Bartleby, el escribiente, Herman Melville
Obrint camins
En record d’Enrique de Hériz
Hi ha llibres que sembla que no calgui presentar-los, que tothom coneix. Si parlem de Herman Melville, el primer que ens ve al cap és Moby Dick. Una obra que la majoria de la gent està convençuda d’haver llegit però que el més habitual és que, quan ho fes, la versió que escollís no fos íntegra, sinó alguna d’abreujada —que és com s’acostumen a llegir els llibres que la tradició ha considerat, indegudament, juvenils.
El segon, Bartleby, el escribiente (Bartelby, The Scrivener: A Story Of Wall-street), que acaba de
publicar Navona Editorial en la seva col·lecció Navona-ineludibles, en una esplèndida traducció d’Enrique de Hériz. També en aquest cas, la història d’aquest copista que treballa en el despatx d’advocat i tot d’una comença a contestar que “preferiria no fer-ho” —“I would prefer not to”— és coneguda per qualsevol persona que tingui interès en la literatura.
Ho és perquè alguns dels més grans narradors del segle XX, Albert Camus i Jorge Luis Borges, entre d’altres, han mostrat la seva admiració per ell. Una admiració que crec que prové de la història que explica però, sobretot, de la manera de narrar: d’aquesta prosa tan acurada, neta i clara, alliberada d’artificis que, tot fent la impressió que no diu gaire, diu molt; que diu molt més (i molt més enllà) del dir.
Perquè, sent molt important el que ens explica l’advocat que Melville fa servir per donar-nos a conèixer la història, el que més compta, el que té més força, els que ens deixa més petja, és el que no ens explica, el que no ens pot explicar perquè no ho sap. Perquè ni ho sap ni podrà mai saber-ho. El que tan sols podrà provar d’escatir, d’una manera purament intuitiva al final. En aquesta magnífica culminació de la narració que ens ofereix en el seu darrer paràgraf —que, per descomptat, no cometré l’arrogant imprudència de desvetllar.
És probable que, en l’emoció de la lectura, no ens n’adonem, però l’autor hi posa molt d’èmfasi, en aquest no poder dir, en aquest no poder saber, en les zones d’ombra o de foscor de Bartleby. Seguint les tradicions literàries del seu temps, dedica les primeres quinze pàgines a presentar i a descriure els coprotagonistes, començant pel mateix narrador —“Soy un abogado carente ambición” (pàg. 21)—, i seguint pels seus tres empleats: Turkey, Nippers i Ginger Nut, i en canvi, la descripció de Bartebly no pot ésser més breu: ens diu que era “un joven tranquilo” y que “todavía puedo ver esa figura: ¡pulcra palidez, penosa decencia, incurable desconsuelo!” (pàg. 35).
És probable que no n’haguem fet esment, però, ja d’entrada, al final del primer paràgraf, l’autor ens posa en guàrdia, advertint-nos que: “No disponemos de material suficiente para una biografía completa y satisfactoria de este hombre” (pàg. 20). Una advertència que es va aclarint i precisant a mesura que llegim: anem veient que no és que no disposem de “material suficiente”, sinó que gairebé no disposem de cap material; que de Bartleby en sabem ben ben poc, per no dir res: “se había negado a contar quién era, de donde venía o si tenía parientes en este mundo” (pàg. 60); “—¿Quiere decirme, señor Bartelby, de dónde es? / —Preferiría no hacerlo. / —¿Quiere decirme cualquier otra cosa acerca de usted? / —Preferiría no hacerlo” (pàg. 64); “parecía estar solo, absolutamente solo en el universo” (pàg. 71); “No sé nada de él” (pàg. 90).
Crec que en aquest aspecte també és Melville un precursor literari, potser més encara que en la incorporació de l’absurd. Que, de fet, l’absurditat, allò que ni entenem ni podem entendre, prové d’aquest desconeixement. Un desconeixement, una manca de referències biogràfiques que converteix Bartleby, el escriviente en una narració moderna, modernísssima, que, en comptes de conformar-se amb el lector passiu que la força de la tradició gairebé havia imposat, i que seguia essent habitual en el seu temps, reclama un lector actiu; un lector que s’impliqui en la narració; que, en llegir-la, tregui les seves pròpies conclusions.
Entenc que és per això, per aquesta seva nova manera d’entendre la literatura, que no només no ens diu res sobre la vida anterior de l’escrivent, sinó que es nega a explicar-nos les raons del seu comportament. Es limita a oferir-nos-en, al final, una pinzellada; i prou, la resta, l’hem d’afegir nosaltres. Som nosaltres qui hem de deduir o imaginar —i, per tant, de decidir— perquè actua així.
Melville, doncs, fa una gegantesca passa endavant en el món de les lletres, cap a una literatura oberta, plural, participativa, multiinterpretativa; i, en fer-la, ens convida a acompanyar-lo. A acompanyar-lo en una literatura on l’autor no és que no sigui omniscient, és que, com el seu personatge, prefereix no ésser-ho!
dimecres, 5 i dijous 6 de juliol del mmxix
Publicat a La Llança, el 8 de juliol del 2019
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Altres anàlisis literàries de narrativa
