NOTES DEL DIETARI
21 de setembre del mmxxvi
Un viatge sentimental, Laurence Sterne (i IV)
Sentits / Sentiments
Ja hem vist la meravellosa capacitat innata i tan agraïda per als lectors que té Sterne per adaptar-se a “com surten els daus a cada tirada imprevisible de la vida[1]”, pàg. 68; ara, el que veurem és com són els sentits i els sentiments els que el guien, el que acostumen a decidir quan es produeixen les digressions i les digressions de les què tot just acabem de parlar.
Perquè el seu és, com bé assenyala el títol i com hem indicat, un viatge sentimental. O el que és el mateix, i encara més exactament, un viatge interior, en el que el que més compta no és pas el què visita o veu, i molt menys les grans coses, els grans edificis, sinó el què sent: ““No tinc cap interès […] Només l’interès [de] la [m]eva pròpia sensibilitat[2]”, pàg. 36.
Si el seu viatge és d’aprenentatge és perquè és el sentir qui mana, perquè “generalment actuo seguint el primer impuls[3]”, pàg. 47; perquè del que es tracta és que siguin les sensacions[4] i no pas el raonament, el cor i no pas el cervell, les que prenguin el comandament: “hem de sentir i no raonar en aquestes situacions difícils[5]”, pàg. 151;
Les sensacions, les emocions i els impulsos: “On sigui que la teva providència m’emplaci per jutjar la meva virtut, sigui quin sigui el risc, sigui quina sigui la meva situació, deixa’m sentir els impulsos que em sorgeixen i que em pertanyen com a home[6]”, pàg. 142.
En definitiva, les impressions que va rebent a mesura que fa camí: “em va fer la mateixa impressió quan la vaig trobar al carrer[7]”, pàg. 39.
Impressions que han de ser netes, franques, netes, renovades: “Reconec que les meves primeres impressions, així que em vaig quedar sol i solitari a la meva cambra de l’hostal, estaven lluny de ser tan satisfactòries com havia previst[8]”, pàg. 80.
Lector
Un dels trets que més caracteritza l’escriptura de l’autor anglès és la llibertat que es pren d’adreçar-se al lector, de convertir-lo en el seu còmplice (literari), d’incorporar-lo a la novel·la.
Per començar, per fer-li saber que l’obra l’escriu per a ell, a fi que l’aprenentatge que li ha comportat el viatge també li sigui útil.
O el que és el mateix, per deixar clar que quan s’escriu es fa, també, per als altres, per als que llegeixen, que la literatura és acte comunicatiu: “L’estudi i la reflexió de tot això bastarà al meu lector, si també ha viatjat, per a situar-se en el lloc i categoria del catàleg que li pertoquen: serà un pas per al propi coneixement[9]”, pàg. 32.
Mes, lliure i alliberador com és, fa una passa més enllà, convertint el(s) lector(s) no tan sols en companys de viatge i aventura (“Com que La Fleur va fer tot el viatge per France i Itàlia amb mi i molt sovint apareixerà en escena, cal que n’ampliï aspectes d’interès per al lector[10]”, pàg. 60), sinó en còmplice(s).
En algú que no només li fa costat, sinó que comparteix la seva manera desenfadada de veure la vida, de la seva picaresca, que sovint s’acosta al desvergonyiment: “ja us podeu pensar, si us ve de gust, amb quin mot va rematar l’assumpte[11]”, pàg. 69; “com ens ho faríem la dama i jo per despullar-nos i ficar-nos al llit. Només hi havia una manera de fer-ho i ho deixo a la consideració del lector[12]”, pàg. 181.
Diàleg
Convertint, doncs, el(s) lector(s) no només en còmplices sinó entrant-hi en diàleg, fent que també ells escriguin l’obra, intervenint-hi, per més que sigui des de casa seva i amb posterioritat: “estava avergonyit de pensar que [li havia donat] massa poc. És a dir que si el lector es pot imaginar la meva disposició a partir d’aquests dos indicis, por encertar, amb un marge d’error d’una o de dues lliures, quina va ser la suma exacta[13]”, pàg. 66.
Perquè el(s) lector(s) són al seu costat. Prou al costat, si més no, com per entendre el què diu —i el què no diu, que és tan important com el què diu— i per saber de què parla: “És impossible que molts dels meus lectors no n’hagin sentit a parlar[14]”, pàg. 117; “Que els pocs que saben els motius d’aquesta exclamació no es despacientin si els explico als qui no els saben[15]”, pàg. 87.
