21 d’agost del mmxxvi
Les gratitudes, Delphine de Vigan (II)
Crec que un dels criteris més clars que permet diferenciar una obra literària d’una que no ho és, si preferim emprar una altra terminologia, un llibre d’autor d’un llibre d’entreteniment, és el seu caràcter explicatiu: quan un autor explica el que senten o pensen els personatges en comptes d’exposar-ho o de mostrar-ho, l’obra en té ben poc de literària.
En té ben poc, en primer lloc, perquè la veu del narrador desapareix; i, amb ella, el seu estil, la seva manera pròpia, intransferible d’escriure.
En segon, i encara més important, perquè converteix el lector en un element simplement passiu, privant-lo de la seva funció col·laborativa o creativa; no cal que fem cap esforç perquè l’autor ens ho diu tot.
Dir-ho tot
Delphine de Vigan escull aquesta opció: no ens presenta la situació, no ens la retrata des de fora, a fi que ens en fem una idea, a fi que, un cop mostrada, suggerida, anotada o indicada, en traguem les nostres conclusions, participem en l’obra, sinó que ens diu tot el que hem de veure, saber i pensar.
Ens ho diu tot i, a més a més, com ens ho vol dir, de la manera que li convé, per assegurar-se que no entenguem erròniament el que ens volia transmetre, el seu missatge, la seva informació.
Així, el primer que fa és dir-nos en quina situació exacta es trobava la “vielle dame” abans que es produís el canvi que va obligar a recoure-la en una residència: “Elle vivait seule, chez elle. Autonome. Et elle continuait de lire, de regarder la télévision, de recevoir quelques visites[1]”.
Mostrar
Ens ho podia haver mostrat, és clar, en una simple escena, situada a casa seva, llegint un llibre, preparant-se un cafè, mirant la televisió i rebent alguna amiga seva.
I ho hauríem entès, per descomptat. Perquè el fet que siguem lectors no significa que hàgim renunciat a la nostra capacitat intel·lectiva.
Però, és clar, mostrar una escena és molt més complicat, requereix un esforç major. Normalment, li hauria calgut escriure i rescriure unes quantes vegades l’escena fins a estar-ne satisfeta —prou satisfeta, en realitat, que és al màxim que pot aspirar un artista.
És molt més complicat i, al damunt, comporta el risc que els lectors no l’entengui o no la interpretin com toca, que no li donin la lectura que l’autora vol i li interessa que li donin: que, fins fa quatre dies, la dona gran es valia ella sola per a gairebé tot.
Quina és la millor manera d’evitar les confusions dels lectors: dir-li tot, tractar-lo com si fos un nen petit; impedir que interpreti el que no ha d’interpretar.
Donar-ho tot fet
La solució, si consideres per damunt dels lectors, si tems que si et mostres exigent amb ells no es puguin posar-se al teu nivell —balafiant, doncs, el teu llibre, el teu missatge— és ben simple: dóna-los-ho tot fet.
Donar-los-ho tot fet i del tot. Del tot, amb tots els detalls, incisos i matisos concrets, no fos cas que, fins i tot explicant-ho, no ho entenguessin bé.
Ja que els ho expliques, ja que els dius no només tot el que passa sinó tot el que pensen i senten els personatges, fes-ho amb pèls i senyals, continua tractant-los com a nens petits, no fos cas que, malgrat tots els teus esforços explicatius, que malgrat que t’hagis rebaixat per situar-te al seu nivell, et malinterpretessin.
Els exemples d’aquest ‘donar-ho tot fet’ són constants, es repeteixen una vegada rere l’altra pàgina rere pàgina.
El(s) diàleg(s)
En la majoria dels casos, a través del(s) diàleg(s).
Uns diàlegs que, a primera vista, podem creure que són naturals, si més no, prou naturals, però que, si ens hi fixem una mica, no només no ho són gens —i en aquest punt, com a descàrrec, si més no, com a cert descàrrec, de De Vigan, cal que reconeixem que els diàlegs són un dels elements més difícils d’aconseguir, en una obra literària—, sinó que s’adrecen als lectors.
En realitat, no s’estableixen entre els protagonistes, sinó que són el mitjà més fàcil i directe que ha trobat l’escriptora per dir als lectors el que vol que sàpiguen.
Quan cal que els lectors sàpiguen alguna cosa important, alguna cosa important que suposaria un gran esforç literari mostrar, indicar o suggerir d’alguna altra manera, artística, l’escriptora li encarrega als protagonistes que ho diguin.
Que ho siguin amb la major claredat possible, explícitament, amb totes les lletres: “Je n’ai pas pu me relever[2]”, pàg. 15; “je suis en train de perdre quelque chose, quelque chose d’important[3]”, pàg. 16; “On ne va quand même pas faire croire que c’est chez moi ![4]”, pàg. 31 ; “J’ai un peu mal à m’adopter… à m’appâter. / — A vous adapter ? / Oui, c’est ça[5]”, pàg. 46.
***
[1] “Vivia sola, a casa seva. Autònoma. I continuava llegint, mirant la televisió, rebent algunes visites”.
[2] “No m’he pogut aixecar”.
[3] “estic perdent alguna cosa, alguna cosa important”.
[4] “Malgrat tot, no em faran creure que sóc a casa”.
[5] «Em costa una mica d’adoptar-me… d’adonar-me. / —D’adaptar-vos? / Sí, això”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades