Elle voudrait l’ailleurs encore, Diane Régimbald
Ésser Dona
Si volem —més exactament, si tenim necessitat— saber què és una dona del segle XXI, si volem saber-ho de veritat, en profunditat, si ho volem saber de debò, crec que no hi ha pas —més encara, que no hi pot pas haver— cap millor manera, més rica, més enriquidora, de fer-ho que llegir Elle voudrait l’ailleurs encore, el darrer poemari de Diane Régimbald, publicat per Éditions du Noroît aquest mes de febrer.
Segur que, llegint aquesta declaració, tan categòrica és (ben) possible que es pensi que exagero, que és una declaració (molt) hiperbòlica, que no podem pas, ni avui ni mai, saber què és una dona —ni un home. Que l’ésser humà, tant si és home com si és dona, és incognoscible. Que és incognoscible per definició. Que allò que no han pogut pas establir o escatir els més intel·ligents i dotats durant més de 4.000 anys, no es pot pas escatir o aclarir avui. I, encara menys, a través de la poesia.
Poesia interrogativa
És cert. No pot ser més cert: la meva declaració inicial és una mica hiperbòlica: no podem pas conèixer, veritablement, què és una dona. Ni al segle XXI ni en cap d’altre. És cert, però…
Però, si ho volem saber, en la mesura en que això sigui possible, de la manera més aproximada possible, no dubto pas que caldrà que el lector o la lectora recorri a la que —segons el meu modest punt de vista— és una de les fonts més poderoses del coneixement humà: a la poesia interrogativa.
A aquesta poesia que escriuen, que practiquen —en realitat, que viuen i, en vivint-la, interiorment, al més endins de l’endins, la transformen en escriptura, en poesia — amb tant d’encert tantes autores quebequeses: Louise Dupré, Denise Desautels, Martine Audet, Nicole Brossard, entre d’altres.
Aquesta poesia que non diu sinó que interroga. Per (intentar d’)expressar-ho amb major precisió, que no dit, en primera instància, sinó que té la seva arrel en una interrogació, en els dubtes, en les incertituds, en una necessitat de saber, i que converteix aquesta (auto)interrogació en el seu dir poètic.
Ésser dona
Per a Diane Régimbald, en aquesta ocasió, la qüestió que li neguiteja i que, per tant, assaja d’escatir, interrogant-se, és: “Què és, ser dona?”. Un “què és?” que, per descomptat, du aparellades, necessàriament, altres preguntes: “Què suposa, ser dona?”, “què significa, ser dona?”, “Quines implicacions comporta, ser dona?”. En definitiva: “Quina és la (nostra) condició de la dona?”. La condició de la dona en aquest segle XXI, tan esquerp, tan canviant, tan inestable.
Indico, expressament, “la nostra” condició de dona perquè, com succeeix amb totes les companyes que he citat, l’autora montrealesca no escriu o s’interroga per a ella —per expressar-ho amb major precisió, no només ho fa per a ella— sinó per a totes les dones. Per i en nom de totes elles. Per i en nom de totes les dones que no tenen la possibilitat (el temps o l’oportunitat) de fer-ho per elles mateixes.
És per això, per aquesta voluntat general, participativa, inclusiva, que el llibre compta amb les il·lustracions de Sophie Lanctôt. Més que no pas “il·lustracions”, en realitat són obres, atès que la seva funció no és il·lustrar, sinó contribuir, gràficament, plàsticament, a la interrogació artística del llibre; o el que és el mateix, aportar-hi la seva veu, la seva mirada.
Filla/ Mare
En aquesta interrogació, no és pas casualitat —en una obra artística, hi ha ben poc lloc per a les casualitat; molt per a les causalitats— que dediqui l’obra “aux filles, aux mères/ à Denise Leduc, ma mère[1]”.
Com no ho és que els dos primers poemes del llibre es titulin “une fille” i “une mare”. Com no ho és, tampoc, que “une” s’escrigui en minúscules: perquè no es tracta, no es pot tractar, d’Una filla o d’Una mare en concret, sinó d’una filla o d’una mare; d’una filla o d’una mare qualsevol; o sigui, de totes les filles i totes les mares.
Que és la mateixa raó que justifica que escrigui aquestes dues paraules —aquestes dues paraules que defineixen un situació, una condició; més encara: un ésser— en un munt d’idiomes: per deixar clar, claríssim, que no parla en nom d’ella, ni de les dones del Quebec, de Nord-americà, d’Europa o del que en diem Occident, sinó de totes les filles i les dones possibles, parlin l’idioma que parlin i visquin on visquin. Perquè, totes elles, comparteixen la mateixa situació, la mateixa condició, el mateix ésser. Més exactament, una mateixa situació, una mateixa condició, un mateix ésser.
Situació, condició o ésser que arrenca amb el dubte, amb el desconeixement, amb la interrogació: “je commence sans/ savoir cela/ exister”/ […]// je commence sans/ pouvoir naître/ demain la route[2]”.
Perquè la “route” el camí no tan sols és llarg, molt llarg, sinó que tot just l’estan començant a fer. perquè el camí que els queda per davant no està traçat, sinó que l’han de traçar elles mateixes.
Se l’han de traçar elles mateixes per entendre’s, per poder saber què és el que existeix, per poder “naitre”, per poder ser qui són.
Dona del segle XXI
Han de traçar-se el seu camí —i, per tant, el seu lloc— perquè ja no són les dones que havien estat sempre, perquè els han deixat de servir els camins —i els llocs— anteriors que havien fet servir totes les dones abans que elles.
Perquè són les seves filles, les seves hereves, però, alhora, són les dones noves. Perquè són, sobretot, les dones que han d’obrir camí, que han de començar a traçar el camí —i el lloc— nou que hauran d’ocupar no tan sols elles sinó, encara més, les seves filles i nétes. Aquest camí i lloc nou que ja mai més no hauran d’abandonar.
Aquest camí i lloc nou on seran, com sempre, dones, però, per damunt de tot, persones. Aquestes persones que fins fa ben poc (la majoria d)els homes no els han deixat ser.
És per això, perquè els cal establir uns nous fonaments, sòlids i durables, alliberats i alliberadors, que: “mes pas traversent/ les étangs[3]”, que “j’apprends à devenir/ un fruit dur[4]”, que “je sors de mon bagage/ les origines des liens/ qui me gardent/ vive[5]”.
Que les mantenen vives però que, el que és molt més important, les faran viure d’una altra manera; les farà viure de veritat; convertirà, per fi —i d’una vegada per totes: aquest camí que ara tracen amb tant de dolor, paciència i dificultat no té (no admet) una tornada enrere— la seva vida en una vida veritable; en una vida seva; un una vida pròpia, plena, digna de ser viscuda.
Perquè les dones del segle XXI ja no tan sols necessiten “A Room of One’s Own” com la que reivindicava Virginia Woolf, sinó una vida (pròpia) per viure-la.
Il m’a fallu
Mes per arribar fins aquí, per poder saber on l’havia de dur la seva interrogació poètica, per saber que és el que comparteix amb la resta de les dones del món, per saber quin és la seva condició de dona, per saber el que no sabia ni podia saber (“je ne savais rien d’elle/ outre les naissances/ données[6]”), per saber no tan sols tot el que li deu a la seva mare sinó, el que encara és més important, tot el que té de comú amb ella —i, per extensió, amb totes les dones/filles/mares— “il m’a fallu être mère/ à mon tour[7]”.
Perquè només sent-ho, només passant per aquest moment crucial, definitori, ha estat capaç de “connaître le vide du sang/ la crainte[8]”. Ha pogut conèixer el dol que significa “faire disparaître[9]”.
Perquè així, i només així, “j’ai nourri la genèse/ l’ai aussi avortée deux fois[10]”. Perquè només així ha pogut adonar-se que “connaître la douleur/ de faire mourir/ c’était juste résistance/ carré de lumière/ dans l’ombre[11]”.
Perquè només així ha pogut prendre consciència, i fer-ho en la seva pròpia pell, en la seva pròpia carn, que és l’única manera de fer-ho de veritat, aquella en que se sent una implicació no ja pas directa, immediata, sinó corporal, com si t’arrenquessin una part de tu, que ser dona és una lluita de contraris, una contradicció en ella mateixa, on el dolor i el goig es troben indissociablement mesclats, on la llum i l’ombra conviuen permanentment.
Nos mots s’echappent
Una realitat, aquesta de la combinació constant entre el sofriment i la joia, especialment o intrínsicament femenina, que forma part, com una segona pell o un segon cos, de la condició de dona.
Una condició (o un ésser) de dona que tan sols pot ser entesa si es planteja o observa de manera general, no pas d’una dona, sinó de totes les dones; des de la perspectiva del concepte de dona o de feminitat, atès que “l’histoire de nos sexes[12]” és “une ardeur complice[13]”; atès que se dona és qualsevol cosa menys senzill. I que, per tant, “nos mots/ ne s’entassent pas/ s’échappent[14]”.
S’echappent i, per això mateix, cal buscar-los i rebuscar-los. Buscar-los i rebuscar-los amb convenciment i amb convicció, per més ardu que resulti, per més que la recerca —la interrogació artístico-poètica— esdevingui, no pugui sinó esdevenir, un camí llarg, costerut, gairebé infinit: “comment dire/ ce qui se retient/ résiste à l’effacement/ que faire/ de ce qui ne pâlit pas[15]”.
Un camí que tan sols pot tractar d’abastar un llibre de poemes que sigui exigent sinó, també, extens, perquè són tantes les coses que cal plantejar-se, perquè són tantes les qüestions pendents (“nos coeurs/ trop grands ou trop serrés/ ne supportent plus/ le désarroi les doutes/ nos récits tenus/ à pleins bras[16]”), totes elles urgents, totes elles importants, totes elles imperatives, que cal anar exposant una a una. O, més exactament, les unes rere les altres.
Elle c’est moi
Exposant les unes rere les altres per arribar a tot un seguit de consideracions que, pe descomptat, no avançaré. Que caldrà que cada lectora i lector vagi trobat per ella o ell mateix.
Que vagi descobrint, a mesura que avanci pel camí dels capítols (VARIATIONS, PASSAGES RÉELS, PASSAGES MYTHIQUES, DU CORPS des cicatrices inachevées) i subcapítols (Une fille it doesn’t matter, Fille des ailleurs, Figure de mère, De mère encore, Carnet de l’ombre, Nudité de l’absence, Gestes, On dirait caresse, Comme lieu(x)).
Que vagin avançant per anar trobant els seus camins i els seus llocs. Els seus “ailleurs”. Uns lloc i uns ailleurs que duran tant a les dones com als homes —a les dones, perquè s’hi reconeixeran; als homes, perquè hi descobriran les petges que les seves mares els han deixat a dins— del “je commence sans/ savoir[17]” al “la mère deviendra/ ma soeur[18]”; o el que és el mateix, a un més profund i enriquit coneixement de la condició (de l’ésser) de la dona.
De la dona del segle XXI, sobretot, però també de totes les dones de tots els temps. De totes les dones que, perquè són (no tan sols consecutivament, sinó alhora) filles, mares i àvies són l’arrel i la raó de tot “ce qui nous lie[19]”.
dijous, 29 de febrer del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Si vous souhaitez lire ce comte rendu littéraire en français, veuillez cliquer sur ce lien
***
[1] “a les filles, a les mares/ a Denise Leduc, la meva mare”, tant en aquest cas com en tots els posteriors, (l’intent de) la traducció (provisional) és meva.
[2] “començo sense/ saber això/ existir”/ […]// començo sense/ poder nàixer/ demà el camí”.
[3] “les meves passes creueu / els estanys”.
[4] “aprenc a esdevenir/ un fruit dur”.
[5] “trec de les meves maletes/ els orígens dels lligams/ que em mantenen/ viva”.
[6] “no sabia res d’ella/ més que els naixements/ tinguts”.
[7] “m’ha calgut ésser mare/ al meu torn”.
[8] “conèixer el buit de la sang/ el temor”.
[9] “fer desaparèixer”.
[10] “he nodrit la gènesi/ l’he també avortada dues vegades”.
[11] “conèixer el dolor/ de fer morir/ és justa resistència/ espai de llum/ enmig l’ombra”.
[12] “la història dels nostres sexes”.
[13] “una ardor còmplice”.
[14] “les nostres paraules/ no s’amunteguen/ s’escapen”.
[15] “com dir/ el que es retè/ resisteix a l’esborrament/ què fer/ del que no empal·lideix pas”.
[16] “els nostres cors/ massa grans o massa estrets/ no suporten més/ el neguit dels dubtes/ les nostres narracions mantingudes/ amb els braços carregats”.
[17] “començo sense/ saber”.
[18] “la mare esdevindrà/ ma germana”.
[19] “el que ens uneix”.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