Són tant al seu costat, els sent tan a prop, que adreçar-se a ells —a nosaltres— esdevé no ja una necessitat sinó, gairebé, una obligació.
Una obligació que compleix de grat, atès que res agraeix més que l’hagin —hàgim— volgut acompanyar en el seu viatge, que seguim llegint el que escriu: “Quan he dit al lector que no tenia ganes de sortir de la desobligeant[16]”, pàg. 39; “És hora que el lector ho sàpiga[17]”, pàg. 108; “Li vaig explicar la història tal com l’acabo d’explicar al lector[18]”, pàg. 127.
Com succeïa amb Vida i opinions de Tristran Shandy, sembla que a mesura que va escrivint, va augmentant la seva confiança amb el lector, fins al punt que no és capaç d’imaginar la continuació del viatge (existencial i literari) sense comptar amb la seva companyia: “Una de les singulars benediccions de la meva vida ha estat sempre, com he dit al lector, la de no passar gairebé una hora sense estar perdudament enamorat d’algú[19]”, pàg. 74; “El lector ja pot suposar que després d’una prova de cortesia tan d’agrair, no podia evitar de respondre a la pregunta amb algun compliment[20]”, pàg. 136; “L’home que conegui el cor humà comprendrà que era impossible tornar immediatament a la meva cambra[21]”, pàg. 143.
Per més que les transcripcions hagin estat moltes —hi haurà qui cregui que massa i tot; en una altra obra, hauria estat d’acord amb ell; en aquesta, he cregut, acceptant el risc d’errar-me, que eren imprescindibles; que reflectien d’allò més bé la rara avis que és aquesta— no puc resistir la temptació d’enllestir aquesta anàlisi amb una darrera (que potser farà avergonyir el munt d’autors explicitistes d’avui en dia).
“No val la pena perdre el temps en conjectures sobre els misteris que s’han d’acabar explicar per si sols[22]”, pàg. 132.
***
[1] “for every unexpected throw of the dice in life”.
[2] “I have no interest—Except the interest […] my own sensations”.
[3] “I generally act from the first impulse”.
[4] “ho dic per una lleu sensació que vaig tenir al palmell de la meva [mà]”, pàg. 42 (« from a subtle sensation I felt in the palm of my own [hand]”.
[5] “we must feel, not argue in these embarrassments”.
[6] “Wherever thy providence shall place me for the trials of my virtue—whatever is my danger—whatever is my situation—let me feel the movements which rise out of it, and which belong to me as a man”.
[7] “The impression returned, upon my encounter with her in the street”.
[8] “I own my first sensations, as soon as I was left solitary and alone in my own chamber in the hotel, were far from being so flattering as I had prefigured them”.
[9] “It is sufficient for my reader, if he has been a traveller himself, that with study and reflection hereupon he may be able to determine his own place and rank in the catalogue—it will be one step towards knowing himself”.
[10] “As La Fleur went the whole tour of France and Italy with me, and will be often upon the stage, I must interest the reader a little further in his behalf”.
[11] “and then, you may imagine, if you please, with what word he closed the whole affair”.
[12] “that was the manner in which the lady and myself should be obliged to undress and get to bed there was but one way of doing it —and that I leave to the reader to devise”. I, per si amb això no n’hi havia prou, hi afegeix: “Però l’aviso que si no ho fa de la manera més delicada del món, serà culpa de la seva imaginació, de la qual no és la primera vegada que em queixo” (“protesting as I do it, that if it is not the most delicate in nature, ’tis the fault of his own imagination—against which this is not my first complaint”.
[13] “and was ashamed to think, how little [to give him], then: so if the reader can form any conjecture of my disposition, as these two fixed points are given him, he may judge within a livre or two what was the precise sum”.
[14] “It is impossible but many of my readers must have heard of him”.
[15] “Let it not torment the few who know what must have been the grounds of this exclamation, if I explain it to those who do not”.
[16] “When I told the reader that I did not care to get out of the Desobligeant”.
[17] “It is time the reader should know it”.
[18] “So I told him the story just as I have told it the reader”.
[19] “It had ever, as I told the reader, been one of the singular blessings of my life, to be almost every hour of it miserably in love with some one”.
[20] “The reader may suppose that after so obliging a proof of courtesy, I could not be at a loss to say something handsome to the enquiry”.
[21] “If a man knows the heart, he will know it was impossible to go back instantly to my chamber”.
[22] “Mysteries which must explain themselves, are not worth the loss of time, which a conjecture about them takes up”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)