Sostenibilitat selectiva
Que el Govern actual és el Govern de Tothom ens ho repeteixen una vegada rera l’altra. Tantes vegades, de fet, que ens preguntem si seria necessari recordar-nos-ho tan sovint, si s’ho creguessin, si ho fos de veritat.
Tanmateix, a mi, modest poeta, mai no se’m passaria pel cap posar-ho en dubte, ja que, pobre de mi, prou feina tinc escrivint.
Si el Govern és de Tothom —disculpeu que em repeteixi, jo també— això vol dir que tant la Conselleria de Cultura com la Consellera de Cultura, Sònia Hernández són, igualment, Conselleria i Consellera de Tothom.
En aquest cas, tothom significa ‘totes les editorials’.
Sent així, fins i tot a mi, que tan poc m’agrada posar res en dubte, em costa d’allò més entendre com és possible que una Conselleria de cultura de ‘totes les editorials’ hagi permès la insensatesa que exposava Adesiara fa poc a Can Twitter: que, per un simple formulisme, se’ls ha negat els ajuts que ja tenien concedits.
Gràcies a Ignasi Moreta, hem sabut que les editorials damnificades han estat 58 —59, si hi afegim Afers, del País Valencià[1]— i que la resposta de l’administració ha estat cap resposta, no voler reconèixer l’errada; perquè, és clar, entre reconèixer una errada i posar en perill la supervivència 59 (per ara) editorials, la Conselleria de Cultura de Tothom ha escollit l’autoprotecció, el tan espanyol mantenella y no enmendalla.
Esperant una reacció
En qualsevol país o estat més o menys normal —i, per ‘normal’ fa un temps, hauríem entès ‘europeu’; des que la Unió Europea ha oblidat que la defensa dels valors democràtics i els drets humans passen per davant de tot, ja no sabem què entendre— tant la irracionalitat de la denegació de les ajudes com la negativa de Sònia Hernández i la seva Conselleria a respondre haurien provocat una reacció.
Tant la televisió com la ràdio públiques —i, al seu darrera, les privades— haurien parlat del tema i haurien reclamat responsabilitats.
A casa nostra, TV3 i Catalunya Ràdio no només no han complert la seva obligació, de control de les administracions públiques, sinó que no hi han fet cap referència.
Sembla que, per a totes dues, Cultura significa dedicar alguna que altra estona a parlar de llibres —bona part d’ells, escrits, casualment, per col·laboradors de casa (seva)— i poca cosa més.
És clar que potser sóc jo, qui s’erra, qui busca tres peus al gat, que tan sols la meva proverbial ingenuïtat em du a creure que el que ara és 3Cat ha de guiar-se per la missió i funcions de servei públic que indica la seva pàgina web: “3Cat té la missió d’oferir a tots els ciutadans de Catalunya, en compliment del mandat del Parlament, un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana”.
Silencis insostenibles
Si el silenci dels mitjans de comunicació públic sobre aquesta tan greu agressió contra la major part de les editorials petites i independents de casa nostra és inexplicable —dic ‘inexplicable’ perquè si goso oferir l’explicació que se m’acut, que té a veure amb una (clara i evident) intencionalitat política, desnacionalitzadora i desculturtitzadora, els exaltats de sempre m’acusaran de ser d’extrema dreta—, encara ho és més el dels sectors directament implicats.
Tal i com comentava en Sebastià Portell en una entrevista a Vilaweb, tant en aquest cas com en d’altres de similars, resulta impossible entendre que ni el Gremi d’Editors de Catalunya ni l’Associació d’Editors en Llengua Catalana no assumeixin les seves responsabilitatsm, que no diguin res; en el cas present, que no es pronunciïn en contra d’aquesta barbaritat que afecta tan directament als seus associats; que no tan sols els afecta, sinó que posa en perill la seva continuïtat.
Resulta tan incomprensible, tan oposat a les seves funcions[2] que fins i tot a mi, tan crèdul, tan incapaç de qualsevol interpretació maliciosa —i, encara menys, conspiranoica— se’m fa difícil d’imaginar que el seu silenci no estigui relacionat amb el que alguns malpensats anomenen El Principi (o Síndrome) dels Subvencionats: que la capacitat d’incomodar a les administracions públiques és inversament proporcional a les subvencions que reben d’elles.
Difícil, de fet, impossible d’imaginar, perquè això seria com donar per suposat, en primer lloc, que es deixen influir per criteris que no tenen res a veure amb les seves funcions i, en segon, que obliden que els diners de les subvencions que reben procedeixen dels nostres impostos.
On són els escriptors i escriptores
Si els silencis de les entitats obligades a defensar els interessos de les editorials em semblen del tot incomprensibles —més que incomprensibles, ominosos—, no m’ho semblen menys els de la majoria dels escriptors i escriptores.
En els darrers dies, la força (i la necessitat) d’una xarxa com Twitter, no lligada a cap poder públic, ha quedat de nou demostrada, ja que ha estat principalment en ella on un bon nombre de lectors han mostrat el seu suport a Adesiara, en primer lloc, i a d’altres editorials damnificades per la insostenible lleugeresa de la sostenibilitat selectiva de la Conselleria de Cultura de Tothom (que no protesta).
Des del que ara en diuen X, un munt de lectors han convidat, de cara a Sant Jordi, a comprar llibres de les editorials atacades.
En canvi, el que no s’ha produït, o tan sols en un percentatge molt petit, ha estat la solidaritat dels escriptors i escriptores.
Sobretot, dels més coneguts i publicats, dels que coneix tothom o gairebé tothom, aquells a qui 3Cat dedica la seva atenció principal, d’aquells que formaran part de les llistes de ‘mes venuts’; dels que, per això mateix, podien obtenir una major repercussió pública.
Hem de deduir que, també la majoria d’ells i d’elles, estan afectats pel Principi (o Síndrome) dels Subvencionats?
És cert que, en ple segle XXI, els escriptors i escriptores potser ja no podem capitanejar cap revolta, com ho fèiem cent anys enrere; ara bé, això significa que hàgim de renunciem a la nostra capacitat crítica, a la nostra responsabilitat professional o ètica?, a defensar allò que creiem?
dimecres, 8 d’abril del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
[1] Segons la seva llista, les editorials dessubvencionades són aquestes: Alreves Editorial, Associació de Mestres Rosa Sensat, Arola Editors, Atmarcadia, Bang Ediciones, Bayard Edicions, Bayard Revistas—Kokinos, Birabiro Editorial, Cal Carré Editorial, Casa Marista Baula, Edicions Baula, Cep i Nansa, Edicions 62, Edicions de 1984, Edicions el Periscopi, Edicions Salòria, Edicions Sidillà, Edicions Trípode, Ediciones Octaedro, Editorial Albada, Editorial Barcanova, Editorial Cruïlla, Editorial Efadós, Editorial Gavarres, Editorial la Mar de Fàcil, Editorial Males Herbes, Editorial Miguel A. Satvatella, El Genet Blau, Elkar Argitaletceak, Flor Edicions, Fragmenta Echtorial, Galaxia Gutenberg, Godall Edicions, Grupo Anaya, Grupo Editorial Bruño, Horsosi Editorial, Insitu Comunicació, Ivette Noguera Garcia Edicions, Jaume Huch Camprubí (L’Albi), Labreu Edicions, L’Altra Editorial, Larousse Editorial, Lletra Impresa Edicions, Llibres de la Drassana, Librooks Barcelona, Llibres del delicte, Marcombo, Marta Costa-Pau Bea, Montserrat Serra Arenas, Óscar Esquerda Salvadó (Ónix), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Quaderns Crema, Rafael Català Dalmau, Sembra Llibres, Shackleton Books, Tibidabo Edicions, Vegueta Ediciones, Viena Serveis Editorials, Voliana Edicions.
[2] L’art. 1 de l’Estatut del Gremi d’Editors de Catalunya estableix: “[…] Les seves finalitats són la representació, gestió, foment, defensa dels interessos comuns dels seus membres”; el del l’Associació d’Editors en Llengua Catalana: “Les seves finalitats […] són la defensa, promoció i difusió de l’edició de llibres en llengua catalana, i la representació, gestió i defensa dels interessos comuns dels seus membres”.