NOTES DEL DIETARI
20 de setembre del mmxxvi
Un viatge sentimental, Laurence Sterne (III)
Viatge literari
Com succeïa amb Vida i opinions de Tristran Shandy, el viatge que ens presenta l’escriptor anglès en aquest llibre és, per damunt de tot, un de literari.
Un de literari en el qual el ritme i el control el du ell. En el qual el que compta més no és el destí, fins al punt que, per més que ho indiqui el títol, a Itàlia no hi arribarà mai, sinó el viatge mateix.
El viatge som a excusa o com a mitjà per narrar, per contar-nos el que li ve de gust contar-nos: “Vaig sortir sense cap destinació concreta. / —Ja ho decidiré pel camí —vaig dir[1]”, pàg. 83.
La qual cosa deixa ben clara, al llarg de l’obra: “Però això no té res a veure amb els meus viatges. En demano perdó —perdó— dues vegades[2]”, pàg. 135.
Més que el que li ve de gust, el que sent que ha de contar-nos quan li vingui al cap, quan, arribat el moment, quan ho consideri oportú, tant si el que explica s’ha produït abans o després del lloc on es troba.
Històries
El que compta són les històries, el que creu que aquestes aporten, no pas que les expliqui en cap ordre correcte o que tinguin relació amb el viatge: “Com que n’he explicat una per complaure el lector, li demano que em doni permís per contar-ne una altra, sense seguir l’ordre que toca, per complaure’m a mi. Totes dues històries s’il·luminen mútuament i seria una llàstima de tractar-les separadament[3]”, pàg. 124.
En la seva manera d’escriure el temps és un concepte relatiu, que tan és pot accelerar com alentir, segons la seva conveniència.
Un concepte al qual, amo i senyor de les seves obres, no té cap intenció de sotmetre’s. Al contrari, el sotmetrà, literàriament, a les seves: “Aleshores anirà a poc a poc perquè m’hi pugui rabejar[4]”, pàg. 72.
Normalment s’alenteix. O, més ben dit, s’esvaeix: tant li fa que hagi arribat a un lloc o un altre, que hi hagi passat més o menys dies, si en aquell moment creu que li cal tornar enrere i explicar alguna cosa que ha passat abans, ho fa.
De fet, ho fa o no ho fa, ja que hi ha històries que opta per anar diferint una vegada i una altra, com la de la comtessa de L*** (“no havia tingut ocasió d’acabar la història; me la devia[5]”, pàg. 73), que opta per deixar a mig explicar: com succeeix amb la Yorick llegeix en un tros de paper que li ha dut el seu criat, La Fleur, que és un fragment sense inici ni final (“I On és el que falta, La Fleur?[6]”, pàg. 157, li demana, sense rebre cap resposta i sense que l’autor s’hi torni a referir) o amb la de l’ase (“Vaig intentar refer la història del pobre alemany i l’ase, però n’havia perdut el fil i m’era tan difícil reprendre’l com al postilló el galop[7]”, pàg. 172.
Un convit a la llibertat, a de deixar-se endur per la inspiració del moment, a equivocar-se i a canviar de plans o d’idea sempre que li vagui o les circumstàncies l’hi duguin: “Abans d’haver arribat a mig camí vaig canviar d’idea […] O sigui que vaig canviar d’idea per segona vegada. De fet era la tercera […] Però em manen les circumstàncies, no les mano jo[8]”, pàg. 122.
Llibertat creativa
Una manera d’escriure, la de l’art per l’art,, on el plaer de la lectura esdevé prioritari, que, per més que faci veure que hi troba precedents —mig en broma, mig per excusar-se[9]—, suposava una ruptura amb tot el que s’havia fet abans, en el món de la novel·la.
Una ruptura benvinguda i alliberadora, que obriria de bat en bat les portes a les innovacions de segles posteriors.
A qui sinó a Sterne se li acudiria escriure el prefaci del seu llibre un cop començat? No pas, doncs, om correspondria, sinó on a ell li plau incloure’l: “—Mai no havia sentit parlar —va dir l’altre, que era un simple viatger—, d’un prefaci escrit en un desobligeant[10]”, pàg. 34.
A una persona i a un escriptor com ell, modern abans d’hora, que, alhora d’escriure, vol posar en evidència el mateix fet d’escriure, la dificultat que suposa, els riscos i complicacions que comporta: “estem sotmesos a tants d’impediments a l’hora de comunicar-nos més enllà de la nostra esfera pròpia, que sovint ho converteixen en totalment impossible[11]” pàg. 30.
Una obra en la què l’autor no tan sols hi és present —de fet, omnipresent— adreçant-se als lectors, com veurem tot seguit, sinó per la seva manera, personal i intransferible d’escriure: “No se’n podia dir gaire cosa de bo —però sempre se’n pot dir alguna cosa— i quan unes quantes paraules basten per a alleujar el desfici d’una pena, no tolero que un home se les vulgui estalviar[12]”, pàg. 35.
Perquè no hi ha cap dubte que qualsevol lector del Tristam Shandy reconeixeria, immediatament, l’estil del seu autor encara que la novel·la no se li atribuís.
El seu estil natural[13], net, fresc, franc[14] i suggeridor, que parla amb el cor[15].
***
[1] “I walked forth without any determination where to go—I shall consider of that, said I, as I walk along”; “Em vaig posar a escriure una i altra vegada, i encara que no tenia res a dir i no es podia expressar res en mitja dotzena de ratlles, vaig fer mitja dotzena de començaments sense quedar gens satisfet”, pàg. 78 (“I begun and begun again; and though I had nothing to say, and that nothing might have been express’d in half a dozen lines, I made half a dozen different beginnings, and could no way please myself”).
[2] “But this is nothing to my travels—So I twice—twice beg pardon for it”.
[3] “As I have told this to please the reader, I beg he will allow me to relate another out of its order, to please myself—the two stories reflect light upon each other,—and ’tis a pity they should be parted”; “el millor que puc fer és omplir aquest buit amb el conte d’un ocell”, pàg. 116 (“I cannot fill up the blank better than with a short history of this self-same bird”).
[4] “and then he’ll go slow, that I may enjoy the sweets of it”.
[5] “she was sorry […] that she had been prevented telling me her story—that she still owed it me”.
[6] “—And where is the rest of it, La Fleur?”.
[7] “I then tried to return back to the story of the poor German and his ass—but I had broke the clue—and could no more get into it again, than the postillion could into a trot”.
[8] “BeforeI had got half-way down the street, I changed my mind […] so I changed my mind a second time—In truth it was the third […] but I am govern’d by circumstances—I cannot govern them”; “N’hi hauria per omplir vint volums però —ai Déu meu!— només em queden unes quantes pàgines d’aquest per encabir-ho”, pàg. 167 (“Just heaven!—it would fill up twenty volumes—and alas! I have but a few small pages left of this to croud it into”).
[9] « Recordo que el greu i savi Bevoriskius, en els seus comentaris sobre les generacions d’Adam, amb tota naturalitat s’interromp a la meitat d’una nota, per exposar que una parella de pardals que s’estaven a l’ampit exterior de la finestra no havien parat de distreure’l mentre escrivia, i que al final li havien fet abandonar la seva genealogia », pàg. 135 (“I remember the grave and learned Bevoriskius, in his commentary upon the generations from Adam, very naturally breaks off in the middle of a note to give an account to the world of a couple of sparrows upon the out-edge of his window, which had incommoded him all the time he wrote, and at last had entirely taken him off from his genealogy”).
[10] “I never heard, said the other, who was a simple traveller, of a preface wrote in a Desobligeant”.
[11] “we lie under so many impediments in communicating our sensations out of our own sphere, as often amount to a total impossibility”.
[12] “Much indeed was not to be said for it—but something might—and when a few words will rescue misery out of her distress, I hate the man who can be a churl of them”; “La resta del seu aspecte es pot resumir en unes quantes pinzellades”, pàg. 25 (“The rest of his outline may be given in a few strokes”); “si no calgués que en una obra d’aquesta naturalesa s’observés la més gran precisió i exactitud, per evitar confusions de classificació”, pàg. 31 (“was it not necessary in a work of this nature to observe the greatest precision and nicety, to avoid a confusion of character”).
[13] “Com que aquest no és un llibre de reflexions, deixo la solució al punt que l’he trobada i em limito a donar fe d’una afirmació que es pot comprovar en cada carreró i carreronet de París”, pàg. 95 (“As this is not a work of reasoning, I leave the solution as I found it, and content myself with the truth only of the remark, which is verified in every lane and by-lane of Paris”).
[14] “Quan he dit al lector que no tenia ganes de sortir de la desobligeant […] Li he dit la veritat però no tota la veritat”, pàg. 39 (“When I told the reader that I did not care to get out of the Desobligeant […] I told him the truth; but I did not tell him the whole truth”); “si haig de parlar amb franquesa”, pàg. 53 (“and to deal frankly with you”).
[15] “En aquestes efusions, per assenyat que siguis, el cor sempre parla massa”, pàg. 75 (“In transports of this kind, the heart, in spite of the understanding, will always say too much”).
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)