NOTES DEL DIETARI
18 de setembre del mmxxvi
Un viatge sentimental, Laurence Sterne (II)
Escriure
De la mateixa manera que per a Sterne viatjar és una altra cosa, no és tant un moviment geogràfic com espiritual, per a ell escriure també és una altra cosa.
Una altra cosa ben diferent de la que és per a la majoria dels autors. De la majoria o de gairebé tots, si excloem Cervantes i Rabelais.
Ara bé, si tant per a l’espanyol com per al francès la novel·la continua sent una novel·la, en el sentit d’una aventura, per més esbojarrada i inversemblant que sigui, per més fora de lloc que pugui estar tot, per a l’anglès fins i tot la novel·la és una altra cosa.
És una altra cosa que ell recrea a la seva manera; que ell adapta a les seves conveniències. De fet, a la seva manera d’ésser-en-el-món.
Un món que és seu i intransferible, que ben poc a veure té amb el nostre; almenys, amb el que veiem els altres: “mirava com si mirés alguna cosa més enllà del món», pàg. 25.
I sent la seva visió la d’un altre món, d’un món ‘més enllà del món’, tan el viatge que empren el protagonista i narrador com el mateix llibre ho són: “Sóc ben conscient […] que sent els meus viatges i observacions d’una mena completament diferent de les de qualsevol dels meus predecessors, podria reclamar una fornícula sencera per a mi sol[1]», pàg. 32.
El camí
Tant en la vida com en la literatura —el que és el mateix: en la literatura com a reflex de la seva manera de viure, de veure la vida— per a ell el que compta no és el viatge, el lloc on va, sinó el camí, tot el que li passa mentre viatja, mentre es trasllada d’un lloc a un altre.
Com hem dit, d’un lloc on se sentia còmode, del seu lloc, a un altre de nou i desconegut, on el que veurà, el que sentirà i, sobretot, el que pensarà no només serà nou sinó diferent.
La qual cosa, al seu torn, el convertirà en una persona diferent.
Diferent perquè canvia, perquè el contacte amb els altres li obre els ulls, el du, també, ‘més enllà’ d’una simple mirada personal i acomodatícia: « L’avantatge de viatjar, pel que feia a savoir-vivre, consistia a conèixer molta gent i molts costums; ens ensenyava la tolerància mútua; […] ens ensenyava l’amor mutu», pàg. 99.
I és això, per relatar i per retratar aquesta transformació, aquest home nou o, almenys, renovat que sorgeix que viatja: “(com que no escric per excusar-me de les febleses del meu cor en aquest viatge, sinó per donar-ne informació, les descriuré tan senzillament com les vaig sentir”, pàg. 38.
Ora et labora
Caminar, treballar, fer, anar a munt i avall —fer, en definitiva— per poder conèixer el que es desconeixia i, un cop conegut, per poder reflexionar-hi, per meditar.
Tant Sterne com el seu narrador, Yorick —que té molt d’ell mateix, no cal dir-ho, que és un dels seus jos, un mig jo, si més no, un mitjà per parlar (i per parlar-se)— són curiosos per naturalesa, s’interessen per tot, tot els importa.
Són d’aquelles persones per a qui no fer no és una opció, per a qui no hi pot res pitjor que la inacció o el conformisme, per a qui no fer, no moure’s és un sinònim de la mort.
Almenys, de la mort en vida; d’una vida que ben poc es diferencia de la mort: per a qui l’únic que és inútil és creure que tot és inútil: “i com que aquest era un dels més grans esforços que havia fet mai per adquirir coneixements, no […] podia sofrir ni de pensament [tornar enrere sense ser una mica més savi que quan havia sortit]”, pàg. 108.
Ho posa en evidència en uns paràgrafs que no puc sinó transcriure íntegrament, malgrat la seva llargària:
Quantes aventures no caben en un instant de vida, quan algú s’interessa de cor per tot! Amb ulls per a veure tot allò que les circumstàncies i l’atzar del viatge li ofereixen constantment, no es perd res del que està, en el bon sentit de l’expressió, a la seva mà.
Si d’això no en surt res, tant se val, una altra vegada serà. Aquest és un assaig sobre la naturalesa humana i de les meves penes en surt el meu treball; ja en tinc prou. El plaer de l’experiència em manté desperts els sentits i la part més noble de la meva sang, mentre la part més baixa està adormida.
Planyo l’home que pot viatjar de Dan fins a Beerxeba i exclamar: tot és un erm. I és així. És així per aquell que no conrea els fruits que el món li ofereix. / Declaro […] que, en un desert que estigués, hi trobaria alguna cosa que despertés el meu interès[2]”, pàg. 54 (el subratllat és meu).
***
[1] Directament o indirectament, ho indicarà en d’altres ocasions: “l’has de deixar anar a la seva”, pàg. 68 (“he must go his own way”); “quan així em surti per naturalesa”, pàg. 69 (“I will give my nature way”); “Però la imaginació corria”, pàg. 75 (“but my imagination went on”).
[2] “—What a large volume of adventures may be grasped within this little span of life by him who interests his heart in everything, and who, having eyes to see, what time and chance are perpetually holding out to him as he journeyed on his way, misses nothing he can fairly lay his hands on.—
—If this won’t turn out something—another will—no matter— ’tis an assay upon human nature—I get my labour for my pains—’tis enough—the pleasure of the experiment has kept my senses, and the best part of my blood awake, and laid the gross to sleep.
I pity the man who can travel from Dan to Beersheba, and cry, ’Tis all barren—and so it is; and so is all the world to him who will not cultivate the fruits it offers. I declare […] that was I in a desert, I would find out wherewith in it to call forth my affections”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)