Els dies sense fi, Jaume Benavente
L’endemà de (quasi) tot
Hi ha qui considera —i no tal sols considera, sinó que ho declara, obertament, fent-ne proclama— que la literatura catalana està vivint un dels meus màxims moments d’esplendor. Que ben poques vegades les lletres catalanes han comptat amb una constel·lació d’autors de tan elevat nivell com avui en dia. Que cal que ens en congratulem.
Potser és per això, perquè tenim tants i tants genis, un a cada cantonada, almenys, que la publicació d’una obra com Els dies sense fi, de Jaume Benavente, Edicions Bromera, Alzira, setembre del 2022, ha passat tan desapercebuda. Que no se n’ha parlat. Que no se li ha prestat l’atenció que mereixeria.
Que el Telenotícies de La nostra l’ha ignorat. Que ni tan sols la petita illa literària de TV3 —quan serem un país normal i comptarem amb un programa setmanal de i sobre llibres a TV3 o al Canal 33?; quan deixarem de sembrar, únicament, panem et futbolensis?— que constitueix el Més324 del Xavier Graset no ha convidat el seu autor per entrevistar-lo.
Una obra difícil d’encaixar
Dir que aquesta nova obra de l’escriptor barceloní és inclassificable és dir (ben) poc. Dir que no és una novel·la d’autoficció, que no és un llibre de narracions, que no és un llibre de viatges, que no és un dietari, que no és un recull de reflexions o pensaments, que no és un conjunt de comentaris sobre llibres llegits (o per llegir), que no és un recull de reflexions sobre l’escriptura, és, també, dir (ben) poc.
Però, al mateix temps, dir sí que ho és; que, una mica, ho és tot alhora (autoficció, narració, llibre de viatges, dietari, recull de pensaments, comentari sobre llibres i apunts sobre escriptura), també és dir (ben) poc. Dir que té una certa afinitat amb les darreres obres en prosa de Francesc Parcerisas —tant amb Un estiu, publicat l’any 2018; com amb l’actual La tardor em sobta— també és, potser, dir (ben) poc.
És, certament, dir (ben) poc. Però, al mateix temps és dir (o, si més no, començar a dir) molt. És dir que el primer que ens cal fer si volem gaudir del seu llibre —la qual cosa ens resultarà tan fàcil com agraïda— és alliberar-nos de les classificacions i etiquetes. Dir que, en qualsevol creació artística de mèrit, classificar o etiquetar significa limitar. I, limitar, sortir-hi perdent; empobrir.
Una obra d’autor
Significa dir que Benavente, que té (ben) “present [que] la [s]eva classificació com a «autor literari» per part d’alguna agència literària” no suposa “cap afalac, sinó a l’inrevés, una contrarietat”, (p. 144). Significa dir que ha escrit —i, el que cal destacar (i valorar) més, ha aconseguit que l’hi publiquin— el llibre que havia d’escriure.
El llibre que ell i només ell podia escriure. I que l’ha escrit de la manera que l’havia d’escriure, deixant-se (en)dur pels seus impulsos artístics o interiors, que l’ha dut “a ser conseqüent com a artista amb una pulsió ineludible”, (p. 35); que “és un artista sincer i compromès amb la seva obra, l’hi comprin o no”, (p. 33).
Que ha escrit el llibre que el temps i les circumstàncies l’havien de dur, ineluctablement, a escriure. Unes circumstàncies que tenen molt a veure amb una situació general, la de l’aparició sobtada de la Covid 19, que va fer que tant ell com la seva dona fossin hospitalitzats: “L’habitació és una illa, o una península, unida o separada del món per la porta, i la Maria i jo en som els únics habitants”, (p. 21); “La nostra habitació, el finestral, la figura de la Maria, el paisatge a l’altra banda, formen un mateix quadre escènic, formes d’un estat anímic”, (p. 22).
Circumstàncies que es veuen també determinades, però, pel seu cas particular, que té molt veure amb l’edat, amb l’edat en que li ha arribat la malaltia: “He de vigilar, ja no soc el d’abans”, (p. 110); “Una experiència així demana una preparació anímica que ara no tinc”, (p. 157).
Amb l’edat —“alguna cosa està canviant, transformant-se, el cicle de la vida no s’atura”, (p. 145)—, que l’acara amb les condicions del seu cos —“soc conscient, una vegada més, de les meves limitacions físiques creixents”, (p. 159)— i que, en fer-ho, converteix encara en més acusada (i agusada) la seva sensació de fragilitat i d’incertesa: “Penso en la fragilitat”, (p. 12); “De sobte, tot s’ha tornat encara més fràgil, més incert”, (p. 13).
