Per fi ha arribat la llibertat a Euskadi. Per fi…! Després de tants i tants anys de totalitarisme ideològic nacionalista, imposat per aquells que tan sols representaven una part de la societat basca, que atiaven la política de la confrontació entre “els nostres” i “els altres”, han arribat els socialistes – amb el recolzament de l’altre baluard de la democràcia, el PP – per a dur la llibertat a Euskadi.
El parlament que va pronunciar Patxi López per a la seva candidatura com a Lehendakari, va fer-ho patent. Començat en euskera i fet majoritàriament en espanyol – en allò que ell mateix anomena “bilingüisme integrador” – va posar les bases per al que ha d’ésser el govern que permetrà als bascos alliberar-se, d’una vegada per totes, de la tirania nacionalista que havia convertit gairebé la meitat de la població d’Euskadi en hostatges d’una visió i una política provinciana, antiquada i tancada, que imposava “la seva forma excloent de veure el món”.
El nou govern cosmopolita i universalista sorgit dels suport electoral del PSOE, el PP i UPyD comportarà el glop d’aire net i nou que el país necessitava. Un projecte de “modernització” i “d’unitat de totes les forces polítiques per a consolidar la pau i la llibertat”, per a “deixar enrere la el temps de la divisió i dels blocs enfrontats, amb un Govern que superi els vells discursos separadors” i que construeixi “un país per a tots”.
Un govern que trenqui d’arrel amb d’immobilisme i l’aïllament del passat, que treballarà “per una (sic) Euskadi de tots, feta per a tots”. No pas com els anteriors del PNB, amarats de nacionalisme malaltís i mal entès, que tan sols es preocupaven per una part dels ciutadans, marginant els altres, centrant-se en l’obsessió de crear una falsa pàtria que no existeix –més encara: que ha existit –, expedint certificats del bon basc i proposant “des de les institucions polítiques un model oficial de què ser i com ser”.
Un Euskadi renovat, fonamentat, segons el candidat socialista, en el ple exercici de la llibertat. De “ciutadans i ciutadanes lliures i sobirans, que puguin decidir que és el que volen ser o fer”, que els hi permeti “ser lliures”. Ja que “segurament el primer compromís d’un govern democràtic (…) es garantir la igualtat i la llibertat”. Que només és “real quan, en la vida quotidiana, els ciutadans troben opcions diferents, propostes contradictòries entre les que realment poden escollir.”
Un dret a l’elecció que segons Patxi López – per més que alguns il·luminats, com el Relator de l’ONU per als drets humans, Martin Scheinin, en el seu informe Mission to Spain, gosin posar en dubte la legalitat i la inconcreció d’alguns dels articles del Codi Penal espanyol i de la Llei de Partits – està més garantit que mai, ja que el Parlament basc és “un fidel reflex de la societat basca i del seu pluralisme intern. Inclou a tots i no margina a ningú (…), acull totes les expressions polítiques presents en la nostra societat, excloent-ne tant sols aquelles que “han decidit automarginar-se, situar-se a l’altre costat de la legalitat”.
Llegint íntegrament un tan equànime discurs, hom no pot evitar fer-se una pregunta: havent patit la societat basca un clima tan tenebrós, opressiu i asfixiant per part del totalitarisme dels governs nacionalistes bascos anteriors, i oferint una alternativa tan fantàstica, tan impecablement democràtica, tan propera a la sublimació, com és possible el nacionalisme espanyol hagi trigat més de 30 anys en abastar el Palau d’Ajuria-Enea?
Potser i només potser, no hi podria tenir quelcom a veure – si se’m permet la llibertat de plantejar aquest dubte tan il·legal i antidemocràtic, tan propi dels nacionalismes anacrònics – amb l‘impossibilitat que l’esquerra abertzale majoritària es pogués presentar a les darreres eleccions?
dijous, 7 de maig del 2oo9
© Cesc Serrahima 2009
