Apunts del subsòl, Fiódor Dostoievski
Fer o pensar
Dir que llegir Fiódor Dostoievski suposa submergir-se en els més pregons abismes de l’ànima humana pot semblar no dir gaire, però, en realitat, si no és dir-ho tot, és dir-ho quasi tot. Sense tenir això no ja present, sinó més que present, sense tenir clar, claríssim, que l’autor rus és un novel·lista incomparable però, encara més, i per damunt de tot, un dels majors humanistes que ja viscut mai, no podrem ésser capaços d’extreure de les seves obres tot el que se’n pot extreure.
Aquest tot que és tant i tant que resulta impossible que cap anàlisi literària li faci justícia. Perquè, per més àmplia i prolixa que fos —i, en aquest món de la immediatesa, on regeix el «Ho vull tot, i ara mateix! No tinc temps per perdre», les anàlisis literàries extenses no les vol llegir (quasi) ningú—, no podria més que tractar, de manera superficial, la infinitud de qüestions que plantegen les seves novel·les.
Dic, expressament, plantegen, perquè, com tots els pensadors i artistes conscients, les seves obres no tenen la vana pretensió d’oferir solucions sinó de plantejar interrogants. I, tot plantejant-los, d’anar-los multiplicant. Perquè, davant de cada pregunta, la resposta que puguem obtenir, sempre provisional, fal·lible, falsable, no farà més que obrir la porta a tot un seguit de noves preguntes.
Apunts del subsòl (Записки из подполья), Angle Editorial, febrer del 2021, en traducció de Miquel Cabal Guarro i introducció de Jordi Nopca, ens submergeix en un subsòl que (com succeeix amb El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov, que li deu tant) és més metafòric o simbòlic que no pas físic o real.
Perquè el que de debò compta no és tant si viu en un “racó” (p. 47), en “una habitació llorda i fastigosa als afores de la ciutat” (Íd.), “dins un cau” (p. 57), “al seu subsòl repugnant i pudent” (Íd.), com un “ratolí” (Íd.), sinó que sigui la societat o el món en general qui l’hagi obligat o, més aviat, condemnat, a viure en un subsòl que és molt més terrible, fosc i solitari que qualsevol altre: el subsòl —i, si us plau, mantingueu-me l’accent diacrític, del tot essencial— del pensament precisament per no acceptar la migradesa dels altres.
Si viu tancat al subsòl és perquè és el lloc a què estan destinats, més aviat o més tard, tots els que no es conformen, tots els que volen per damunt dels altres, tots els que no es poden conformar, tots els que no es poden adaptar a la normalitat, tots els que no poden acceptar la mediocritat imperant; tots els que, en la sempiterna confrontació entre els homes d’acció i els homes de reflexió, representen i no poden sinó representar aquests segons; aquells que, en comptes de deixar-se endur per les passions, analitzen. I, en analitzar, no actuen: “no estava ni enfurismat, […] em limitava a espantar els pardals per distreure’m” (p. 45).
Els que no tenen lloc a la societat: “un home intel·ligent del segle XIX cal que sigui i està moralment obligat a ser un ésser bàsicament sense caràcter” (p. 46). No el tenen, no el poden tenir, en són bandejats, ja sigui físicament o simbòlicament, perquè pensen; perquè pensen i, per tant, tenen —i obtenen— consciència: “Us ben juro, senyors, que tenir consciència és una malaltia, una malaltia de debò, autèntica. Per a la vida quotidiana n’hi hauria prou i massa amb una consciència humana ordinària, és a dir, la meitat o la quarta part menys de la porció de consciència que pertoca a un home culte d’aquest dissortat segle XIX nostre” (p. 48).
Aquesta oposició entre els dos tipus d’home la veurem més clar, encara, a la segona part —o fragment, per dir-ho en mots de l’autor— de l’obra, que és on “trobarem ja els «apunts» pròpiament dits” (p. 41). Aquests apunts on el propi protagonista ens explica, amb caràcter retrospectiu, la vida de quan “tot just tenia vint-i-quatre anys” (p. 111).
Que és quan va començar a adonar-se que no era com els altres, que era diferent —“encara em turmentava una altra circumstància, llavors: […] ningú no s’assemblava a mi i […] jo no m’assemblava a ningú. «Jo en sóc un i prou, en canvi, ells són tots», pensava, i m’hi capficava” (p. 114)— sobretot perquè, allí on els altres actuaven, ell reflexionava i, com a conseqüència de reflexionar, no actuava.
I, com més pensava, com més queia en la inacció, més i més se li feia present l’oposició entre pensar i fer, entre les forces apol·líniques i les dionisíaques de què parlava Nietzsche a El Naixement de la tragèdia, entre els que es decideixen a avançar, a trencar amb tot, a superar tots els murs, totes les barreres i totes les fronteres i els que no s’hi decideixen; els que tenen por de fer el darrer pas, el definitiu: “«Ara és el moment de tirar-los una ampolla a tots«, vaig pensar, vaig agafar una ampolla i… em vaig omplir el got” (p. 169).
Serà en aquestes circumstàncies que coneixerà la Lisa, una noia de vint anys, caiguda en desgràcia, obligada a prostituir-se —una figura que anuncia la Sònia de Crim i càstig—, que ha “arruïnat la joventut i l’ànima a canvi de no res” (p. 204), i que, per tant està destinada a patir tots les ofenses i humiliacions possibles, a patir i a patir, a seguir patint, més i més fins que li arribi la mort: “tindràs sort si mors de tisi ben de pressa, on sigui, en un racó, en un soterrani” (p. 206); “A la teva fossa hi haurà llot, porqueria i neu humida” (p. 207), “El teu nom desapareixerà de la faç de la terra, com si mai no haguessis existit i mai no haguessis nascut!” (p. 208).
Una noia que, ell se n’adona de seguida: “De sobte alguna cosa s’havia encès dins meu, un objectiu se’m va «aparèixer»” (p. 191), li ofereix una oportunitat de rescabalar-se, de redreçar la seva vida, de salvar-se salvant-la; i, alhora, de fer el pas —més aviat, el salt— del fer al pensar.
Si l’arriba a fer, aquest pas o aquest salt, no cometré, és clar, la indelicadesa d’avançar-vos-ho. Si ho voleu saber, no dubteu un instant: llegiu aquests Apunts del subsòl i encomaneu-vos de dostoievskianisme —una malaltia que, per fortuna, no té cura.
divendres, 14 de maig del mmxxi
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
