Sylvia, Leonard Michaels

Sylvia, Leonard Michaels

Els anys seixanta foren els de les convulsions, dels grans canvis, dels times are changing dylanians. Els que es proposaven capgirar el món com si fos un mitjó. Anys en que la joventut descobrí l’aroma de la rebel·lia i el tast de la llibertat. Del triomf de la voluntat, de l’home nou, d’ésser allò que volien ésser i  no pas allò que els seus pares tenien pensat per a ells. Anys gloriosos —i permanentment enyorats— en que la joventut, després de tants i tants segles a l’ombra, esdevingué una classe social.

La joventut estava disposada a agafar, d’una vegada per totes, el timó de la seva vida i d’avançar amb les ales esbatanades per l’oceà de la llibertat de l’existència. Malauradament, n’hi hagué molts que, més que navegar, naufragaren en aquesta mar immensa de la llibertat: foren engolit per un tifó furiós de sexe, drogues i rock and roll. Sobretot de les drogues, que prengué el governall de les seves naus desorientades.

Tal i com ja havia demostrat feia segles Ícar, desafiar els consells dels pares no sempre resulta beneficiós. Per volar, cal que algú t’ensenyi a fer servir les ales. Potser fou aquell imprudent i arrauxat jove grec el primer que constatà que la immensitat de la llibertat absoluta pot provocar vertigen.

Els anys seixanta
La joventut dels seixanta també hagueren d’aprendre que ningú no neix ensenyat. I que l’aprenentatge no acostuma a resultar fàcil: els que no en foren capaços potser no s’ enfonsaren a l’Egeu, com el fill de Dèdal, però si que es quedaren pel camí.

Un camí que precisament havia donat lloc uns anys abans a una de les obres més valorades —des del meu modest punt de vista, injustament— de l’anomenada Beat Generation: On the road (A la carretera), de Jack Kerouac. Una novel·la que reflectia, amb un estil directe i espontani —que amb el temps l’ha perjudicat més que beneficiat— aquells temps de nomadisme i de voluntat de canvi, d’enfrontament i ruptura amb el món rutinari que els havien legat els seus pares. Un llibre d’excessos que pretén descriure una època caracteritzada pels excessos.

Sylvia
Just a l’altra banda se situa Sylvia, de Leonard Michaels, traducció de Dolors Udina, un autor quasi desconegut al nostre país que Viena Edicions ha tingut l’encert d’incorporar al seu catàleg. La novel·la se submergeix exactament en el mateix moment històric arrauxat i incontenible dels autors de la beat generation però des d’un angle i emprant un estil literari del tot oposat.

Tot i que el seu ritme segueix essent ràpid, allunyat de la morositat proustiana, per exemple, la sotmet a les conveniències de la seva narració. La fugacitat i l’espontaneïtat —que massa sovint deriva en precipitació— de Kerouac es substituïda per una velocitat pausada, si se’m permet la gosadia de l’oxímoron.

El seu és un ritme veloç amarat de calma, d’una serenor quasi melancòlica. D’una introspecció, lúcida, més anímica o espiritual que no pas analítica. La imponent maregassa de sexe, drogues i destrucció que compartí l’autor amb la Sylvia que dóna títol a l’obra en seu intent de capbussar-se en l’oceà convuls d’experimentació, de coneixement i de reconeixement dels anys seixanta Michaels ens els descriu amb un pols ferm i segur, contingut.

Segurament hi ha ajudat força que no redactà l’obra quan es produïren els esdeveniments, sinó al cap de molts anys, quan el pas del temps havia anat esmussant les arestes dels seus records i de la seva aflicció.

La memòria
En certa manera, la memòria ha permès transformar en lírics, gairebé en poètics, aquells anys que Kerouac, Burroughs i Ginsberg convertiren en una exaltació, en una enfollida devoció. Ha convertit l’aspror i l’agror d’uns temps difícils en material literàriament sensible.

Parafrasejant i modificant un xic el sentit de l’inici de l’Anna Karenina del genial Tolstoi, podríem dir que Sylvia evidencia que “Tots els matrimonis infeliços s’assemblen; però cadascun d’ells és infeliç a la seva manera”. Un infortuni que la vellutada prosa de Michaels aconsegueix el miracle de convertir no tan sols en acceptable sinó fins i tot en agradosa. Una prosa senzilla, gens afectada, que flueix suaument i ens permet viure una estada a l’infern des de dins sense sortir-ne gens escaldats. Més encara, fent que arribem a sentir-ne fins i tot una certa enyorança.

Literatura
I el que és més important, ens referma en una idea que hauria de constituir la nostra brúixola com a lectors i guiar-nos sempre: un escriptor, per damunt de tot, el que ha de saber és escriure! Un principi que hauria d’ésser evident, però que sembla que alguns autors obliden amb massa facilitat. Per més que l’argument hi compta, i força, la literatura hauria d’ésser sempre més forma que no pas fons.

Més com que no pas què. En el cas de Sylvia, la seva prosa no només ens captiva, sinó que esdevé addictiva: ens convida no tan sols a llegir-la sense pauses, sinó també a rellegir-la. A llegir-la amb un llapis a la mà i a assaborir-la en noves lectures.

Això sí, només apta —i recomanable— per aquells que no creguin que una història d’amor ha d’acabar, forçosament, com una pel·lícula de Hollywod. Per aquells que l’amor —i el desamor— és un pedaç més de la vida. Un pedaç o, a voltes, un estrip.

Transcric tot seguit una mostra innegable del caràcter addictiu de la seva sàvia i precisa manera de narrar. Un extret breu que, segons el meu parer, podria constituir perfectament una narració curta autònoma de gran exquisidesa:

«L’habitació era en una casa plena de coses feixugues i impassibles cobertes amb llençols blancs. Les persianes estaven abaixades; les portes, tancades, tot defensant-se de la llum i de l’aire fresc. Hi vivia un home d’uns seixanta anys que lliscava entre embalums i ombres. No feia servir pràcticament res, pel que es veia, i ho mantenia tot inalterat, amagat, com si esperés la tornada del veritable hoste de la casa per treure els llençols, utilitzar els mobles, viure-hi. Se’m va acudir que algú que li era proper havia mort i que la vida de l’home també s’havia aturat, o que temia terriblement la mort i per això s’havia sotmès a aquesta condició fantasmagòricament reduïda, utilitzava cada cop menys coses, no canviava res, es movia només entre les ombres. No era culpable d’estar en aquesta món. Com que no existia, no moriria mai.»

dijous, 9 de setembre del mmx