevol obra literària.
Perquè és sobretot la paraula el que defineix i configura aquesta tan estimable i recomanable opera prima de Kelman. En primer lloc, el llenguatge amb que se’ns adreça, en primera persona —sens dubte, un dels més grans encerts del llibre—, en Harri Opoku, el seu protagonista: un nen d’onze anys, immigrant de Ghana acabat d’arribar en companyia de la seva mare i la seva germana a un suburbi deprimit prop de Londres, que no tan sols reacciona (sent, tem, pensa, somnia i fantasieja) com un nen de la seva edat i condició sinó que, al damunt, s’expressa com a tal.
_Jonathan_Ring.jpg)
Potser se’m dirà que això es dóna per sobreentès, que és una conditio sine qua non per a la bona pràctica novel·lística, però només cal analitzar amb cura una gran part de llibres juvenils per adonar-se que és una pràctica… ben poc practicada: rere el nen o jove s’acostuma a sentir la veu de l’escriptor… adult.
Igual com succeeix amb els seus companys i familiars, el registre verbal dels quals està igualment acuradament estudiat, Harri, en canvi, sempre és Harri: la seva és tothora la veu —i la visió: “El senyor Frimpong és tan vell que té aranyes a les orelles” (pàg. 17); “Al seu país (Letònia) cremen negres amb quitrà i en fan carreteres. Tothom ho sap” (pàg. 81)— d’un preadolescent que obre els ulls al món; que vol entendre però no pot; que vol saber però no sap; que vol trobar el seu lloc al nou país i al barri —a la vida, de fet— però que, per massa ingenu i somniador, no el pot trobar.
Un nen que malda per obrir-se camí en la sempre complicada adolescència, al bell mig d’un ambient pobre, degradat i deixat de la mà de déu, on l’única llei que preval i s’accepta, volens nolens, és la del més fort: “Ha agafat la lliura del Dean. No podies impedir-li de cap manera” (pàg. 73); “Els únics amics que necessita un home: el seu bat i una copa. Un per aconseguir el que vols i l’altre per oblidar com ho has aconseguit” (pàg. 103).
Un infant a punt de deixar d’ésser-ho —“Has de cobrir la camisa amb molta sort per emprendre el viatge cap al món” (pàg. 261); “Ha sigut com una cursa cap al futur” (pàg. 264)— que conversa amb un colom perquè li manquen el recolzament, l’ajuda i els consells del pare (que no ha pogut deixar el seu país d’origen) i perquè els ocells —“M’agraden tots els ocells, no només els coloms. M’agraden tots” (pàg. 90)— són els únics éssers vius que poden sobrevolar el barri i enlairar-se per damunt de tanta misèria i depravació.
I, potser, perquè el colom és l’únic que és sincer amb ell, aquell que li diu la veritat, en comptes de confondre’l amb mentides, secrets o mitges veritats —“Dir mentides està bé si és per una bona causa” (pàg. 191)—, com fa la seva mare, amb l’objectiu de protegir-lo.
D’aquesta mare, lligada de mans i peus per una situació que la supera cada vegada més, que, en no veure cap sortida, no fa més que resar a un déu en el qual els seus fills, com més temps passi, i més i més es vagi estrenyent el parany anihilador del suburbi al seu voltant, menys hi podran creure: “el senyor Frimpong […] estava molt empipat i enfadat. M’he imaginat que sabia el que pensava: pensava on és déu quan el necessites. Jo també ho pensava” (pàg. 124).
dilluns, 18 de maig del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
