NOTES DEL DIETARI
1 de maig del mmxxvi
La Niege brûle, Régis Debray
Tant per Sant Jordi (mediàtic) com per qualsevol època de l’any, no crec que hi hagi cap millor opció, quan vols comprar un llibre —i, per descomptat, llegir-lo: si el compres per obligació i no tens cap intenció de llegir-lo, què hi fa, quin compres?—, que oblidar-te de les (capcioses) llistes i deixar-te endur per l’instint; vagarejar per la teva llibreria de guàrdia i deixar-te seduir per alguna obra o per algun autor del que no en saps res.
La meva elecció, fa uns dies, va ser La Niege brûle, de Régis Debray, publicat per Éditions Grasset l’any 1978, en la seva prestigiosa col·lecció groga.
Ni en sabia res ni en volia saber res, que és la manera en que entenc que és la més òptima per endinsar-se en una obra, sense cap condicionament, permetent que et digui el que t’ha de dir.
Primeres línies
Per més que les primeres línies (“C’était à Miramar, faubourg de l’Havane, dans les jardins d’un grand hôtel. Quant au jour et à l’heure, je laisse aux astrologues le soin de les retrouver. Ils auront du mal : les signes du zodiaque nous boudèrent dès le début » ), no em van agradar, atès que em van semblar massa inflades, que em van fer la impressió que pretenia demostrat que era un escriptor de primera categoria, que volava més alt que ningú, vaig seguir llegint.
Al capdavall, cal oferir sempre una oportunitat al que comences a llegir. I, per això, sempre arribo —en alguns casos, em forço a arribar— a les 20 pàgines, a fi de poder determinar si la meva primera impressió era o no correcta, si l’autor ha estat capaç de refer el camí; si més no, de refer-lo de la manera que a mi em plau que la refaci: amb autenticitat i amb exigència.
Genialitat
La novel·la no va millorar gaire: Debray continuava amb la seva voluntat de convèncer-nos de la seva genialitat artística, del seu insuperable domini de la llengua. Més que de la llengua, dels recursos estilístics.
A tal efecte, no desaprofitava cap oportunitat per escriure, una darrere les altres, tot un seguit de frases enlluernadores, cadascuna d’elles més brillants que l’anterior.
La major part d’elles, convertides en metàfores. En una successió de metàfores i remetàfores i de frases memorables, destinades a convertir-se en citacions, en que res no semblava justificar —vull dir, res que no fos les ganes d’épater les lecteur, és clar; de llançar-se flors a ell mateix; de convertir-se en el seu propi hagiògraf— i que, el que encara em va semblar més greu, destorbaven o pertorbaven la lectura, de tant forçades i fora de lloc com eren.
Ja no es tractava que les hagués inclòs amb calçador, sinó que ho havia fet d’una manera tan i tan òbvia que no podies evitar veure-hi el calçador.
Crec que la continuació del primer paràgraf i el començament del segon no podia ser més exemplar:
« J’ai beau chercher dans ma mémoire, je ne vois que une mer étale léchant sans conviction les contreforts d’une terrasse de lauriers-roses et de palmiers. […] Ce ressac nonchalant fait un bruit de fond sans âge. Le froufrou des palmes n’est pas non plus un bon repère. La vie était-la —simple et tranquille. Elle doit y être encore. Elle y sera toujours. Indifférente comme les cocotiers, ces plumeaux géants fichés par la manche en plein gazon.
» La canicule antillaise nous fait mariner dans cette morosité brumeuse où les semaines et mes mois fondent tout seuls, par inertie. L’année ? Incertaine elle aussi, à l’image de cette période où la boule si souvent semble hésiter entre le rouge et le noir. […] De toutes les morts qui jalonnent mon chemin, petites pierres noires fondues dans les saccages du temps, imperceptibles à l’œil nu pour qui ne fait que passer ou survoler celles-là pourront peut-être retenir un instant les regards plus las.
» Il n’est pas facile d’avoir une histoire à soi quand on flotte sur un temps comme un bouchon sur l’eau, au gré des rencontres. Un destin c’est encore plus difficile […] Il faut une oreille fine et un œil de lynx pour obéir à ce souffleur qui chuchote dans les cintres, Bouché à l’émeri, je ne l’ai pas vue venir. Où plutôt si : elle vient vers moi a pas de loup […]. Elle fend le soleil […] ».
Haig de continuar transcrivint? Havia de continuar llegint?
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)