El somni d’un home ridícul (i altres narracions), Fiódor Dostoievski
Viatge espiritual
Si alguna vegada en la vida tinguéssim la pretensió que Catalunya pogués assimilar-se als grans països europeus en el que es refereix a la cultura —la qual cosa no depèn ni dels altres ni de cap (teòrica) taula de diàleg eunuca, sinó, ras i curt de nosaltres—, una de les primeres coses que caldria que féssim, literàriament, seria tenir traduïda íntegrament al català les obres dels més grans autors de tots els temps i de tots els llocs. De tots aquells escriptors i escriptores que han donat sentit al que en diem la literatura universal.
Entre d’altres, la del gran, insuperable, Fiódor Dostoievski. Per ara, encara no ens és possible. Però, per sort, el bicentenari del seu naixement ha permès que s’hagin publicat les traduccions d’Un arbre de Nadal i una boda (Comanegra), Sepàntxikovo i els seus habitants (Falzia Editorial), Apunts del subsòl (Angle Editorial) i de Crim i càstig (La casa dels clàssics).
A la qual, aquest mes de juny, s’hi ha afegit El somni d’un home ridícul —que, en realitat, convindria haver titulat: El somni d’un home ridícul i altres narracions—, publicat per Godall Edicions, en traducció de Marta Nin.
Tal i com, en absència de pròleg, ens informa la contraportada, el volum recull “cinc contes de Dostoievski ordenats cronològicament per oferir una panoràmica de l’evolució de la seva obra tant pel que fa al tema com a l’estil”.
Una panoràmica que s’inicia amb Una novel·la en nou cartes (Роман в девяти письмах), la tercera narració que va escriure, l’any 1847, el genial escriptor rus. En la qual, mitjançant la correspondència que es van intercanviant un parell d’homes de noms volgudament similars —i, per saber per quina raó dic, expressament, que ho són volgudament us caldrà, és clar, llegir el relat fins al final— que juguen al gat i la rata l’un amb l’altre.
Un joc que no entenem, que no podrem entendre —“cal que hi hagi un aclariment, i que diguem les coses pel seu nom, ras i curt, que el temps passa” (p. 12); “No sé que m’impedeix dir-te la veritat pura i dura” (p. 15)— fins al final. Sempre i quan estiguem atents a tot el que s’escriuen l’un a l’altre i siguem prou perspicaços, és clar. I sempre i quan tinguem (ben) present que és una narració discreta, que no destaca gens en el conjunt de l’obra dostoievskiana.
En la segona, Un cor dèbil (Слабое сердце), de l’any 1848, hi trobem el Dostoievski més googolià —i, per tant, també el més txekhovia, atès que l’autor d’El pavelló número 5 és un dels hereus més avantatjats del de La nit de Nadal.
Aquell on tornen a aparèixer les pobres gents que havien protagonitzat la seva primera obra. D’aquesta gent carregada d’afabilitat i de bons sentiments —“L’Arkadi Ivànovitx, que era una persona extraordinàriament sensible, reia i plorava alhora mentre escoltava en Vàssia. I en Vàssia, també. Tots dos es van fondre en una abraçada i es van oblidar del que havia passat” (p. 31)—, impermeables a qualsevol ombra de maldat o mals pensaments, que acostumen a ésser superats pels esdeveniments.
Aquells humiliats i ofesos a qui la vida, i encara més, la vida en societat, on prevalen els interessos més foscos, més inconfessables, els va gran. Tan i tan gran que acaben convertits en víctimes. En víctimes (propiciatòries) de la seva infinita ingenuïtat.
La tercera, Un lladre honrat (Честный вор), de l’any 1848, ens explica una doble història. O, més exactament, l’home de la primera història (a qui un pobre home a qui acull a casa li roba el seu únic abric) convertit en narrador, explica a un amic seu, que afirma que “no hi ha pitjor bandarra que un lladre” (p. 93), la història d’un home honrat amb qui “en una ocasió vaig arribar a topar” (Íd.).
La història d’Iemélia Iemelian Ilitx d’un “fracàs d’home, […], [d’]un borratxo, [d’]un cràpula, [d’]un vividor” (p. 94), a qui també acollí a casa seva: “vaig decidir de fer-li de pare benefactor. «Li estalviaré una ruïna terrible», vaig pensar. «Faré que abandoni l’hàbit de la beguda! Apa, doncs, queda’t, Iemélia»” (p. 97).
D’un home per qui ningú hauria donat res, a qui ningú no hauria estat disposat a donar un cop de mà. Ningú, és clar, que no tingués el cor —i, sobretot, l’ànima (aquesta ànima colossalment generosa dostoievskiana)— tan i tan amarada d’humanitat com el narrador. Qui, fins al final, confiarà en poder-lo salvar.
La quarta, Una noia dòcil (Кроткая), de l’any 1876, que escriví, com la darrera, al seu monumental Diari d’un escriptor —obra essencial encara no traduïda, ni tan sols parcialment, a la nostra llengua—, ens trobem amb una narració de major entitat, ja de maduresa.
I, segons el meu parer, la joia indiscutible del llibre. Aquella que, per ella sola, el justificaria. Amb el Dostoievski més autèntic, més poderós, més capaç d’endinsar-se com cap altre autor en les aigües tèrboles i tumultuoses de l’ànima humana. En aquest món interior on es mesclen, indissociables, les forces apol·línies i les dionísiaques.
En l’infinit oceà contradictori de la condició humana: “voldria trobar-hi una explicació. Resulta que fa sis hores que miro de trobar-hi una explicació, però no aconsegueixo concentrar els pensaments en un punt” (p. 113). En les corrents interiors dels més desvalguts i desprotegits: “la veia tan derrotada, tan humiliada, tan aclaparada que de vegades en feia una pena horrorosa” (p. 152).
D’una pobra noia desprotegida que ens fa pensar, immediatament, infal·liblement, en l’inoblidable Sònia de Crim i càstig: “Es va tornar a posar vermella en sentir per vostè, però no va dir res, no em va engegar els diners, els va agafar; ser pobre vol dir ben bé això” (p. 115); “Va ser llavors que vaig copsar que era bona i dòcil. Les persones bones i dòcils no oposen resistència” (p. 116).
Un vagareig deliciós —alhora que escruixidor—, doncs, per la sensibilitat més exquisida, per la claror dels esperits escollits, pel camí de llum encomanadissa dels cors nobles, ennoblits i ennoblidors: “Els joves sempre mostren noblesa d’ànim, ni que sigui una mica i, ni que sigui, en una direcció equivocada” (p. 120).
El volum acaba amb la narració que dóna títol al volum: La cinquena, El somni d’un home ridícul (Сон смешного человека), escrita l’any 1877. De nou, doncs, una obra de maduresa, que ens torna a submergir en les aigües misterioses i encantades de l’esperit. De l’esperit d’una ànima turmentada: “dins de l’ànima sentia una desolació cada dia més terrible” (p. 172).
D’un turment insuperable que fins i tot es trasllada a l’amor —a aquest força que, segons el geni rus, ha de permetre salvar el món; el món i, sobretot, l’ànima i el poble rus (que són, per descomptat, una i una sola cosa). Ens ho diu, convertit en el portantveu de l’escriptor, el protagonista i narrador : “A la nostra terra només podem estimar de debò amb turment i a través del turment! Si no és així, no sabem estimar, i no coneixem una altra mena d’amor. Vull patir turments per estimar” (p. 185).
dilluns, 13 i dimarts 14 de setembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
