Mercè Rodoreda – Joan Sales, Cartes completes (1960-1983)
A banda de «Què hem de llegir?», la segona gran pregunta que ens acostumen a fer a aquells que ens dediquem —amb major o major assiduïtat, amb major o menor encert— a fer comentaris sobre obres literàries és: «Em pots recomanar un llibre curtet, fàcil de llegir?» En general, acompanyen aquesta demanda amb un aclariment del tot innecessari: «És que tinc tan poc temps per dedicar a la lectura que em cal un llibre que no sigui complicat i, sobretot, que pugui llegir de pressa».
Davant d’aquesta interpel·lació la nostra resposta és sempre, invariablement, la mateixa: «El llibre més curt, el més fàcil, el que es llegeix més de pressa és el més llegidor. O el que és el mateix: el més bo. Si un llibre té qualitat, si et captiva, mai no se’t farà llarg. No el podràs deixar, robant-li hores al son si és necessari, i l’enllestiràs en un tres i no res. A la inversa, si no és bo, si no et sedueix, el llibre més breu se’t farà llarg, interminable. La feixuguesa o a lleugeresa d’una obra literària no depèn del nombre de pàgines que té, sinó de la seva qualitat, de la seva capacitat de fascinar-te. «Quin és el llibre més curt? El més bo!».
Aquesta idea —que, per més evident que sembli ésser, sorprèn cada vegada que l’expresso— es va convertir en una mena de ritornello constant mentre em submergia, adelerat, en les Cartes Completes (1960-1983), de Mercè Rodoreda i Joan Sales, a cura de Montserrat Casals, Club Editor, 2008. De bell antuvi, el seu volum impacta, quasi intimida: 1.100 atapeïdes pàgines, amb caràcters petits, en un llibre de proporcions generoses, força superiors als de butxaca.
Si hi afegim que no es tracta d’una novel·la o d’un conjunt de narracions, que sembla que són els gèneres que més poden atreure al públic majoritari, sinó un, el de la correspondència, considerat de manera tradicional com a menor —dirigit en principi a una minoria de lectors interessats per la literatura i la metaliteratura— tot condueix a imaginar que el seu destí inevitable hagi d’ésser convertir-se més en un objecte d’admiració que no pas de lectura. En una peça de museu o biblioteca.
Aquell que pensi així en veure’l, aquell que es deixi arrossegar tan sols pels seus prejudicis, per la simple aparença, no tan sols s’erra, sinó que s’està deixant perdre l’oportunitat d’assaborir el que, segons el nostre criteri, és sens dubte, una de les obres més rodones, apassionant i reeixides entre les publicades els darrers anys. Una d’aquelles obres que deixen petja, que ens converteixen en diferent del que érem abans de llegir-la.
Certament, no és pas una novel·la, però ben bé ho podia ésser. En realitat, no caldria fer-li cap altra modificació que canviar-li el títol i atribuir-la a qualsevol dels seus dos corresponsals. Si ho féssim, ens trobaríem tot d’una amb una de les més belles i interessants novel·les epistolars de la història de la literatura. Amb una novel·la profunda i completa, que contindria, sàviament mesclats, tots els elements essencials que confereixen sentit i raó a l’existència: amor, amistat, gelosia, enveja, rancor, ràbia, avidesa, admiració…
Amb el gran avantatge que es tractaria d’una novel·la real. En la novel·la que retrata, a través de les lletres que s’adreçaren al llarg de quasi vint-i-cinc anys, dues de les més grans personalitats literàries catalanes del segle passat. Sense la primera —Mercè Rodoreda— segurament no seria possible referir-se, amb propietat, a la història de la creació literària catalana del segle XX; sense la segona —Joan Sales—, el ressorgiment, desenvolupament i desplegament de la novel·la en el nostre idioma no hauria estat la mateixa.
Aquesta edició de les Cartes Completes (1960-1983) ens ofereix la possibilitat d’assistir no tan sols a l’eclosió d’una de les més immenses i indiscutibles mestres de la nostra literatura, sinó, al mateix temps, a la gènesi —consagració i posterior caiguda— de l’editor d’una de les col·leccions que evitaren, junt amb altres, que el genocidi franquista convertís durant quaranta anys el nostre país en un ermot literari impossible de recuperar.
Un benaurat atzar féu que l’any 1960 coincidissin en un mateix moment dues personalitats, un editor i una escriptora, que contribuirien de manera decisiva —conjuntament amb d’altres abnegats editors i escriptors amb consciència de país, amb voluntat de salvar-nos els mots— a evitar el naufragi irremissible no tan sols d’una literatura, sinó d’una llengua i d’una cultura. O el que és el mateix: d’una manera d’ésser irreemplaçable.
I parlem d’atzar perquè l’aventura literària i existencial que ens explica i descobreix el llibre mai no s’hauria produït si la fortuna no hagués fet que Joan Fuster, membre del jurat del premi Sant Jordi del 1960, que acabava de rebutjar l’obra Colometa (la futura Plaça del Diamant), no hagués aconsellat a Joan Sales que s’interessés per publicar-la a la col·lecció Club dels Novel·listes.
A partir d’aquest moment s’establirà una intensa relació, professional, però sobretot personal, entre l’editor i l’escriptora. Una relació que no podia ésser més profitosa per a ambdós. Fins a tal punt que no seria gens arriscat afirmar que si no haguessin coincidit ni les grans obres mestres de Mercè Rodoreda serien com han acabat essent, ni Joan Sales hauria pogut mantenir durant tant de temps i amb tant d’èxit una editorial tan voluntariosa i personal com era la seva. Una editorial que es convertí, junt amb Incerta Glòria, en la veritable obra de la seva vida.
En qualsevol cas, el que sembla evident es que, sense la recomanació de Joan Fuster i el bon criteri i el convenciment de Sales, Rodoreda ho hauria tingut molt més complicat per complir el pronòstic que li havia fet quinze anys abans en una carta adreçada a l’amiga escriptora amb qui havia compartit un temps d’exili: «Encara donaré molt de joc (…). A la més petita ocasió, tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi.» (Cartes a l’Anna Murià 1939-1956, pàg. 66).
Aquest nou epistolari que avui comentem és la història d’un encontre que complia totes les condicions per semblar que estava condemnat a acabar en desencontre. La topada frontal de dos caràcters forts, de dues personalitats definides i poc mal·leables que, potser precisament per aquesta raó, es van entendre tan bé. Des del primer moment, van establir la base de la seva relació: el respecte mutu i el reconeixement de la necessitat d’acceptar els criteris de l’altre sense pretendre imposar els propis.
La correspondència palesa la lluita constant d’egos i de convenciments immutables, d’obstinades intransigències, d’incompatibilitats manifestes. Si Rodoreda era cabuda; Sales encara la superava en la seva inflexible, granítica tossuderia.
Tant és així que, ja des del seu primer contacte (en la carta núm. 1, de 22 de desembre 1960, pàg. 31), l’editor li suggeria “la conveniència d’un canvi de títol” de la seva obra Colometa. A la qual cosa l’escriptora s’hi oposava d’entrada (carta núm. 2, de 17 de gener 1961, pàg. 32): “Un canvi de títol (…) és una mica difícil. (…) si no és per raons comercials, voldria conservar el títol per raons profundes. No és el títol el que fa la novel·la, sinó que és la novel·la la que fa el títol”.
Una qüestió que és converteix quasi en central al llarg de l’abundant correspondència que s’intercanviaren aquell 1961, fins que, davant del devessall de raons argüides per Sales, el 10 de juliol (carta núm. 12, pàg. 50), a Rodoreda no li resta altre remei que transigir-hi: «En quant al títol, deixem, doncs, La plaça del Diamant. No cal canviar res. És prou important el que passa en aquesta plaça per justificar el títol.»
Això sí, de la lectura de la totalitat de l’epistolari es trasllueix la sensació que l’escriptora no acabà mai de perdonar-li aquesta intromissió, que ella considerà indeguda. A partir d’aquell instant —d’aquella renúncia forçada, que entén com una mena de traïció que s’ha fet a ella mateixa— Rodoreda tan sols acceptarà una ínfima part de les mil i una apreciacions i petites correccions que Sales li proposa. La majoria, relacionades amb la voluntat de l’editor d’allunyar el llenguatge de les novel·les de la llengua literària, defensada pels que ell anomena puristes (pàg. 49) i d’acostar-lo al desig “d’escriure com parlo” (pàg. 70).
Tot i que, cal remarcar-ho, la indesmaiable insistència de l’editor en alguns casos si aconseguí el seu objectiu. Probablement l’exemple més destacat és la inclusió d’un nou capítol —«Joventut», de la tercera part— de Mirall Trencat. Un capítol que no tan sols l’escriptora no tenia cap interès en redactar, sinó que (pàg. 540 i ss) es va negar durant molt de temps a escriure.
El monument literari que suposen aquestes Cartes Completes (1960-1983) és tan magnífic que donaria peu a realitzar un estudi molt més detallat —estudi que, si tenim temps, potser algun dia durem a terme— però considerem que sota cap circumstància podria encabir-se en les modestes dimensions d’aquestes “notes de lectura”.
Només ens resta enllestir afirmant que —com bé assenyala la seva contraportada (que convidem a no llegir fins el final)— les 597 cartes que composen aquesta obra suposen no tan sols una immillorable oportunitat de capbussar-se de ple en 25 dels més decisius anys de la literatura catalana sinó, també, en la història del nostre país. Una anys decisius que impediren que tant Catalunya com la seva cultura quedessin definitivament dissolts en l’unificador magma anorreador del (mal anomenat) constitucionalisme espanyol.
Transcrivim una reflexió que Sales adreçà a Rodoreda on fa referència precisament a l’especifitat de la literatura catalana:
«M’ha sorprès i m’ha deprimit el que diu la von Bülow respecte a la venda de la Plaça en francès. La Plaça té tot el que cal per ser un gran èxit; no sols una qualitat literària de primer ordre, que l’emparenta amb les màximes novel·les de totes les èpoques i de tot arreu, sinó un interès humà que fa que agradi per un igual a vells i joves, a homes i dones, a savis i burros. La crítica bé ho ha comprès, però, pel que es veu, el públic no ha seguit; i només m’ho explico pel fet de ser una novel·la catalana. El públic francès, si tant és que ha sentit a parlar d’una llengua catalana, se l’afigura una llengua de felibres, i en conseqüència té una forta prevenció contra un llibre escrit en una tal llengua. Si en comptes de catalana fóssiu del Paraguai, ja se n’haurien venut entre 150.000 i 200.000 exemplars. Estem bregant amb tots els factors en contra; i un arriba tristament a la conclusió que ni que baixés el Pare Etern en persona a escriure en català la novel·la més formidable de totes les que s’han escrit ni s’escriuran, el públic francès se la miraria amb desmenjament pel sol fet de ser catalana. Hem de pagar les conseqüències de ser fills d’un país que no s’ha sabut fer respectar com a tal. La formidable pallissa que ens van clavar en aquesta última guerra ens ha deixat bons per a les escombraries.
Però no plorem, que no adoba res. Som al ball i hem de ballar. Catalunya és la nostra terra i no en tenim d’altra.»
Cartes completes (1960-1983), Mercè Rodoreda – Joan Sales, pàg. 473-474
dimecres, 30 de març del mmxi
© Xavier Serrahima 2011
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
