NOTES DEL DIETARI
24 d’agost del mmxxvi
Contes de la solitude, Ivo Andric
En veure el llibre, em va venir al cap El pont sobre el Drina, que tant em va agradar quan vaig llegir-lo, fa una bona pila d’anys. Tants que no podria ni intentar dir quan va ser.
Així que no vaig dubtar en comprar-lo, junt amb d’altres en francès. Vaig pensar que mereixia, almenys, l’oportunitat. Que no estava bé deixar-lo a la llibreria, de segona mà, on l’havia trobat.
Que, tot i que no gosava alçar la veu, el volum era tan modest com el seu autor, Ivo Andric, que ni quan li van adjudicar el premi Nobel no va inflar-se com fan tants d’altres, em demanava que me l’endugués cap a casa.
Ho vaig fer, en companyia d’altres volums, entre ells Les gratitudes, del qual ja n’he parlat.
La Maison isolée
Per una d’aquestes raons que no s’entenen, i que estaria d’allò més bé que els editors expliquessin, el títol del recull de narracions en francès no es titula com l’original, que, traduït, seria La maison isolée, que seria molt més ajustat.
Ajustat no només perquè és el que va escollir el seu autor, que ja seria una raó més que suficient, sinó pel que exposa al seu pròleg.
Un pròleg magnífic, d’una gran força literària que estaria temptat de transcriure sencer.
No ho faré, per descomptat, perquè seria excessiu, però sí que extractaré, per concedir-li la importància que té.
La importància que té, en primer lloc, en aquest volum —si acostumo a recomanar no llegir els pròlegs i prefacis abans del textos que precedeixen, en aquest cas, crec que convé començar pel pròleg— i, en segon, en l’obra sencera de l’autor serbocroat.
La maison isolée, la casa aïllada, perquè és el lloc on escriu, el lloc on van néixer totes les històries, tal com ens indica a l’inici del pròleg: “C’est une maison à un étage sise tout en haut de la pente escarpée d’Alifakovac, un peu à l’écart des autres[1]”, pàg. 19.
Casa híbrida
Una casa no tan sols aïllada sinó hibrida: “d’apparence tournée vers la nouveauté, l’inconnu, alors que les mains, les yeux et tout l’être intime de celui qui l’habite trahissent son attachement au passé, aux coutumes[2]”, pàg. 20.
Una dualitat —“À l’intérieur comme à l’extérieur le choc de deux époques, le mélange arbitraire de styles différents sont manifestes[3]”, Íd.— que confereix a la “demeure une atmosphère chaude humaine. […], une vie modeste, paisible et confortable[4]”, Íd..
La qual cosa comporta que « il est plaisant de vivre et de travailler dans ces maisons de Sarajevo[5]”, com la que l’autor hi va passar tot un estiu “il y a plusieurs années de cela[6]”, Íd..
Una casa, que mira tant l’ahir com l’avui, de fet, que mira el passat des de l’avui, que mira el passat per provar d’entendre el present, i que resta oberta a totes les influències, a totes les històries, a tots el records.
***
[1] “És una casa d’una sola planta situada al capdamunt de la pujada escarpada d’Alifakovac, una mica separada de les altres”.
[2] “aparentment encarada envers la novetat, al desconegut, mentre les mans, els ulls i tot l’ésser íntim de qui hi viu traeixen el seu lligam amb el passat, amb els costums”.
[3] “Tant a l’interior com a l’exterior el xoc de dues èpoques, la mescla arbitraria d’estils diferents s’hi manifesten”.
[4] “habitatge una atmosfera càlida humana. […], una vida modesta, plàcida i confortable”.
[5] “és agradable viure i treballar en aquestes cases de Sarajevo”.
[6] “ja fa uns quants anys”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades