Madame Bovary, Gustave Flaubert
Com a lector no hi ha millor experiència que la de coincidir amb una d’aquelles obres que et deixen petja, que et fan diferent de com eres abans d’iniciar-la. Un d’aquells llibres que et captiven, t’absorbeixen fins a un tal extrem que et fan oblidar el món que t’envolta. Una d’aquelles peces extraordinàries que et fan recobrar l’aroma i el tast de la literatura, de la veritable literatura —de fet, l’única que en mereix la denominació.
Tot i mostrar-me repatani als cànons literaris —i artístics en general—, des del meu punt de vista Madame Bovary, de Gustave Flaubert (Le Livre de Poche, 1999), forma part indubtablement d’aquest exquisit i reduït gènere d’obres. Obres que, s’hagin escrit quan s’hagin escrit, sempre ens seguiran semblant contemporànies, situades més enllà —en realitat, per damunt— de les modes i dels temps. Obres eternament modernes. Clàssics, en el sentit positiu i favorable del terme. (No pas en el negatiu, implicat per ésser obres imprescindibles, que cal llegir forçosament).
Precisament, la meva proposta de lectura de la novel·la de Flaubert és la inversa: recomano submergir-s’hi oblidant del tot el seu caràcter clàssic, canònic i ineludible. Endinsar-s’hi amb els ulls i l’ànima neta, negligint i deixant de banda tots els prejudicis —en el sentit més lax del terme: tant els negatius com les lloances excessives.
Llegir-la com convindria fer-ho amb tots els clàssics: perdent-li el respecte, dessacralitzant-lo, capbussant-s’hi com en oceà inconegut, sorprenent, obert a la descoberta i al misteri. Deixant-se encaterinar —o repel·lir, si molt s’escau (hi ha massa llibres que mai no podrem llegir com per a balafiar el temps ens els que no ens plauen).
Sempre que es pugui, no cal dir-ho, en la seva inimitable versió original. Tot i que això suposi demanar massa, en aquesta societat nostra, caracteritzada per l’entronització i el foment del mínim esforç possible, de la vulgaritat, la cloroformització, la dissuasió de la reflexió, el combat contra els criteris personals i l’adotzenament. Si el progressiu menysteniment de les disciplines humanístiques ja no ens ho permeten, dues edicions traduïdes al català són fàcilment accessibles, la d’edicions Proa i la de 62, publicada fa un parell d’anys en edició de butxaca.
De Madame Bobary s’ha acostumat a destacar el seu caràcter trencador, el fet que la seva aparició suposà una absoluta renovació en l’art de la novel·la. Fins a un punt tal que es podria afirmar que existeix un abans i un després en l’art novel·lístic. Ho descriví perfectament Guy de Maupassant: “Ja no es tracta d’una novel·la més com les havien fetes els més grans, d’una novel·la on hom sent la imaginació i l’autor, d’una novel·la que pot ésser classificada en el gènere sentimental, en el gènere passional o en el gènere familiar, d’una novel·la on es mostren les intencions, les opinions o les maneres de pensar de l’escriptor; és la vida apareguda ella mateixa.”
Amb tot, considero que no és pas això el que la fa gran, gran de veritat sinó el fet que amb ella Flaubert assolí un nivell de perfecció quasi insuperable. El teixit de l’obra és tan precís, tan exacte, tan mil·limètricament reflexionat, modificat i reescrit, que avança amb i es desplega davant dels admirats ulls del seu lector com el més infal·lible dels rellotges. Res no hi és amb escreix; res no hi manca. El seu geni possibilità que bastís un trencaclosques —tot i que cronològicament ordenat— que acaba encaixant amb una perfecció inequiparable.
Aconseguint, alhora —la qual cosa converteix la novel·la gairebé en un miracle literari— mantenir una prosa exquisida, d’una força i una intensitat poètica i emotiva sensacional, digna del més líric dels escriptors. Combinant, doncs, sàviament precisió amb bellesa, pulcritud amb evocació, encaix argumental amb delicadesa formal.
Una obra, en síntesi —per no allargar-me més que potser no convindria— que no tan sols mereix una lectura, sinó també, almenys, una relectura posterior. Una segona lectura que ens permeti assaborir amb delectació i embadaliment tot el conjunt de petites frases o apunts que l’autor anà sembrant discretament al llarg de la novel·la. Ínfimes perles que semblen insignificants, fins i tot potser prescindibles, en una primera lectura, però que assenyalaven fites pel camí pel qual l’obra havia ineludiblement de transitar.
Transcric, per acabar, un dels seus múltiples i fascinadors paràgrafs. Escollits gairebé a l’atzar (i sense gosar, en aquest cas, malaguanyar-la amb la meva maldestra traducció):
«Les ombres du soir descendaient; le soleil horizontal, passant entre les branches, lui éblouissait les yeux. Çà et là, tout autour d’elle, dans les feuilles ou par terre, des taches lumineuses tremblaient, comme si des colibris, en volant, eussent éparpillé leurs plumes. Le silence était partout; quelque chose de doux semblait sortir des arbres; elle sentait son coeur, dont les battements recommençaient, et le sang circuler dans sa chair comme un fleuve de lait. Alors, elle entendit tout au loin, au-delà du bois, sur les autres collines, un cri vague et prolongé, une voix qui se traînait, et elle l’écoutait silencieusement, se mêlant comme une musique aux dernières vibrations de ses nerfs émus.»
diumenge, 17 d’octubre del mmx
(Proposta de) traducció:
“Les ombres de la tarda descendien; el sol horitzontal, passant entre les branques, li enlluernava els ulls. Ací i allà, tot al seu voltant, en les fulles o per terra, taques lluminoses tremolaven, com si colibrís, volant, hi haguessin escampat les seves plomes. El silenci era pertot; alguna cosa dolça semblava sortir dels arbres; sentia el seu cor, els batecs del qual recomençaven, i la sang circular dins la seva carn com un riu de llet. Llavors, sentí en la llunyania, més enllà del bosc, sobre els altres turons, un crit vague i prolongat, una veu que s’arrossegava, i l’escoltava silenciosament, mesclant-se com una música a les darreres vibracions dels seus nervis neguitosos.”
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
