Tala, Thomas Bernhard
Una vida pròpia
No sóc gaire partidari, ans al contrari, de l’hagiografia literària, tan habitual a les terres catalanes, atès que entenc que cal saber administrar amb molta prudència els elogis i les afirmacions categòriques, en el món de l’art.
Afirmacions que, en qualsevol cas seran un reflex del parer propi, no pas d’un d’un universal ni, encara menys, d’unànime, que hagi de valdre —i prevaldre— per a tothom.
Afirmacions que cal, sempre, prendre pel que són: com a opinions personals, provinents potser dels que estem obligats a opinar i, per tant a jugar-nos-la, mes sotmeses a debat, a discussió; allunyades de la voluntat de cànon, que, en el món de les arts si no és una insensatesa ben poc li falta.
Tala
Com he indicat altres vegades, per a mi Thomas Bernhard és un d’aquests pocs autors desatacats, un d’aquests que, segons el meu modest parer, quedarà, que es continuarà llegint d’aquí a cent i dos cents anys.
Tala (Holzfällen. Eine Erregung), traduïda per Clara Formosa Plans i publicada per Quid Pro Quo, és una d’aquelles obres que cal llegir i rellegir amb calma i tranquil·litat; més encara, amb paciència i esforç; el que és el mateix, amb l’atenció i la cura que mereixen —i exigeixen— la majoria de les coses que paguen la pena.
Perquè, com totes les obres de l’autor austríac, no es donen amb facilitat; més aviat al contrari: endinsar-s’hi suposa sorprendre’ns, caure en la perplexitat: per quina raó el narrador ens parla com ho fa?, per què repeteix, una vegada rere l’altre les mateixes frases?, per què dóna voltes tota l’estona sobre el mateix?, per que diu i rediu, una i mil vegades, el nom dels seus amfitrions, “el matrimoni Auersberger”?, per què insisteix, gairebé fins la nàusea, en “aquella butaca d’orelles”?, per què empra el verb pensar almenys una vegada per pàgina?, per què fa el mateix amb el verb observar?
Preguntes
No se m’acudirà pas, per descomptat, oferir una resposta a aquestes preguntes. Ni a aquestes ni a cap de les altres que vagin acudint-se als lectors a mesura que avancin en la novel·la.
Podria fer-ho, és clar. Si més no, intentar-ho; provar de compartir les meves hipòtesis; d’oferir la meva interpretació.
Més, encara, és ben possible que bona part dels lectors estiguin convençuts que la meva tasca com a analista literari és aquesta; dir o explicar el que l’autor està expressant o exposant en la seva novel·la; servir, doncs, d’intèrpret entre qui escriu i qui llegeix.
Una opció, majoritàriament habitual entre els crítics de casa nostra i, sobretot, entre els ressenyistes —que són majoria en aquesta majoria—, que no comparteixo; que no comparteixo gens.
Segons el meu punt de vista, la nostra primera funció és orientativa. El que hem o hauríem de provar de fer és posar un xic d’ordre: assenyalar quines obres tenen prou qualitat, quines són literàries, i quines no.
La nostra segona funció, que és de la que ara parlo, és, si em permeteu el terme, metafòric, il·luminativa.
Consisteix en donar pistes, en aportar un xic de llum; aquest xic de llum que ha de permetre als lectors sentir-se acompanyats en les primeres pàgines de les obres; donar-los punts de referència i claus per iniciar l’aventura o el viatge literari que emprenen.
Aventura o viatge que, tanmateix —i ineludiblement— han, no poden sinó, emprendre sols.
Respostes
Les respostes, sempre en plural, sempre diverses, sempre múltiples, fins i tot contradictòries, correspon als lectors trobar-les.
Trobar-les a mesura que avancen en la lectura; que van intuint —intuint perquè en el món de l’art mai no se sap, mai no es pot saber; l’art és el món de les hipòtesis, dels potsers, del ‘a mi em sembla què…— on ens porta l’autor.
En el benentès que som nosaltres i només nosaltres els què hem de deduir-ho, els que hem de fer nostre el llibre, els que, amb la nostra col·laboració necessària —sense col·laboració, sense diàleg compartit, sense co-creació per part del lector / receptor, l’obra artística no ho és (gaire), deixa de ser-ho (del tot)— hem de permetre que la narració desplegui tota la seva potencialitat.
