NOTES DEL DIETARI
5 de maig del mmxxvi
La Niege brûle, Régis Debray (III)
Acabaré, avui sí que sí, els meus apunts de dietari sobre La niege brûle, de Régis Debray, Éditions Grasset, 1977.
I ho faré posant al com a exemple de la inflació literària, de pretendre volar molt i molt amunt quan, en realitat, si s’alça un pam de terra ja és molt.
En el benentès que el problema no consisteix en escriure amb una gran qualitat o un gran nivell, ja que la literatura d’entreteniment és tan legítima com la d’autor, sinó fer veure que es té aquesta qualitat o nivell quan no es té; o, almenys, quan se’n té molt menys de la que es vol fer creure.
Frases magnífiques
Recordo un autor, un escriptor en castellà bastant conegut, el nom del qual em reservo, que en un club de lectura on vaig assistir, va comentar, amb orgull, que sempre duia una llibreta, on hi apuntava les frases genials que se li anaven acudint, per assegurar-se que no es perdessin i poder aprofitar-les després.
Aprofitar-les no pas només si eren convenient, si s’esqueien a la perfecció en alguna de les seves noves novel·les, sinó —i va ser això el que em va esverar— en qualsevol obra o moment, tants si venien a to com si no.
Perquè: “A los lectores siempre les gustan, este tipo de frases. Se fijan en ellas y me las recuerdan. Sabiéndolo, cuantas más pueda incluir en cada novela, mejor que mejor”.
Tot seguit, ens en va llegir unes quantes, que pensava sembrar en la seva nova novel·la, que encara no sabia ni de què tractaria.
Lliçons d’escola
Debray deu ser de la seva escola. D’aquesta escola en el que compta no és que el que escrius s’adigui amb el què estàs escrivint, sinó enlluernar els lectors.
És impossible fer una llista exhaustiva de les seves frase profundes —la majoria d’elles, d’una vacuïtat esfereïdora—, però en copio algunes: « On ne pèche pas par excès de modestie dans les milieux d’avant-garde[1] », p. 17 ; « On ne fait pas de politique avec des proverbes. On fait des martyrs ou de bêtises. Ou les deux[2] », p. 21 ; « il n’y a pas d’horizon pour ceux qui restent à ras de terre[3] », Íd. ; « Les hommes parlent, les femmes écoutent[4] », p. 26 ; « Elle apprend […] à retrouver son chemin dans le dédale des laies et layons[5] », p. 29 ; « Tout ce qui pouvait la mettre en lumière, elle en prenait ombrage[6] », p. 33 ; « Nos chemins bifurquaient au moment même où ils étaient censés se rejoindre[7] », p. 31 ; « cette façon qu’elle avait de promener à travers les pays et les lumières une inaltérable identité[8] », p. 32 ; « Ou était-elle trop pudique pour accepter sa vérité ? [9] », p. 33 ; « Elle avait la religion des proportions[10] », p. 36 ; « Les vivants, toujours trop bas sur les pattes à leur gré, ont besoin de s’agrandir à l’ombre des grands morts[11] », p. 38 ; …
Metàfores i remetàfores
Vaig transcriure els dos primers paràgrafs, on la seva obsessió per no deixar cap pàgina sense la seva corresponent metàfora fora de lloc era més que evident, mes en copio alguna més; només alguna, és clar, recollir-les totes requeriria gairebé copiar la meitat del text: « un pays qui n’était pas son pays mais beaucoup plus : son réservoir à rêves, son château de glace là-haut, étoile fixe au-dessus des turpitudes[12] », p. 23 ; « Il lui restait à découvrir la misère des légendes, cet entrelacs d’impondérables et d’improvisations, miteux tissu de banalités où la Fortune découpe ses plus beaux patrons, L’Histoire se taille ses habits de gala dans la même laine que ses costumes de ville[13] », p. 39 (el subratllat és meu; per descomptat, aquest abús de la metàfora és, alhora, una frase profunda).
Tant de bo s’hagués limitat a escriure les frases que no tan sols tenen sentit, sinó que tenen a veure amb l’obra, que són requerides per ella, que la completen (i enriqueixen): « On ne peut pas dire la vérité à quelqu’un qui vous interroge[14] », p. 18.
Jo, almenys, li ho agrairia. I em plantejaria tornar a llegir alguna obra seva.
***
[1] “No es peca per excés de modèstia en els mitjans d’avantguarda”.
[2] “No es fa política amb els proverbis. Es fan màrtirs o bestieses. O les dues coses”.
[3] “No hi ha horitzó per als que es queden arran de terra”.
[4] “Els homes parlen, les dones escolten”.
[5] “Aprèn […] a retrobar el seu camí al dèdal dels camins i senders”.
[6] “Tot el que podia convertir-la en el focus d’atenció, l’eclipsava”.
[7] “Els nostres camins bifurcaven al mateix moment en que se suposava que havien d’unir-se”.
[8] “aquesta manera seva de transportar una identitat inalterable a través dels països i de les llums”.
[9] “O era massa púdica per acceptar la seva veritat?”.
[10] “Tenia la la religió de les proporcions”.
[11] “Als vius, sempre amb les cames més curtes que no voldrien, els cal fer-se grans a l’ombra dels grans morts”.
[12] “un país que no era el seu país sinó molt més: el seu dipòsit de somnis, el seu castell de gel elevat, estrella fixaper damunt de les turpituds”.
[13] “Encara havia de descobrir la misèria de les llegendes, aquest lligam d’imponderables i d’improvisacions, miserable teixit de banalitats on la Fortuna retalla els seus patrons més bells, la Història es fa els seus vestits de gala amb la mateixa llana dels seus vestits de cada dia”.
[14] “No pots dir la veritat a qui t’interroga”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)