Allò que diferencia una obra bona d’una de gran és tant la seva profunditat com el seu estil. O, per expressar-ho més exactament, la (tan) perfecta (com sigui possible) combinació entre ambdues característiques: quan una de les dues falla, o una d’elles se sobreposa a l’altra, quan es desnivellen la grandesa es dilueix com la paraula democràcia en boca dels que no n’accepten el seu exercici.
La bona gent (Anhasim tovim), de Nir Baram, Editorial Empúries, 2013, amb traducció d’Eulàlia Sariola, ens ofereix, ja des de les seves primeres línies —de fet, des de la seva frase inicial: “Gent es troba amb gent”—, la impressió que serà una obra gran; una de les millors que haurem pogut tenir el plaer de llegir aquest any que fa les darreres passes al nostre costat.
Impressió que malgrat alguna davallada puntual, ací i allí —alguna descripció excessivament detallista, la tendència a abusar un xic de les citacions d’altri i de les notes de l’autor…—, es va consolidant més i més a mesura que anem avançant.
Amb major fermesa quan t’adones que no és —o no és, només— una nova novel·la que presenta, per enèsima vegada, les malvestats que el nacionalsocialisme alemany cometé contra el poble jueu, sinó una creació molt més ambiciosa i plural.
Per una banda, d’una manera tan inusual com agraïda, amplia el seu camp de visió i, tal i com va fer Allan Bullock amb el seu monumental i magnífic Hitler and Stalin. Parallel Lives, posa de costat, i anivella, la barbàrie hitleriana i la stalinista: “l’Stalin era l’home més impressionant que mai havia conegut, excepte el Führer, és clar”, (pàg. 192); per una altra, situa el seu focus més en el patiment o el dolor anímic que no pas en l’estricament físic; la qual cosa, no cal dir-ho —a més de fer-la més digerible per als esperits sensibles—, li confereix una molt major intensitat i complexitat.
Així, l’autor israelià relata en paral·lel la turmentada existència de dos joves diversos però complementaris: l’alemany Thomas Heiselberg, i la russa Alexandra Wiesberg; dues personalitats inestables i a mig construir —“no creia que estigués capacitat per controlar la seva consciència”, (pàg. 21)—, condemnades a viure immerses en un dels “fragments de temps”, (pàg. 11), més convulsos i esfereïdors del segle XX, la tardor de 1938.
Amb tot el futur per endavant, tot d’una es troben al bell mig d’un dels més brutals capgiraments que el món havia sofert fins llavors, forçats imperativament a adaptar-s’hi tan bé com en siguin capaços, provant de no ésser engolits pel vendaval indeturable que ho arrasava tot al seu pas, sense miraments ni contemplacions.
Una necessitat que els obligarà a actuar, a decidir, a definir-se, a situar-se a un costat o l’altre de la delicadíssima i fràgil línia que separa el bé del mal, la bona gent de la malvada, els que pateixen dels que fan patir —o, si ho preferim dir d’una manera més crua i dramàtica, però també més escaient, els botxins dels ajusticiats. Tot i que els botxins no hi apareguin directament, en aquest llibre. Principalment perquè allò que es pretén reflectir no és pas l’ànima negra d’aquestes bèsties insaciables, sinó els dilemes de consciència que unes tals decisions comporten per a aquells que, volens nolens, acaben esdevenint col·laboradors necessaris tant dels botxins com dels seus inductors.
En el seu fonamental Eichmann a Jerusalem —desgraciadament, no disponible en català—, Hannah Arendt establia el principi de la banalitat del mal, que tantes crítiques li valgué: un dels grans problemes dels majors criminals nazis és que semblava que no acabaven de tenir una consciència plena del mal que feien. Per dir-ho en les mateixes paraules de la pensadora alemanya: “Eichmann, senzillament, no sabé mai el que es feia. […] Únicament la pura i simple irreflexió —que de cap manera podem equiparar amb l’estupidesa— fou el que el predisposà a convertir-se en el major criminal del seu temps”.
És per aquesta raó que els personatges de Baram ens corprenen tan acusadament: perquè no són uns malvats sense sentiments, perquè ha estat la precisa combinació del moment històric, de les seves circumstàncies personals i dels seus caràcters els que els durà a actuar com ho fan: “voldria saber si et penedeixes de coses que has fet. / No podia fer altra cosa”, (pàg. 351).
Fins a tal punt que, tot i que no som capaços de justificar-los ni de perdonar-los, almenys sí d’entendre’ls i, encara més, de reconèixer que no els hauria resultat gens fàcil escapar del seu fat. Entre d’altres raons, perquè, en començar, no s’haurien imaginat que el salvatgisme i la deshumanització poguessin arribar a uns nivells tan mesquins i devastadors: “no semblava que el que estava passant anés més enllà de la destrucció de béns materials. Per descomptat, no atacarien dones”, (pàg. 36).
Perquè existir és, per damunt de tot, una qüestió de moralitat: viure de veritat significa conviure amb la nostra consciència. I, per tant, la pregunta, la gran pregunta no és —o no és tant— «Com és possible què fessin el que van fer?», sinó «Què hauríem fet nosaltres, en el seu lloc?»; i, si la pregunta ens incomoda i ens fa por, la resposta, si és sincera, ens aterra.
L’autor, com Dostoievski —i perdoneu-me l’heretgia: ningú no pot ni tan sols acostar-se al que segurament ha estat el més gran novel·lista de tots els temps—, ens submergeix amb una inoïda fondària en la pell i en l’ànima dels seus protagonistes, fent-nos compartir amb ells els seus dubtes i confrontacions existencials: “De vegades ens preguntem […] si calia, tot el que hem fet”, (pàg. 300). O sigui, exactament allò que els converteix en persones, allò que, malgrat tots els malgrats, els confereix humanitat —per més degenerada i cruel (insofrible, en certs instants) que sigui.
La bona gent és, per damunt de tot, un estudi sobre l’ànima; dels pobles en primer lloc —“l’ànima germànica és difícil d’entendre”, (pàg. 14)—, però, sobretot, de les persones: “l’única cosa constant en la història és el defalliment flexible, aterridor de l’ànima humana”, (pàg. 226).
L’ànima, la consciència d’haver actuat malament —“Reconeguem-ho: hem sobreviscut als temps difícils, hem fet el que se’ns demanava i, quan no hi ha hagut més remei, ens hem comportat amb crueltat”, (pàg. 314)—, el sentiment de culpa —“faig examen de consciència cada nit i no sempre és reconfortant”, (pàg. 398)— i la necessitat de redempció —“potser també té un anhel de redempció personal”, (pàg. 399)— centren aquesta novel·la poblada no tan per personatges sinó per persones, per persones de carn i ossos, que Baram despulla espiritualment al nostre davant amb una força i una agudesa difícilment equiparable.
De persones que, per més que s’entestin a seguir mentint-se a elles mateixes hauran d’afrontar, més tard o més d’hora, les conseqüències —i les responsabilitats— de les seves decisions i dels seus actes: “I tanmateix, encara que una persona insistís en la imatge que li havia costat construir, havia de tenir present que en un moment determinat l’encant de la imatge que volia mostrar s’esvaïa, s’evaporava i només quedaven les realitats concretes”, (pàg. 45); “Últimament començava a ser conscient que aviat hauria de donar comptes dels seus actes”, (pàg. 312); “Ara haurem de revelar el nostre rostre autèntic”, (pàg. 401).
En definitiva, una esplèndida novel·la, que assaboriran amb plaer tots aquells lectors i lectores que exigeixin a la literatura —i a la vida— alguna cosa més que una (efímera i insubstancial) distracció momentània: “Camines, o més ben dit, t’arrossegues cap endavant, i no ho entens: si això és la vida, per què continuar endavant?”, (pàg. 252).
Publicat al Núvol, dissabte 28 de desembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