Els que maldem per transformar les preguntes de Bernhard en les nostres respostes; respostes que, al seu torn, ens generaran noves preguntes, complint així una de les funcions essencials de la literatura —i, és clar, de l’art en general—: la seva mirada interrogativa.
Camí
Per esbrinar on ens porta l’autor és imprescindible que ens fixem com ens hi porta. En quin és el mitjà literari, artístic, creatiu, que empra
Un com que és, que només pot ser, un aliat de l’on.
Perquè on i com, fons i forma, són, per descomptat —més que no pas ‘per descomptat’, per força— una i una sola cosa; conformen un tot, una unitat (si ho volem dir així, una unitat de sentit, d’expressió, de transmissió) indissociable: la forma és fons i, el fons, forma; més exactament, esdevenen una entitat nova: el fonsforma / formafons.
Un com que, com succeeix en tots els autors de talla, és consubstancial a la seva manera de ser. En el cas de Bernhard, un sol, llarg, paràgraf que comença a la primera pàgina, a la primera línia, i acaba a la darrera.
Un paràgraf, un monobloc en el què les repeticions esdevenen no tan sols constants sinó centrals, nuclears; el leitmotiv de l’obra.
Leitmotiv
Leitmotiv perquè totes aquestes repeticions que tant ens sobten, que ens semblen exagerades i fora de lloc, que fins i tot ens incomoden —“jo observava el matrimoni Auersberger”, pàg. 13; “pensava que havia estat un greu error acceptar la invitació dels Auersberger. Feia vint anys que no veia els Auersberger”, Íd.; “sense circumloquis, havia acceptat la seva invitació al sopar artístic, segons anomenava el matrimoni Auersberger el seu convit”, Íd.; “Durant vint anys no havia vist el matrimoni Auersberger, i en aquests vint anys el matrimoni Auersberger m’havia produït nàusees només de sentir-ne el nom”, Íd.; “i ara el matrimoni Auersberger em confrontava amb ells i amb els meus anys cinquanta. Durant vint anys he evitat el matrimoni Auersberger, durant vint anys no me’ls he trobat ni una sola vegada”, Íd.—, aquestes repeticions que gosen oposar-se a les normes del bon escriure, del que segons els entesos (i els professors escoloescripturencs) no es pot fer mai, són les que ens permeten entrar en l’obra i cercar-li el seu sentit, la seva justificació.
Almenys, atès que en el món de l’art tant ‘sentit’ com ‘justificació’ són termes equívocs, termes que confonen més que no aporten, les que la va fer néixer, les que va fer que Bernhard sentís l’impuls d’escriure-la.
Llançar llast
Leitmotiv perquè permeten al narrador adonanr-se i prendre consciència—i, en fer-ho, transmetre’ns-ho— de com el neguitejava tot el que va deixar enrere, tot el que no li va quedar altre remei que deixar enrere, que abandonar (“els Auersberger […] i tota l’altra gent que havia defugit en l’última dècada”, pàg. 14; “havia caigut en la trampa precisament d’aquelles persones que sempre havia odiat més”, Íd.), llençant llast, si no volia enfollir (“no només m’avorrien, sinó que em van fer tornar mig boig”, pàg. 21; “Si no els haguessis girat l’esquena en el moment decisiu, t’haurien aniquilat, pensava”, Íd.); si no volia caure en les xarxes de la mediocritat auersbergeriana.
Mediocritat, conformitat auersbergeriana que no és sinó el símbol de tota la societat austríaca i, més acusadament, vienesa: “Aquesta horrible ciutat de Viena, pensava, que m’ha precipitat profundament a la desesperació”, pàg. 16; “gairebé no conec res de més repugnant”, pàg. 20; “L’actor del Burg convidat aquest vespre pel matrimoni Auersberger […] per a mi encarna el model exemplar de l’antiartista en general”, pàg. 27; ·sempre m’ha fet veure l’austríac i especialment el vienès, tal com pensava a la butaca d’orelles, ridícul de la manera més repugnant”, Íd.; “Els actors del Burg són uns espantalls petitburgesos que no tenen ni la més mínima idea de l’art teatral i que des de fa temps han fet del Burgtheater una residència per a malalts crònics del seu diletantisme dramàtic”, pàg. 28.
Cap al centre
Ara bé, tota aquesta acumulació i reacumulació de repeticions i de reiteracions —perquè, reconeguem-ho: mentre llegim ens costa d’alliberar-nos de la sensació que en fa un gra massa— no ens ha de confondre ni dur a engany.
Per més que d’entrada pugui semblar el contrari, per més que la seva manera d’escriure, plena de frases subordinades que s’entortolliguen i s’entortolliguen, que donen voltes i més voltes en i amb elles mateixes ens ho pugui fer pensar, la seva literatura no és substancial, no és excessiva sinó essencial.
Essencial no pas per la seva brevetat, per a l’autor de Formigó tornar a dir és una necessitat imperiosa, sinó perquè totes les seves digressions o digressions apunten sempre al mateix lloc: al centre, al lloc on vol arribar; al lloc on li cal arribar; al que, invenciblement, sense ser-ne conscient, l’ha empès a escriure l’obra.
A un centre que, mentre l’escriu no sap quin és —si el sabés, segurament no li caldria escriure-la— sinó que va trobant, veient o entreveient a mesura que escriu; a mesura que s’interroga, autointerroga, de fet, mitjançant l’escriptura.
Mitjançant aquesta escriptura reiterativa, constituïda per variacions i revariacions, de tipus musical, que, a cada nova manera, van aportant-li clarícies; van aportant-li possibilitats de trobar no tan sols respostes sinó de saber cap on s’adreça; saber quin és el centre on es dirigeix.
Variacions
Les variacions, les reiteracions, no són pas un recurs sinó una necessitat; són el mitjà que l’hi permet avançar; continuar interrogant-se.
Repeticions que no són, doncs, producte d’una decisió; ni, encara menys, tenen una funció o caràcter ornamental: Bernhard defuig l’ornamentació com defuig l’eloqüència per l’eloqüència, la frase bella per la frase bella; per a ell, el dir està, sempre, per damunt del bell dir.
La qual cosa no significa que la seva prosa no sigui pas bella, artística: només cal llegir-la en veu alta per adonar-se’n; és sonora, rítmica, harmoniosa, musical, lírica; a la seva manera, pròpia, mes ho és.
Però la seva raó crucial no és la bellesa, sinó el dir, la interrogació mitjançant la (metàfora de) la paraula.
Les repeticions no són producte d’una decisió, de cap decisió, sinó d’una necessitat, de la funció o caràcter reflexiu que té la reiteració: pensar i repensar amb les paraules.
Si ho volem dir amb major precisió, a través de les paraules.
Pensar-se
Pensar i repensar que, en realitat, significa o suposa pensar-se i repensar-se, donar-se a ell mateix les eines que li permeten saber qui és i què l’ha dut a actuar com actua.
En aquest cas en concret, a fer la “bestiesa catastròfica”, pàg. 14, d’acceptar la invitació “del matrimoni Auersberger”, quan ho havia estat evitant, amb tota la raó del món, els darrers vint anys, quan només s’ha pogut salvar, només ha pogut ser ell mateix allunyant-se d’ells i de tota la societat que representen: “A la Sebastiansplatz vaig conèixer realment per primer cop les persones”, pàg. 89; “el matrimoni Auersberger […] [s]empre ho han aparentat tot perquè mai no han estat capaços de res real, pensava, tot en ells ha estat i és sempre aparença”, pàg. 110; “Aquesta és la seva part grotesca, que tota la vida s’han aferrat a aquesta imatge repugnant i còmica del món i s’hi ha desgastat nit i dia”, pàg. 111.
Un pensar i pensar-se, doncs, que l’hi permeti, de nou tenir una vida real, pròpia, que no tan sols allunyi “del matrimoni Auersberger” sinó, sobretot, del que representen: una societat i, per tant, una vida, més aviat, una no-vida, artificial i artificiosa; o, com qualifica amb clarividència i exactitud l’autor austríac, en préstec: “Els Auersberger […] no han tingut mai res propi en absolut, sempre només en préstec, tampoc una vida pròpia, ni una existència pròpia en el fons, només en préstec”, pàg. 157.
Un convit a pensar i a repensar-se, doncs, que no pot ser més adient i necessari, a dia d’avui, en aquest món nostre unanimista, senseesforcista i maniqueu, on la majoria de les idees que es defensen han estat rebudes en préstec, en comptes d’haver sorgit d’una, del tot indispensable, elaboració pròpia i alliberada.
dimarts 23, dimecres 24 i dijous 25 de juny del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades