NOTES DEL DIETARI
22 de gener del mmxxvi
(Manual espanyol per) Assumir responsabilitats polítiques
Una de les expressions que sempre m’han agradat dels locutors de l’NBA és la que fan servir de vegades per donar a entendre que les jugades extraordinàries d’alguns jugadors per ells són normals. Així, per exemple, diuen: “Jokic doing Jokic things”.
Els accidents que ha patit Renfe aquests dies, primer a Andalusia, a la via de l’AVE, ahir a Gelida, en una de Rodalies, m’hi ha fet pensar. I no pas per bones raons, ans al contrari.
Sentir les declaracions dels responsables públics, tant si són catalans com si són espanyols —en això, per desgràcia, les diferències gairebé s’han esvaït, i no pas a favor dels catalans: han copiat les pitjors manera dels espanyols; Catalunya s’ha hispanitzat, no tan sols pel que a la llengua es refereix, la qual cosa és una catàstrofe de proporcions colossals, sinó pel que a la inèpcia i la mautsseria, nyapisme, en podríem dir, es refereix— fa caure la cara de vergonya.
Podríem aplicar la frase: “Els ministres espanyols fent coses de ministres espanyols”.
I, per descomptat, on dic ‘ministres espanyols’, hi podem posar ‘responsables espanyols’, ‘consellers catalans’ o ‘responsables catalans’.
En realitat, ‘irresponsables’ espanyols o catalans.
Les rodes de premsa serveixen per qualsevol cosa menys per assumir responsabilitats. De fet, serveixen per quedar d’allò més bé.
Com succeeix des de fa molt temps, tot està pensat —més que no pas ‘pensat’, ‘redactat’, ‘preparat’ i ‘repreparat’— al mil·límetre per quedar bé. Pel que en podríem dir desassumir responsabilitats.
Tan pautat que indigna escoltar-los.
Més aviat, que hauria d’indignar, perquè, és clar, ja s’han preocupat prou d’anestesiar la població a fi que no es preocupin de res, perquè mai no alcin la veu ni es queixin. Si més no, col·lectivament.
Quina és la pauta?
Primer: mostrar la seva solidaritat, comprensió amb les víctimes i oferir-los tota la seva col·laboració. Són responsables públics però, abans de res, persones, ells.
Segon: afirmar que des del primer moment han estat treballant,. que ho han fet sense descans i que, naturalment, no deixaran de fer-ho fins que tot estigui solucionat. Són responsables polítics, nomenats la majoria de vegades a dit, però ningú no treballa més que ells; la pell, s’hi deixen.
Tercer: afirmar, també, que la seva única intenció és servir a la ciutadania i poder restablir els serveis al més aviat possible. Són responsables polítics per servir, no pas pel seu interès.
Quart: afirmar que s’està col·laborant amb la justícia i que la transparència de totes les seves actuacions és il·limitada. Són responsables polítics, però no penals.
Cinquè: afirmar que la decisió que la decisió que han pres, per més il·lògica, antiintuitiva, antieficaç i fora de lloc que sigui, era no només la millor possible sinó l’única possible. Són responsables polítics però, sobretot, infal·libles professionals.
En definitiva, retornen a l’espanyolisme ancestral: “No mandé los trenes a luchar contra los elementos”.
I, au, qui dia passa, any empeny —i càrrec conserva.
dimecres, 21 de gener del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