Escriptor reflexiu
Circumstància, situació i sensació que conflueixen en la seva condició d’escriptor, més exactament, d’escriptor (viatger) reflexiu: “continuaré avançant cap a l’horitzó, a través de la mirada i la reflexió”, (p. 25); “No em cansaré mai de destacar la importància del viatge i de la reflexió a partir del viatge”, (p. 34); “Recolliment, reflexió”, (p. 47).
D’escriptor reflexiu a qui res no beneficia més que els temps alliberats de les presses i els neguits del món modern: “l’agradable badar sense més”, (p. 134); “Algun dia hi tornaré i recorreré la península [a] peu i en bicicleta, justament pel plaer de poder reflexionar a través de la lentitud”, (Íd.); “Voltem sense presses”, (p. 138); “M’agrada poder perdre el temps, sense més”, (p. 163).
D’un escriptor reflexiu que converteix aquest temps d’aïllament i de pausa del confinament —“Estem en un parèntesi, un compàs d’espera, aquesta vegada forçat”, (p. 44); “De sobte, penso que el món està quiet”, (p. 97)— en una oportunitat per reflexionar no tan sols sobre “aquest temps d’estranyesa en què vivim”, (p. 49), que li permeti “interpretar [i] reescriure una realitat inesperada” (Íd.), sinó, també dur a terme una mena d’inventari, tant del que està vivint (“Només sé que m’allunyo de l’origen”, p. 125), com del que viurà a partir d’ara: “Avui és l’endemà de tot”, (p. 200).
Un explorador
Una exploració pregona —“jo visc en el meu refugi, explorant el món i a mi mateix amb l’escriptura”, (p. 102, el subratllat és meu)— que li ha de permetre “refer-se, […] tornar a situar-se al món”, (p. 113), treure “lliçons de la malaltia”, (p. 117), capbussant-se en la vida “interior, insondable, misteriosa”, (p. 157), precisament per combatre, en la mesura que això sigui possible, la seva insondabilitat, el seu misteri, la seva eterna, meravellosa, incertesa i contradictorietat.
Una exploració que, a mesura que escriu, esdevindrà (jo sí que m’atreveixo a qualificar-la així) catàrtica: “després de la malaltia, m’adono que alguna cosa ha passat dins meu —no m’atreveixo a anomenar-ho catarsi, però sí potser una percepció singular i diferent de la meva existència, una reflexió de fons”, (p. 101, el subratllat també és meu); “els explico que després de guarir-me em sento diferent”, (p. 122).
Aquesta exploració de “dies sense fi, [de] pensaments que m’ajuden a surar, a no ofegar-me”, (p. 199).
Tardorenc
Una reflexió, i corresponent catarsi, que es produeix en un moment molt determinat. En aquest moment en què “meandre rere meandre, m’apropo a la desembocadura i intueixo la forma del delta”, (p. 170), en què “soc a la tercera part de la meva vida”, (p. 171). Aquest començament de final que el du a pensar en “l’inoxerable pas del temps”, (p. 199).
No ho pot tenir, ni dir, més clar: “és evident que estic a l’últim terç de la vida i que he d’actuar en conseqüència. No m’he de turmentar, no he d’envellir abans d’hora, però tampoc no seria bo ignorar l’estat en què em trobo”, (p. 85, el subratllat torna a ser meu).
Moment que, en el seu cas, coincideix amb la encara no acomplerta però propera marxa dels fills: “jo vull estar amb [en Biel], continuar allargant el meu temps de pare mentre pugui”, (p. 123); “Mentre condueixo, no puc treure’m del cap que estem viatjant cap a la separació amb el nostre fill”, (p. 130); “amb el desassossec que l’estem abandonant”, (p. 132); “els fills han de marxar, sempre”, (p. 163).
I és en aquest punt, d’arribada a un punt tardorenc o hivernal de la vida que suposa una mirada enrere i interrogació existencial sobre el temps passat, que Els dies sense fi em recorda altres obres (més o menys) recents. Els poemaris Filtracions, d’Àlex Susanna, Riu brogent, d’Antoni Clapés i Si entra boira no tendré on anar, d’Antoni Vidal Ferrando.
Obres que, com aquesta de Jaume Benavente, mereixeren una anàlisi molt més extensa, exhaustiva, aprofundida i seriosa que no pas una simple anàlisi literària meva. Anàlisis que, per tant, no té altre sentit, objectiu o ambició que convidar a llegir el llibre que, tot comentant, recomana.
dissabte, 17 de setembre del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
