NOTES DEL DIETARI
20 d’agost del mmxxvi
Les gratitudes, Delphine de Vigan
De debò, però de debò de debò, hem de creure que Delphine de Vigan és una de les grans autores de la literatura francesa actual?
Que és una d’aquestes que cal llegir tant sí com no?
Fa un temps vaig llegir D’après une histoire vraie i no em va acabar de convèncer. De fet, en acabar-lo, em va fer la sensació d’una certa presa de pèl, d’un engany. D’un engany molt ben travat, molt ben estructurat, però d’un engany.
O el que és el mateix, que semblava molt més del que era. Que tota l’estona l’autora ens estava fent un truc de circ, fent-nos veure una cosa i oferint-nos-en una altra.
Fent veure que el que ens oferia era gran literatura, amb una traça innegable per fer-ho veure, per mantenir-nos enganyats fins al final, però lliurant-nos una obra de qualitat mitjana, per no dir discreta.
Potser algun dia n’hauria de parlar amb detall. No ho vaig fer en el seu moment, mes ara penso que estaria bé.
Que una de les meves funcions com a crític literari —per més que només sigui jo qui m’ho atribueixi— ho exigeix: (m’)exigeix distingir bou de bèstia grossa.
Sobretot quan la majoria de la gent està convençuda que és una bèstia grossa.
Les gratitudes
Pel que respecta a Les gratitudes, la sensació d’engany, d’obra de mèrit, em va durar molt poques pàgines, molt molt poques.
Amb el començament en vaig tenir ben bé prou. Tan aviat com vaig arribar, al final del primer paràgraf i vaig trobar-me amb aquestes frases: “Vous êtes-vous déjà demandé combien de fois dans votre vie vous aviez réellement dit merci? Un vrai merci. L’expression de votre gratitude, de votre reconnaissance, de votre dette[1]”,, pàg. 11.
A partir d’aquest instant, en siguem o no conscients com a lectors, ja està tot dit. Encara que ho faci d’una manera sibil·lina, més que sibil·lina, enganyosa, l’autora ha posat les cartes damunt de la taula: del que es tracta és de pagar un deute, no pas d’escriure una obra literària.
De pagar un deute i, el que encara és més greu, de llançar-nos un missatge, de convertir el llibre en una prèdica, en un sermó sobre el què està bé i el que no.
En concret, del deure —moral, per descomptat, aquell que res no pot compensar; aquell que ens ha d’avergonyir si no complim, si no complim escrupolosament— que tenim de tenir cura de la gent vella; sobretot si són de la nostra família o han actuat com si ho fossin.
En comptes de literatura, alliçonament:
Aujourd’hui, une vielle dame que j’aimais est morte.
Je disais souvent : « Je lui dois énormément. » Ou : « Peut-être que sans elle, je ne serais plus la. »
Je disais : « Elle compte beaucoup pour moi. »
Compter, devoir, est-ce ainsi que se mesure la gratitude ?
Mais l’ai-je assez remerciée ? Ai-je suffisamment montré ma reconnaissance ? Ai-je été assez proche, assez présente, assez constante ?[2] (pàg. 12.)
***
[1] “T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute”, traducció de Jordi Martin Lloret, Les gratituds, Edicions 62, Barcelona, 2024, pàg. 11.
[2] “Avui s’ha mort una dona gran que estimava./ Jo solia dir: «Li dec tant». O: «Sense ella potser jo ja no hi seria»./ Deia: «Significa molt per a mi». // Significar, deure, es mesura així, l’agraïment? / Però li he donat prou les gràcies? Li he mostrat prou el meu reconeixement? / He estat prou pròxima, prou present, prou constant?”, Íd., pàg. 12.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades