NOTES DEL DIETARI
6 de maig del mmxxvi
Hipoliteratura i hiperliteratura
Avui sí que acabo, si que em forço a acabar, aquestes notes de dietari sobre La niege brûle.
Dedicar-li més temps o més espai seria un gra massa. Si ho faig, però, és perquè entenc que em serveix com a exemple d’un tipus d’autors que practiquen el que, anomeno la hipoliteratura; en contrast amb la hiperliteratura.
Hipoliteratura
La hipoliteratura consisteix adreçar-se a aquells a qui el que els importa o els du a llegir és la història, l’argument; en realitat, la intriga; als que no donen cap valor a la paraula, al text, a la bellesa de la paraula o del text; als que entenen que el la paraula no és més que un mitjà de comunicació, de transmissió d’una història o d’un missatge.
Als que, per dir-ho ras i curt, no tenen altre interès ni objectiu que l’autor els expliqui una història que els entretingui; als que ni tan sols es plantegen que el que llegeixen pugui tenir algun altre atribut afegit; alguna altra funció que no sigui la més simple i directa: distreure, fer passar una bona estona.
És aquella literatura que no només està a l’abast de tothom, sinó que es crea per això, perquè tothom la pugui llegir, per evitar que cap mena d’obstacle pugui dur-los a deixar la lectura que han emprés.
Hiperliteratura
La hiperliteratura, que en cap cas cal confondre amb la literatura tout curt —amb el que la voluntària (més que no pas voluntària, imposada) unificació (més que no pas unificació, unidormització) actual pràcticament ens obliga a adjectivar com a literatura literatura o com a literatura d’autor—, és l’altra cara de la mateixa moneda.
L’altra cara no només menys neta sinó, sobretot, menys real o autèntica.
Perquè la que acabo de tractar de definir no enganya ningú: ofereix una lectura directa i simple als que la prefereixen així; als que busquen passar una bona estona llegint una història ben bastida.
En canvi, aquesta d’ara sí que enganya, sí que fa trampa. Més encara: fa la gran trampa, presentant-se com el què no és; fent veure que és el que no és; que és molt més del que no és; fent passar, doncs, bou per bèstia grossa, donant gat per llebre.
Model d’ús
La manera de practicar-la, d’aconseguir fer-la passar pel que no és, és simple: es pensa una història, un guió, normalment basat en una intriga que impedeixi que els lectors deixin el llibre i s’escriu aquesta història tal com ha estat pensada, amb un llenguatge senzill (i, quan dic ‘senzill’ vull dir ‘finalista’) que asseguri que la història la pugui entendre tothom.
Un cop fet això, que en realitat segueix sent el guió inicial ampliat, un cop s’ha posat la carn a l’esquelet que era el guió, un cop la història ja està acabada des de la primera pàgina fins al final, es procedeix a embellir-la o a inflar-la.
Dos termes que, en principi no volen dir el mateix però que, en la pràctica, acaben volent-ho dir: si el propòsit és el de fe veure que l’obra té molta major qualitat del que té, de convèncer els lectors que el que tenen entre mans és força més que una història, que literatura d’entreteniment o d’aventures —la qual cosa no té, ni el ella mateix ni per ella mateixa, cap mena de component negatiu; a l’inrevés, escriure una bona novel·la d’aquesta mena és molt difícil, cal tenir un do, per fer-ho en condicions; un do diferent del literari, mes no pas inferior— del que es tracta és d’inflar-la, d’afegir-li, artificialment (de fet, artificiosament) el que se suposa que és bellesa o art.
Si hi volem dir d’una altra manera, d’anar-ho adornant tot.
Adornant-ho com convingui: ja sigui amb frases o amb paràgrafs que se suposa que són bells, amb metàfores o remetàfores, amb frases impactants, amb afirmacions categòriques o amb qualsevol altre tipus d’inflació artística.
Inflació que, necessàriament, no pot se sinó inartística; perquè l’art sorgeix, i només pot sorgir, de l’interior, de la naturalitat, i, per tant, quan es pretén inflar-lo, sucumbeix, deixa de ser art.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades