dimecres, 2 de juliol del mmxxv
Andromaque, de Racine, és una d’aquelles obres que mai no m’hauria plantejat de llegir.
En primer lloc, perquè crec que el teatre el que cal fer és veure’l representat, que és pel que va ser pensat, que és on demostra la seva validesa, no pas llegir-lo.
La lectura ha de ser el segon pas, si l’obra t’ha agradat (prou). La que et permet assaborir-la, tastar els seus matisos, fer-la teva.
En segon, perquè de Racine no en sé res o gairebé res. Que és —va ser— un autor dels grans, dels que se segueixen representant, dels que van deixar la seva petja en la manera d’escriure’s el teatre i ben poc més.
En tercer lloc, perquè el teatre de fa tants de segles enrere se’m fa molt llunyà. Sempre em fa la impressió que té un caràcter més arqueològic que no pas cultural o literari. El sento més com una necessitat que com un plaer. Com una font de coneixement, no pas de gaudi.
O, almenys, el sentia: fa cinc anys vaig comprar el primer volum de les Œuvres complètes de Molière i em va sorprendre la força que tenien algunes de les seves peces teatrals. Sobretot, la seva força literària, el seu domini de la llengua, de la versificació.
Què és, precisament, el més m’ha agradat d’Andromaque. Més que agradat, meravellat: com és possible fer un ús tan poètic de la llengua i que, al mateix temps, digui el que tu vols que digui?
Més, encara, el en el seu cas, ja que no tan sols havia de sotmetre’s a les exigències de la rima, sinó a les de l’alexandrí, on la cesura al sisè vers s’imposa tan severament; on, doncs, en realitat, el que cal escriure dos versos de sis síl·labes en cada vers, el segon dels quals, rimat.
Una estructura que restringeix al màxim la llibertat creativa de l’autor, que l’obliga a eliminar la majoria de les paraules que voldria fer servir, que gairebé l’obliga a servir-se de paraules breus, que encaixin.
En aquest cas, cal dir-ho?, el mèrit —des del meu punt de vista, gairebé el miracle— és aconseguir que aquesta restricció no es noti, que el text no tan sols vagi conduint l’argument sinó que flueixi, que l’espectador (i, més tard, el lector) s’oblidi de la forma; que no sigui sinó en fixar-s’hi (més) que s’adoni de les exigències que s’imposaven a l’autor.
En definitiva, que soni natural el que no ho és. El que no ho és gens. El que no pot ser més artificial.
I, això, Racine ho aconsegueix des del primer vers:
ORESTE
Oui, puisque je retrouve un ami si fidèle,
Ma fortune va prendre une face nouvelle :
Et déjà son courroux semble s’être adouci,
Depuis qu’elle a pris soin de nous rejoindre ici.
Qui l’eût dit ? Qu’un rivage à mes vœux si funeste,
Présenterait d’abord Pylade aux yeux d’Oreste ;
Qu’après plus de six mois que je t’avais perdu,
À la Cour de Pyrrhus tu me serais rendu ?
PYLADE
J’en rends grâces au ciel, qui m’arrêtant sans cesse,
Semblait m’avoir fermé le chemin de la Grèce,
Depuis le jour fatal que la fureur des eaux
Presque aux yeux de l’Épire, écarta nos vaisseaux.
Combien dans cet exil ai-je souffert d’alarmes,
Combien à vos malheurs ai-je donné de larmes ?
Craignant toujours pour vous quelque nouveau danger,
Que ma triste amitié ne pouvait partager.
Surtout je redoutais cette mélancolie
Où j’ai vu si longtemps votre âme ensevelie.
Je craignais que le ciel, par un cruel secours,
Ne vous offrît la mort, que vous cherchiez toujours.
Mais je vous vois, Seigneur, et si j’ose le dire,
Un destin plus heureux vous conduit en Épire.
Le pompeux appareil qui suit ici vos pas,
N’est point d’un malheureux qui cherche le trépas.
ORESTE
Hélas ! Qui peut savoir le destin qui m’amène ?
L’amour me fait ici chercher une inhumaine.
Mais qui sait ce qu’il doit ordonner de mon sort,
Et si je viens chercher, ou la vie, ou la mort ?
Per a mi l’única gran, gairebé insuperable barrera per poder llegir amb naturalitat, amb un ritme seguit, aquests tipus de versos la constitueix el costum —obligació, llavors?— d’escriure en majúscules les primeres lletres de cada vers.
Per més que el vers anterior acabi sense cap mena de puntuació o amb una coma, no puc sinó fer una pausa. Una pausa que m’impedeix llegir els versos seguits.
Veig la majúscula abans d’arribar-hi —de veure-la (d’aquí la cursiva)— i hi ha alguna cosa —potser la meva dislèxia— que m’obliga a fer una pausa; que em fa llegir cada vers com a acabat, com si fos independent.
O el que és el mateix: que m’obliga a llegir-lo dues vegades, almenys, un cop m’adono que la majúscula inicial no és sinó una exigència de forma.
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
