Des del Núvol hem pensat que seria una bona idea oferir als nostres lectors i lectores una llista dels llibres que considerem més recomanables per sant Jordi. Abans de posar-m’hi, cal que faci, almenys, un parell de consideracions.
En primer lloc, aquesta que faig no té, de cap manera, l’absurda pretensió d’ésser l’única llista possible —la llista— sinó que és la meva llista: aquella que, d’acord amb el meu criteri personal i, per tant, subjectiu i fal·lible, crec que és la més convenient.
En segon, que segurament hauria estat molt més senzill i, sobretot, menys arriscat, limitar-nos a referir-nos als llibres que, sens dubte, triomfaran demà: Victus, La reina descalça i Brúixoles que busquen somriures perduts (tots tres tant en la seva versió original espanyola com en la catalana, de Xavier Pàmies, Jordi Puig i Sílvia Pons, respectivament). O —per què no?—, hauria estat encara més divertit confeccionar una llista, a sensu contrario, de llibres que, malgrat la seva campanya de màrqueting, qualsevol persona amb gust literari hauria de defugir com un gat l’aigua escaldada.
Amb tot, prefereixo no cercar-me més enemics del compte i remarcar aquelles obres que, pel seu valor literari, entenc que sobresurten per damunt de les altres.
Per començar, tres novel·les (que s’haurien d’afegir a les que vaig destacar a final de l’any passat, la vigència i l’interès literari de les quals es mantenen inalterats):
En una sola persona, de John Irving (Edicions 62, 2013): una d’aquelles obres grans, que, de tan ben pensada i bastida, de tan versemblant, com més la llegim, més ens fa pensar que es tracta d’una (gens poc dissimulada) autobiografia: com la podria haver inventada, tan “creïble però formidable”. Si deixem de banda les darreres pàgines (potser massa explícitament reivindicatives o teleològiques) una novel·la excepcional, completa i inoblidable, llegidora i addictiva, impossible de deixar una volta l’has iniciada, d’aquelles que et deixen petja i et canvien.
“Tot el que et fa falta per endinsar-te en [el] viatge completament absorbent” d’aquesta fantàstica obra és emprendre-la, llavors, “assaboreix el text, no te l’empassis sencer”.
L’art de la defensa, de Chad Harbach (Editorial Columna, 2013): una d’aquelles sorpreses literàries que, tot i amb un final probablement millorable, et fan recobrar el goig —i l’esperança— en la literatura, escrites per un autor novell que demostra que ni tot està dit ni totes les manera de dir han estat fresades. Un magnífic retrat, d’una pregonesa psicològica només comparable als més grans autors, de la societat on ens ha correspost viure: un món on la llibertat és una quimera i els somnis dels individus sovint acostumen a esdevenir malsons. Però, també, un món on, malgrat tots els malgrats, segueix pagant la pena de viure.
Una (nova) demostració que per a la bona literatura no hi ha temes poc atractius ni reptes inassolibles, si hom sap què vol explicar i com explicar-ho.
Llop entre llops, de Hans Fallada (Edicions del 1984, 2012): un llibre colossal que ens introdueix en un món obscur i asfixiant, on la crisi econòmica perverteix i anihila la moral, situant les persones al llindar de l’egoisme més caïnita, convertint l’existència humana en una caricatura infernal, que ha perdut per complet la seva raó d’ésser. Una obra d’una extremada cruesa però amarada d’humor, d’estimació i de tendresa, que malgrat la seva generosíssima extensió, un xic més de 1.200 pàgines, no només no es fa feixuga, sinó que flueix amb una naturalitat ben agradosa —i agraïda.
Una novel·la de gran qualitat, a la qual, malgrat alguna mancança puntual, cal donar-li la més calorosa benvinguda al nostre idioma.
Seguim amb tres poemaris:
El gall canta per tots dos, d’Agustí Bartra (Editorial Meteora, 2012): Una obra breu, desigual i possiblement inacabada —en morir, Bartra “encara estava treballant en l’últim poema i mirant de tancar l’original segons un esquema que ell mateix havia concebut un temps abans”—, però un cop arrenca el vol, d’una vàlua poètica, i alhora existencial, indiscutible. Fins a tal punt que podríem asseverar que esdevé no tan sols el seu testament literari, sinó també una perfecta síntesi de tota la seva producció poètica. Una síntesi que és, ensems, un tan deliciós com enriquidor tast de la més excelsa poesia.
Per la seva pregonesa i la seva exhaustivitat, un llibre destinat a esdevenir un referent tan fonamental com imprescindible —en l’obra bartriana i en la creació poètica en general.
La runa de la veu, de Carles Camps Mundó (Llibres del Segle, 2013): una mostra ineludible de la poesia entesa com un compromís inescindible entre la persona, el món i la paraula, entre l’ésser, l’estar i el dir, entre el sentir, el pensar i l’expressar. Escriure és maldar per cercar respostes a les preguntes que mai no podran tenir resposta; la poesia, el camí que ens hi acosta a tocar de mà: pot la paraula, la “runa de la veu” superar amb la seva presència l’absència? Pot la paraula atansar-nos al relleix de l’eternitat?
La poesia com a permanent interrogació irresolta, com a veu sense veu que s’alça entre el saber i el voler saber, entre el deler i el poder.
Viatge d’un moribund, de Joan Sales (Club Editor, 2013): un poemari pràcticament desconegut d’un dels grans autors de les nostres lletres, per fortuna recobrat. La seva fabulosa qualitat en tots els àmbits i aspectes, tant formals —harmonia i musicalitat, cadència, domini lingüístic, art versificadora— com temàtics —vida, mort, record, oblit, presència, absència, supervivència, sentit o manca de sentit de l’existència…—, li permet assolir una categoria poques vegades igualada —i difícilment superada— en la poesia catalana del segle passat.
Si el nostre fos un país normal, seria del tot impensable que cap persona culta no fos capaç de recitar de memòria, almenys, algunes de les poesies del seu Llibre Tercer.
Conclourem amb tres llibres de memòries:
Cicle dels dietaris (Viure a Tarragona, Fulls d’un dietari 1966-1969 i 1970-1971 i Viure a Tarragona, Fulls d’un dietari 1972-1974 i 1975-1976), d’Artur Bladé i Desumvila (Cossetània Edicions, 2010 i 2012): una obra —“crònica d’un decenni (1966-1976) [que] és, de fet, el retaule biogràfic d’un país en ebullició”— magnífica, injustament desconeguda, que ens permet, per fi!, prendre consciència de la qualitat i l’interès que assolí Bladé en la seva “vella mania” —que, tot i no ésser “diabòlica”, l’agermana amb Josep Pla— d’enregistrar “tot el que li sembla”.
El millor mitjà que tenim d’adonar-nos com hem d’agrair a l’escriptor de Benissanet que mantingués fidelitat a un dels seus principis rectors: “Cal no oblidar mai la sentència llatina: «Nulla dies sine linea.».
La primavera a Pequín, de Francesc Parcerisas (Quaderns Crema, 2013): quin millor narrador podríem desitjar per a un descriure’ns una temporada a Pequín que un poeta exquisit, avesat a viatjar abans de res pel seu propi interior? Un llibre de viatges que és i no és un llibre de viatges —que és molt més que un llibre de viatges. La visió d’una persona conscient i intel·ligent, que sap que el món només es pot esguardar —i tractar de comprendre, tot assaborint-lo— desant al calaix de la tauleta de nit les ulleres de les idees prèvies, dels tòpics i, amb major raó, encara, dels prejudicis. Que no n’hi ha prou amb mirar, que cal saber veure.
Una mostra esplèndida dels principis rilkeans: la teva obra mereixerà ésser llegida només si —o quan— escrius allò que tu, i únicament tu, pots escriure, sense pensar qui —o si— et llegiran.
Llibre d’actes (1998-1999), de Vicenç Villatoro (Editorial Base, 2012): es pot afirmar, sense temor de resultar contradictori, que el de l’escriptor egarenc és el més personal i intransferible dels dietaris —la seva veu és sempre, sobretot, la seva veu: indefallent, insubornable i antisectària; o el que és el mateix políticament incòmoda, tant per als propis com per als estranys, però, també i alhora, un molt ajustat reflex del seu (heideggerià) ésser-en-el-món.
És, explícitament i voluntària, un dietari personal —d’arrel (i expressió) poètiques— que parteix de ben endins, del jo més pregon, per a projectar-se cap enfora, envers el nosaltres.
I, com a propina, un còmic:
Arrugues, de Paco Roca (Astiberri Ediciones, 2012): una mostra magnífica d’allò que és —o pot arribar va esdevenir— una historieta en imatges. La constatació que el (poques vegades) anomenat Novè Art pot assolir un cim tan elevat com qualsevol altre —si l’autor, els editors i el públic s’ho proposen.
Publicat al Núvol, el dia de sant Jordi del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat