Senyals de llum des del cos, Empar Sáez
Retrobar(-se)
Cal que adverteix abans de res que, com succeeix amb qualsevol (intent d’)anàlisi d’un poemari, aquest dirà —intentarà dir— molt i, alhora, dirà ben poc.
Dirà molt perquè, com qualsevol llibre de poemes autèntic, el que comento avui és inexhaurible: permet no tan sols tantes lectures com lectors sinó tantes relectures com vegades el rellegim; cada nova (re)lectura ens facilitarà una nova visió, ens obrirà una nova via, ens conduirà —de fet, reconduirà— a una major profunditat.
A una nova lectura o relectura, a una major, més plena, més clara i més rica profunditat que, en realitat, més que no pas descobrir, redescobrirem; perquè, sense que ho sabéssim, si més no, sense que en fóssim conscients, ja la teníem en nosaltres —per emprar les paraules de la poeta, ja niava en nosaltres.
En un nosaltres més exigent, ocult, al qual hem d’interrogar —per provar de dir-ho amb major precisió, ens hem d’esforçar en interrogar— si volem accedir-hi; si volem recobrar la llum que ens habita en el més pregon de nosaltres, del nostre jo, del que som en veritat; del nostre jo inconegut.
Cada nova (re)lectura Ens afirmarà i reafirmarà. En la lectura —en les lectures— i en nosaltres mateixos.
Senyals de llum des del cos, d’Empar Sáez (Edicions Pont de Petroli, 2026) és moltes coses però és, sobretot, un poemari autèntic.
Això, de nou, és dir-ho tot i no dir res.
És dir-ho tot perquè, un poemari, qualssevol poemari, o és autèntic o no és poemari.
O neix, natural i espontàniament d’una necessitat interior, al seu ritme i a la seva manera, en un fons-forma forma-fons que (et) marca el camí, que diu per tu o que et fa dir, que se t’imposa i no et deixa fins que t’has convertit en la seva veu, o no és cap poemari.
Si més no, no mereixeria que el qualifiquéssim com a tal. En el millor dels casos, és un recull de poemes. En el pitjor, de versets o de versificacions fallides.
Un poemari autèntic —o sigui, un poemari; amb això passa el mateix que amb la literatura (o amb qualsevol art); un llibre no és autèntic o no; o és literatura o no ho és— ja existeix abans d’escriure’l. La tasca del poeta consisteix en extreure’l del seu interior; en exterioritzar-lo, en donar-hi visibilitat.
Només cal recordar aquell tan exacte comentari de Michelangelo: “l’escultura ja és dins de cada bloc de pedra; la feina de l’escultor és descobrir-la”.
Jo, si m’ho permeteu, afinaria una mica més: és redescobrir-la.
Interrogar(-se)
Per (re)descobrir el que hi ha, per (re)descobrir els perquès ocults que s’aferren al més endins del nostre endins, per (re)descobrir els perquès de la vida —en realitat, siguem realistes, demanem el possible: els traços o fragments de la vida: “tremolors errants/ esbossen una mà”— només hi ha un camí: el qüestionament, la interrogació, la reinterrogació.
Un qüestionament que, en el cas dels poetes, és autointerrogació. És un parlar amb ells mateixos. És un diàleg amb el teu jo interior, amb el jo del teu jo, amb aquella essència teva que es nega a donar-se, a revelar-se.
Un diàleg, socràtic, amb tu mateix.
Un diàleg que és una batalla.
Més encara, una batalla que saps que mai no guanyaràs, en la que no et queda altre remei que acceptar d’entrada que mai no resultaràs vencedor —si no ho acceptes, ja derrotat abans de començar— però que ha de dur a terme: “Vacil·lants/ les mans novelles prenen l’enigma”; “coves la pregària sota les cendres”.
Que has de dur a terme per obtenir les petites victòries que són al nostre abast: “Nodriu-me —cicle de mutacions— feu-me eixir de l’embolcall”.
Perites en comparació amb la infinitud dels coneixements —reconeixements— possibles, més colossals, en comparació amb el que sabíem, amb el punt de partença, amb el que ens és dat conèixer; amb el que és intel·ligible: “Pares la mà i reculls/ de les branques silents/ el compàs harmònic de l’univers:/ un cant d’ocell en cada paraula”.
El primer pas
De nou, el primer poema del llibre ja ens ho diu tot.
Dient-nos-ho com ha de dir-nos-ho l’art poètica, i com ha de fer-ho qualsevol primer poema: no pas dient-nos-ho, podent-nos-ho dir, d’entrada, només —i aquest ‘només’ és un gran ‘només: un només que ho és (gairebé) tot— encaminant-nos, facilitant-nos algunes claus, convertir-se en una espelma que ens permet fer les passes inicials enmig del que ens espera, de l’obscuritat, del que pretenem desvetllar o revelar i, això no obstant,i en la mesura del possible, ja ens ho diu tot.
O, més que dir-nos-ho, ens ho avança, ens ofereix un primer tast.
Un primer tast que no ens permetrà assaborir la deliciosa menja que ens reserva la resta de la lectura però que sí que ens obre la gana, que sí que ens promet el que ha de venir, ens obre la porta al goig i a la riquesa del poemari; per tant, als fruits dels qüestionaments: “Sentir el ròssec dels astres en la pell: / bressoleig de llum afaiçonen els dits”.
Uns qüestionaments —i, com a conseqüència, als fruits que en provindran— que, com més personals, com més interioritzats, com més escandallats al fons del nostre jo particular, més generals i generalitzables esdevindran: “esbossen una mà/ en l’argila infinita”.
Cal tenir sempre present que, en el món de l’art, el jo sempre és un mirall del nosaltres; que l’univers —i, per tant, l’universalitzable— comença en cada jo particular.
Començament
El vers inicial del primer poema, per tant el primer vers del poemari fa així: “Tot comença silenciosament”.
I, de nou, sense dir-nos-ho, en aquest dir sense dir que és alhora un dir més amunt del dir, ja ho diu tot; ja ens obre, ben esbatanada, la porta del poemari —del dir del poemari.
Ens ho diu amb una gran força poètica.
Amb aquella força major de la poesia (i de l’art, en general) que converteix una mentida —siguem menys categòrics, que acostuma a ser aconsellable: una mitja o aparent mentida, en realitat; una oposició que, tot fent contrast, desvetlla— en una veritat, en la més veritable de les veritats.
Perquè, sí, “tot comença silenciosament”, perquè ja ens diu la Gènesi que al principi la terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, que tot era silenci; que la llum arriba, no pot més que arribar després; la llum del món, que és, en el cas de la poesia, la llum de les paraules: “Li mancava la veu, el color als ulls”.
(Re)crear el món
La llum que fa néixer el món, que crea el món, que el recrea: “Neixes, obres un forat en el món i hi entafores el cos”.
Que el posa al nostre abast. Que ens el fa present. Que ens el fa intel·ligible: “D’aquell esbós de pedra/ morta/ n’havia brostat una mà”; “Un gest esdevé marbre/ i sobreviu/ desplaçat del temps”.
En el cas de la poesia, que trenca —més aviat esquinça— el silenci inicial; que permet el començament —més aviat recomençament.
Però, al mateix temps, no.
No, perquè, en poesia res no pot “comença[r] silenciosament”. Perquè a la poesia li cal la paraula. I li cal en començar, per esdevenir poesia.
En poesia, doncs, el silenci es produeix, existeix, abans del començament.
És una de les grans paradoxes —una paradoxa que és, al mateix temps, una de les seves majors màgies, de la seva força artística i espiritual— de la poesia: que fins i tot per parlar / interrogar-se del silenci ha de recórrer a les paraules: “Tot seran veus escampades/ pels camins”.
Abans del començament
Ara bé, aquesta mentida vertadera era del tot imprescindible.
Ho era poèticament, per tant personalment, per tant autènticament, realment.
Perquè si el poema ni el poemari no poden començar silenciosament, la raó o l’escà del poema i del poemari és, indubtablement, el silenci; aquest silenci on tot comença, on tot ha de començar; aquest silenci o foscor inicial que és la llavor de tot.
De tot i, per tant, per a qualsevol persona amb inquietuds intel·lectuals —i si intel·lectuals us sembla massa, deixeu-m’ho en intel·lectives— de qualsevol qüestionament, de qualsevol necessitat de saber.
Perquè Sáez no vol saber; necessita saber: “Niava en la buidor”; “cos volàtil que pressent vastituds”.
Si no ho hagués necessitat, si no li hagués calgut com l’aire que respira, el poemari mai no hauria existit, mai no hauria iniciat aquest quest.
Per la qual cosa calia partir, tant sí com no, d’aquest “Tot comença silenciosament”: tota interrogació es basa, prové o neix d’un silenci; del silenci inicial.
O el que és el mateix: tot parteix del no-res.
I, per tant, tot ha de partir de la foscor, del silenci; del no saber, del voler saber: “Aguses els sentits, / comences a respirar, anul·les/ l’opacitat dels ulls”; “Alces el cap”; “Escoltar la veu/ que guardaves oculta, el ritme interior/ l’esbatec latent”.
Claus
El primer poema ens ho diu —més que dir-nos-ho, en ho avança— tot o gairebé tot perquè ja inclou o presenta les claus del llibre.
Del llibre i, com a conseqüència, de les seves inquietuds.
Claus que, per descomptat, són, només poden ser, paraules: “il·lumines el marbre”; “despulles el marbre/ i em parles”.
Paraules que, en poesia, són paraules que alhora són —només poden ser— més paraules.
Paraules que van molt més enllà de les paraules, que són matèria de l’esperit; que són paraules que diuen molt més que les paraules, que són metàfores; metàfores del dir que no es pot dir; del dir que, sense dir, diu; del dir que desvetlla, que il·lumina: “Allà on el cor no s’atura/ la terra torna a esdevenir/ flor, llum i fulla”.
Paraules que són claus.
Claus que no descriuré, a les quals no donaré nom o realitat concreta. Perquè fer-ho seria limitar-ho. Perquè, en el món de l’art, les claus no diuen; les claus orienten o donen un sentit.
Com ho ha de fer —si més no, com pretén modestament fer-ho— aquesta meva anàlisi literària: orientar, obrir escletxes de llum, oferir opcions de lectura.
Les claus o metàfores han de dir, per elles mateixes, sense cap ajuda exterior —quan una obra d’art requereix ajuda exterior, senyal que no és (prou) assolida; en realitat, que no arriba a ser-ho— el que hagin de dir a cada lector o lectora.
Com ho han dit per a l’autora. Com ha sentit la necessitat d’emprar-les. Com li han arribat. Com se li han fet presents. S’han convertit, sense que ella pugui dir —i, encara menys, explicar— perquè.
Saber
Sap —d’aquella manera incerta que se saben aquestes coses: en donar el poemari per acabat; en abandonar-lo quan pren consciència que ja no pot millorar-se, per dir-ho com Paul Valéry— que han de ser aquelles claus i només aquelles.
Mes no sap, no pot saber, perquè.
Com no sap què volen dir. Tot just pot intuir-ho.
Una intuïció que li permet saber que l’ha encertada, que el seu quest és enllestit, mes no sap quina ha estat la resposta d’aquest quest, d’aquesta seva interrogació —autointerrogació.
Sap que ha arribat a algun lloc, que el camí que havia emprès ha arribat al seu final, però no sap dir quin és el lloc exacte.
Perquè, si el sabés, no li caldria la poesia, no li caldrien les claus, les metàfores; no li hauria calgut iniciar el camí, abandonar el silenci precisament per interrogar-lo, per saber què hi ha més enllà del silenci.
En realitat, què hi pot haver, més enllà del silenci.
Més exactament, alguna de les coses, algun dels fragments o traçós que hi ha més enllà del silenci; més enllà del començament; del començament de qualsevol començament: “Pulsació nua balancejant-se/ en els confins,/ miracle:/ moviment pur/ que fa brillar l’ull cec”.
(Re)trobar
D’un començament, d’un món, d’una vida, d’un ésser que ja existia abans que ella hi arribés; que era preexistent.
Preexistent o etern: “La mà/ que robà l’ànima i el foc/ pervivia en tu/ amarada de memòria i somni”.
I que per tant, ja ha —més aviat, havia— estat objecte d’interrogació, d’intent de coneixement o de reconeixement: “Anirem cap enrere, per les gleres de l’airecel on els núvols deixen empremtes”.
Perquè, que ha fet l’ésser humà, des que va deixar les cavernes i va sortir a l’exterior, a veure el cel i la terra, a convertir-se en ésser humà, deixant enrere la seva ancestralitat prehumana, sinó interrogar-se?, sinó voler saber?
Voler saber qui és, d’on ve i on s’adreça.
Voler saber, sobretot, què és, de què estem fets, els éssers humans.
Voler saber si estem fet de terra, de cel, de cos, d’ànima, de somnis o d’entelèquies.
O si, en realitat estem fets una mica de tot, d’un tot constitutiu que ens defineix en la nostra indefinició.
Que és, potser, el que ha acabat descobrint l’Empar Sáez al final del trajecte artístico-vital que és Senyals de llum des del cos: que el que ens defineix més com a éssers humans són més les (nostres) preguntes que no pas les (nostres) respostes; el quest més que no pas el resultat del quest; el camí que el lloc on arribem: “uns camins llarguíssims que ens conviden a partir”.
Camí que mai no acaba
Quan dic ‘el que’ ha acabat descobrint, vull dir, per descomptat —i per força; per la força invencible, insalvable, insurmontable, si em permeteu que recorri al francès, del sentit comú, de la raó més elemental—, ‘una de les coses’ que ha acabat descobrint.Ç
Perquè pretendre saber, determinar ‘el que’ ha descobert, creure que hi ha una cosa, una d’única, per descobrir no pot ser més limitador, més absurd —en el cas d’un analista, més vanitós— atès que l’art el que fa és obrir portes.
Obrir portes tancades. O, almenys, entreobrir-les.
Més precisament, encara: maldar, amb un esforç que té més de sobrehumà —en el sentit d’incomprensible, d’inasible, d’inexpressable, de transcendent, de no racionalitzable; el que és el mateix, d’artístic; de més enllà de la humanitat expressable; no pas de superior— per entreobrir-les. De permetre’ns mirar o, almenys, entrellucar per una escletxa.
Una escletxa fins llavors closa. Que tan sols l’art, la interrogació metafòrica característica de la creació artlisrtica ens permet entreobrir.
Mirades
I un cop entreoberta, l’escletxa —com les claus o les metàfores (i és per això que no les indico o enumero)— permetrà fer passar un xic de llum o de veu; ara bé, un xic de llum o de veu, de claror o entreclaror, de traç o de fragment de resposta que serà diferent per a cadascú que gosi mirar a través d’ella.
A l’Empar, el poemari li haurà donat —més que donat, potser concedit: sense esforç, sense dedicació, sense voluntat i activitat creativa no hi ha donació possible— alguna que altra resposta, alguna de les respostes que, sense saber-ho però intuint-ho, pressentint-ho, cercava enmig de tanta buidor, de tanta absència.
Més que resposta, ombra de resposta, almenys, una besllum de resposta; potser, fins i tot d’esperança de besllum de resposta, alguna que altra clarícia que li permet comportar la incomoditat, el dolor o el crit (udol) desesperat o desesperant de la incertesa.
Ara, així com la interrogació o la necessitat de saber és universal, és el que ens fa humans, aquesta besllum no és; no és —no pot ser— donat o concedit unívocament a tothom, sinó que s’adreça, que no pot sinó adreçar-se, a cada lector en concret, individualment.
Nosaltres
Així, doncs, per més que el quest interrogatiu, artístic, existencial, espiritual, intel·lectual de Senyals de llum des del cos ens obri una escletxa al bell mig de la foscor, al bell mig del silenci (“ombres”, “vacil·lants”, “l’enigma, foc, fang i estelles”, “tremolors”, …), una escletxa de caràcter universal i universalitzable, som i només podem ser cadascun de nosaltres, en —més que ‘en’, mitjançant— la nostra lectura, pròpia, personal, intransferibles, qui hem de mirar-hi a través; qui hem d’extreure-hi els nostres fruits, el nostre nodriment.
Sáez ens n’ha ofert la possibilitat, jo us hi convido, amics lectors, més la feina és vostra i només vostra; com serà, només pot ser vostre, el profit i enriquiment que n’extraureu.
Perquè, si bé hi ha tresors —i no tinc cap dubte que la poeta egarenca ens n’ofereix un, un de petit, a humana mesura, que són els més valuosos— no hi ha (si més no, no hi ha tant) mapes del tresor ni, encara menys, un sol mapa del tresor: hi ha tresors a cada mapa.
I ens correspon a nosaltres i només a nosaltres (decidir emprendre el camí per) trobar-los.
dijous 19 i divendres 20 de març del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)