Diumenge passat Barcelona va viure una manifestació en contra de la “imposició lingüística” a l’ensenyament. No cal entrar a discutir quanta gent hi va assistir: els càlculs sempre són inexactes i subjectius, en un acte d’aquest tipus. I més i hem de confiar en les estimacions de la Guàrdia Urbana, que sembla fer servir un mètode aleatori per a determinar les quantitats de manifestants… Des de la desaparició del col·lectiu Contrastant, que oferia un sistema de càlcul ajustat als metres quadrats que ocupaven, no hi ha manera de saber-ho. Qui cregui que eren molts, que llegeixi diaris de tendència espanyola. Qui cregui que eren pocs, diaris de base nacional catalana… menys.
El que compta és que el que pretenien reivindicar era la defensa del bilingüisme “a l’ensenyament”. I, més en concret, demostrar el seu rebuig contra la “imposició lingüística a les nostres escoles”. En una primera aproximació, doncs, no deixa de resultar sorprenent que es limitessin a defensar el bilingüisme només a les escoles, en comptes de reclamar-lo arreu i per tot…
Tan sols el volen a les escoles, el bilingüisme? Consideren els convocants i els grups adherits que no cal reclamar-lo en cap altre àmbit social? Creuen que només és necessari als centres educatius? Són del parer que l’únic lloc on no es compleix el bilingüisme és als centres escolars? Creuen que només en aquest àmbit es produeix una “imposició lingüística”?
Més que sorprendre’s per aquest fet, potser convé demanar-se per quin motiu no van gosar anar més enllà? No són els grans defensors del bilingüisme i de la llibertat idiomàtica? Com és que el reclamen només en aquest àmbit en concret?
Convé que ho analitzem amb calma i profunditat. Com és possible que aquests grups que es defineixen a ells mateixos com a “no nacionalistes” no s’hagin ampliat les seves demandes i hagin reclamat contra la “imposició lingüística” en tots els àmbits socials? Per quina raó no demanaven un bilingüisme total i absolut, perfecte, del tot equilibrat, sense discriminacions de cap mena, en tots i cadascun dels àmbits del nostre país? Per què es limitaven a reclamar-lo, únicament i exclusiva, en l’àmbit escolar?
Com deia en Raimon: <<Qui pregunta ja respon!>>. Ho reclamen a l’ensenyament perquè és l’únic sector de tot Catalunya on, d’acord amb la Llei de Normalització lingüística, la llengua que “s’imposa” es… la catalana! En tots els altres – televisió, ràdio, premsa escrita, cinema, música, etiquetatge, organismes públic i privats… – la llengua que “s’imposa” és… l’espanyola! Reclamar, doncs, la fi de la “imposició lingüística” en general implicaria exigir que s’acabés amb l’escandalosa discriminació del català en tots i cadascun dels àmbits que no siguin el pròpiament escolar…
Suposaria, doncs, que aquests declarats “no nacionalistes” es prenguessin seriosament aquell seu principis bàsic – aprofitant, al mateix temps, per a demostrar que no defugen el populisme fàcil — que assegura que els drets de les persones estan sempre per damunt dels dels territoris… Estendre la crítica de la “imposició lingüística” a tots els àmbits posaria a prova la seva coherència política, en comportar reclamar al govern espanyol el compliment estricte del bilingüisme real, en tots els àmbits de Catalunya. En tots els àmbits, no pas en l’únic on el català té preeminència…!
Essent com són “constitucionalistes” cal que rectifiquin urgentment i exigeixin a l’estat espanyol l’acompliment de l’article 3.3 de la seva llei de lleis, la Constitució, que estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial protecció”…
dimarts, 30 de setembre del 2008
[download#141#image]
