No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (II)
Per deixar (ben) clares les raons que ens duen a desconfiar dels nostres representants polítics, les raons que ens impedeixen de seguir donant-los el suport incondicional i acrític que ens exigeixen, res millor que fer una mirada enrere i recordar quan es va començar a girar tot, quan fou la primera vegada que ens donaren gat per llebre.
El que en podríem dir el pecat original tingué lloc el 10 d’octubre de 2017, quan el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va proclamar, solemnement, que, en presentar els resultats del referèndum del Primer d’octubre, assumia “el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”, per proposar, tot just uns segons després “amb la mateixa solemnitat” que “el Parlament suspengui els efectes de la Declaració d’independència per tal que les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”.
En dic pecat original no tant perquè fos un error —tot i que van ésser molts els que ho vam entendre que ho era— sinó pel que significava: el Govern incomplia no només les seves promeses, sinó les seves obligacions, que eren dur a la pràctica efectiva el resultat del referèndum. Començava, doncs, a establir una separació entre ells (els nostres representants) i nosaltres (els qui els havíem votat). Ells decidien, en nom nostre, i sense haver-nos-ho consultat, en nom nostre; nosaltres, majoritàriament, els havíem conferit el mandat de declarar la independència i proclamar la República; ells suspenien, unilateralment, la declaració.
Amb tot i ésser greu, el més greu no fou la seva decisió, no fou aquesta primera vegada que ens donaven gat per llebre —i ens volien fer creure que el que ens servien seguia essent llebre— sinó que ens van començar a tractar com ens tractava l’estat espanyol: com si els votants o electors fóssim menors d’edat.
El problema essencial no va ésser que decidissin per nosaltres (i enlloc de nosaltres), sinó que no ens expliquessin per què ho havien fet. Més exactament, que no creguessin necessari donar-nos cap explicació. Aquest és el pecat original —del qual han derivat tots els altres.
Si realment Puigdemont i la resta del Govern creia que calia suspendre la declaració d’independència, per què no ens va explicar les raons que l’havien dut a creure-ho? El que és pitjor: per què no ens ho ha explicat, encara, a dia d’avui?
Com se suposa que hem de saber si va ésser —com pensàvem— un error, un error majúscul, o si, a la inversa, l’encertà, si no li quedava altre remei o si, donades les circumstàncies, era la menys dolenta de les opcions, si no s’ha dignat mai a oferir-nos cap explicació del que va fer?
D’explicacions oficioses, de rumors sense confirmar, en tenim una pila —des d’una promesa del govern espanyol de dialogar, passant pel compromís de la Unió Europea de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya, i acabant amb l’amenaça que hi hauria morts; d’oficials, cap ni una. Cap!
Que no se’ns expliqués res d’entrada, mentre se suposava —se suposava, ja que no en sabem res— que s’estava negociant, es pot entendre, es pot entendre molt bé, però, amb el que ha passat des de llavors, una vegada ho hem perdut tot, i si no tot, quasi tot, una vegada es va aplicar l’article 155, es va dissoldre el Govern, el President i alguns Consellers van haver d’exiliar-se i els altres van ésser empresonats (junt amb en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez), quin sentit té que encara no ens hagin explicat res?
Ho podem acceptar, sense queixar-nos? Ho podem admetre? Ho hem d’admetre? Se’ns pot seguir demanant —gairebé exigint, sota l’amenaça de considerar-nos si no traïdors a la causa independentista, almenys quintacolumnistes— que ens mantinguem callats?, que continuem beneint, unànimement, acríticament, totes i cadascuna de les incomprensibles, contradictòries i, sobretot, tan contraproduents decisions dels líders del PdCat i d’ERC quan ens han tractat a l’espanyola?, quan no tan sols han decidit sense consultar-nos, sinó que no han tingui ni tan sols la dignitat d’explicar-nos les raons de les seves decisions?
Que ens vulguin donar gat per llebre és greu; que ens pretenguin fer creure que encara és llebre, gravíssim; que no ens expliquin —que, fins el dia d’avui, no hagin explicat— per quina raó ens han canviat el gat per la llebre, (del tot) inacceptable!
(Continuarà)
dissabte, 23 de març del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Aquesta anàlisi literària de “No ens agrada (gens) que ens donin gat per llebre (II)” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
