Els escarxofats, Michele Serra

Si t'agrada, comparteix-ho!

Amb els pas dels anys, i a força de llegir una mica de tot, t’imagines que entens una mica que és i com funciona un best seller. Tan aviat com en tens un entre les mans, reconeixes alguns trets en comú (ritme ràpid, nivell d’exigència discret, mescla sàviament dosificada entre acció, amor, sexe i humor, i, d’un temps ençà, una o altra referència —més o menys— històrica que li atorga un toc cultural) i pronostiques que ben aviat encapçalarà les (contraproduents) llistes de més venuts. Aquelles llistes que converteixen els llibres exactament en allò que mai no haurien d’ésser: meres mercaderies.

Els escarxofats, Michele Serra, Edicions La Campana, maig del 2014, traducció d’Anna CasassasEn iniciar Els escarxofats, Michele Serra, Edicions La Campana, maig del 2014, traducció d’Anna Casassas, i llegir les seves dues primeres frases (oportunament destacades a la coberta) —“On coi ets? T’he telefonat almenys quatre cops, no contestes mai.”—, et fa la sensació que ja has clissat l’autor i que tot el que t’espera a continuació no podria ésser més previsible: una acumulació de greuges que un pare d’avui en dia li retreu al seu fill adolescent, despreocupat, desconsiderat i tantsemenfot, que converteix l’existència del seu progenitor en un constant suplici. O sigui, l’enèsim exemple de xoc intergeneracional, que posa de manifest que si els homes són de Mart i les dones de Venus, els pares som d’aquesta galàxia i els fills d’una de ben llunyana i incomprensible, encara per descobrir.

Vas avançant i t’adones que l’autor italià té molt clara aquesta idea, atès que la imatge que ens ofereix del seu fill és tan prototípica, tan tòpica —“L’única certesa és que has passat per casa. Els rastres de la teva presència són inequívocs”, (pàg. 10); “el sofà [és] el teu hàbitat predilecte. Vius escarxofat”, (pàg. 12); “Dorms. Com sempre: al sofà, en calçotets, davant de la tele encesa”, (pàg. 19)—, i, per tan, tan acrítica, tan maniquea, que ben segur que assoleix el seu objectiu primordial (conscient o inconscient, chi lo sa!): obtenir la solidària conformitat de tots aquells pares que, com ell, s’han vist superats pels seus fills adolescents.

De tots aquells que se senten representats per la seva “definició mitjana dels pares”: “Algú que entretant intenta continuar vivint”, (pàg. 20). I  no tan sols representats, o profundament identificats, sinó, sobretot, alliberats de culpa o responsabilitat: no és que els pares i mares actuals, producte del baby bomm, no tinguem prou capacitat o encert per criar els nostres fills, i encara menys que aquesta incapacitat tingui res a veure amb la lassitud amb què fórem (mal)educats, ni amb la nostra (conseqüent) tendència a basar-nos sempre en la teoria (i en la pràctica) del mínim esforç possible, sinó que la culpa és, exclusivament, dels adolescents, que són intractables o ingovernables. Més que un llibre, doncs, la panacea universal, una dosi de Prozac de butxaca.

Per una altra banda, que el relat a partir de les primeres trenta pàgines no hi hagi per on agafar-lo, que perdi del tot el nord, que l’autor hi inclogui, amb calçador, el text d’una tan inversemblant com innecessària novel·la futurista on els ancians i els joves combaten a mort per la supervivència, que un motorista tatuat es converteix en un deus ex machina que permet un (absolutament increïble i del tot incongruent) happy end  encara més consolador, que faci la impressió que la seva idea inicial —el seu high concept, per dir-ho en termes cinematogràfics hollywodians— no donava més que per a una narració curta, allargassada per evidents exigències editorials, ben poc importa.

El que és rellevant és que, una vegada l’hem llegit —o, potser, tot just comprat: per què hauríem de llegir-lo, si el que ens interessa és la seva capacitat curativa i desresponsabilitzadora?—, els pares i mares esforçats del primer quart de segle XXI ja podem dormir tranquils: si no ens en sortim amb els nostres fills adolescents no és, en cap cas, culpa nostra, sinó d’ells, del “seu aire arrogant de qui deixa que tot li rellisqui”, (pàg. 125).

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 19 de setembre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

Loading

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *