NOTES DEL DIETARI
18 de març del mmxxvi
(Traduccions d’)els assaigs de Virginia Woolf
Llegeixo L’art de roman, que recull algunes de les moltes crítiques literàries que va escriure Virginia Woolf al llarg dels anys.
Per desgràcia, la traducció de Rose Celi, bastant antiga, no m’acaba de convèncer.
No sabria ben bé dir per què, però no hi veig l’autora anglesa. Al contrari, hi ha moments en que no hi veig clar, que em fa la impressió que va fer més una versió —fins i tot, la seva versió— que no pas una traducció.
És cert que Woolf no és fàcil, no ho va ser mai o gairebé mai, mes quan vaig llegir alguns dels seus escrits crítics en una altra traducció francesa, de Catherine Bernard, Essais choisis, no m’ho va semblar tant.
Em va semblar que en elles l’escriptora era —o, almenys, pretenia o s’esforçava per ser— didàctica, entendible —intel·ligible— i, per tant clar. Tan clara com podia ser mes prou clara, al capdavall.
Hi deu tenir alguna cosa a veure que la primera traducció té més de 60 anys (és del 1961) i la segona encara no deu (és del 2015), però no crec que tot provingui d’aquesta distància temporal.Crec que té més a veure amb la voluntat de Rose Celi de donar a presentar l’obra crítica de l’autora de Les Ones, en aquell moment, que llavors era desconeguda fora del seu país.
Em fa la impressió que va considerar que la tasca era tan important que compensava qualsevol esforç que calgués fer; que si calia adaptar els seus textos per fer-los més comprensibles, la raó major ho justificava.
Què succeiria, si mantenia la fidelitat textual al màxim, si procurava escriure —perquè traduir és (o, si més no, hauria de ser) més que no pas transcriure— tan exactament com fos possible en francès el que Woolf havia escrit en anglès i, per això, no obtenia l’acolliment que els escrits woolfians mereixien?
Es podia permetre aquest risc?, podia acceptar-lo? Pagava la pena tanta feina per no aconseguir el que es proposava?
No cal dir que això no és més que una simple hipòtesi meva; que potser tot és —va ser— molt més simple: que ella va traduir-ho tan bé com va saber i que, de nou segons el meu modest parer, no se’n va acabar de sortir.
O, senzillament, és la meva impressió l’errada i si se m’encalla la traducció de Celi és un problema meu.
A fi que us en pugueu fer una idea, copio un paràgraf de ‘The russian point of view’, en la seva llengua original, primer, i en les versions de Celi, (Seuil / Points) en segon i de Bernard (Gallimard / Folio), en tercer.
« Once the eye is used to these shades, half the “conclusions” of fiction fade into thin air; they show like transparences with a light behind them — gaudy, glaring, superficial. The general tidying up of the last chapter, the marriage, the death, the statement of values so sonorously trumpeted forth, so heavily underlined, become of the most rudimentary kind. Nothing is solved, we feel; nothing is rightly held together. »
« Une fois l’œil accoutumé à ces nuances, la moitié des « conclusions » romanesques se dissolvent en substance impalpable ; elles no sont plus que des transparences avec une lumière derrière, voyantes, clinquantes, superficielles. Le grand nettoyage du dernier chapitre, le mariage, la mort, l’affirmation de valeurs si bruyamment trompetés, si lourdement soulignés deviennent du génère le plus rudimentaire. Rien n’est résolu, sentons-nous ; rien n’est remis à sa juste place dans un tout. »
« Une fois que l’œil s’est accoutumé à ces nuances, les « conclusions » que demande la fiction s’évaporent pour partie ; elles nous apparaissent telles des silhouettes éclairées par transparence —voyantes, clinquantes, superficielles. La remise en ordre générale du dernier chapitre, le mariage, le trépas, la réaffirmation de valeurs si lourdement revendiqués, clamées a grand renfort de trompettes, nous semblent des plus rudimentaires. Nous avons le sentiment que rien n’est résolu ; rien ne semble à sa juste place. »
A fi que no quedi cap mena de dubte —i per aquells que tingueu l’anglès una mica rovellat o no hàgiu tingut ocasió d’estudiar-lo com cal—, acabaré transcrivint la traducció que va fer Dolors Udina per a Les paraules viuen a l’esperit. Assaigs escollits.
En aquest cas, si que m’atreveixi a afirmar que és com si la mateixa Virginia Woolf hagués escrit en català, atès que, la d’Udina, si no és la seva veu, ben poc n’hi falta.
Així doncs, el que escrivia l’autora anglesa era això:
«Un cop l’ull s’ha acostumat a aquests matisos, la meitat de les «conclusions» novel·lesques desapareixen sense deixar rastre; es mostren com transparències amb una llum al darrere: estridents, resplendents, superficials. L’arranjament general del darrer capítol, el matrimoni, la mort, la declaració de valors tan sonorament declarats, tan fortament subratllats, esdevenen d’allò més rudimentaris. Ens sembla que res no queda resolt; res no queda a lloc.»
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)