NOTES DEL DIETARI
2 de maig del mmxxvi
La Niege brûle, Régis Debray (II)
Potser sí que cal continuar. Continuar parlant de La Niege brûle, de Régis Debray, Éditions Grasset.
Em refereixo. Com vaig continuar llegint-lo, fins al final, malgrat que no m’hi convidava gaire.
Des de fa uns anys, si hagués deixar cada llibre que no em convida, ho tindria fumut, ben fumut. De raons per no continuar, n’hi ha una pila.
En aquest cas, no em volia creure que l’obra que tingués alguna cosa bona, que no em reservés, més endavant, alguna sorpresa. No pas una gran sorpresa, una que ho compensés tot més, almenys, que em compensés una mica; que em compensés en part.
La història
Podria ser, per exemple, la història. De fet, hauria de ser-ho, ja que, a banda de fer demostració rere demostració de genialitat literària, de frases enlluernadores, Debray semblava que ho apostava tot a l’argument, a la força de la història.
La història d’un francès i d’una austríaca, Boris i Imilla, que lluiten a Bolívia per l’alliberament dels pobles, pel triomf de la revolució comunista.
Relacions de parella
Una història en la que les relacions de parella es mesclaran amb les lluites, amb la història mateixa. On el fet que siguin home i dona no és pas casual, sinó necessari.
Necessari perquè s’hi acostin els lectors. Per fer-los acostar. I, un cop s’hi han acostat, perquè no se’n separin.
Més que no pas ‘els lectors’, les lectores, en realitat. Perquè la manera d’escriure de l’autor francès el que cerca —des del meu punt de vista, sense cap dissimulació— és oferir a les dones el que el creu —més que creure, està segur— que volen: una història d’amor, una història romàntica.
Una història romàntica a la que dedica més d’esforç —i, sobretot, d’atenció— que no pas a la política o social.
A qui s’adreça
Perquè, des del primer moment, té clar a quin públic s’adreça i com ha d’aconseguir que el llegeixin, que necessitin —i, per descomptat, faig servir expressament, el mateix verb que uns paràgrafs més amunt: en aquesta novel·la no hi ha res d’improvisat, no hi ha res que no sigui necessari que hi sigui; més que una novel·la, és un experiment, químic, de laboratori, on la mescla dels elements, químics, produeix, no pot sinó produir, els efectes desitjats— saber si Boris i Imilla acabaran sent parella o no.
Per a la qual cosa, el que cal és posar-hi tants impediments com sigui possible, complicar la seva relació fins a l’extrem, per més que això suposi atemptar contra la versemblança, per més que no tingui cap ni peus: el que compta és que el dubtes no s’esvaeixi, no es pugui esvair, fins al final.
I, quan dic ‘al final’ vull dir, és clar —en aquest ‘és clar’ que és germà bessó de la necessitat—, al final; al final del final, no pas ‘cap al final’.
No fos cas que alguna lectora, un cop resolta aquesta incògnita, no arribés a la darrera pàgina.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)