dijous, 3 de juliol del mmxxv
A primera hora —o més o menys primera hora: cap a les 9— he engegat l’ordinador per parlar del llibre que estic llegint, Du côté de Portnoy (Reading Myself and others), de Philip Roth, que no existeix, malauradament, en traducció catalana.
Un goig de llibre. Que posa en evidència el que no caldria: que els escriptors de debò tenen molt clar el que duen entre mans.
Més encara, que ho tenen molt més clar —en alguns casos, cada vegada més, per desgràcia, ho ells ho tenen clar, els altres, no— que no pas la majoria dels encarregats de valorar la seva feina. D’aquell que opinen sense saber quina és la diferència entre els que es plantegen el que escriuen com una obra d’art i els que se la plantegen com un manera de fer diners o de fer-se famosos.
Un molt bon exemple és el “Document en date 27 de juillet 1969”. Una carta que va redactar però mai no va enviar a una (teòrica) crítica literària que no va saber veure el que havia de veure.
No l’hi va enviar —ni la va fer pública a través de cap altre mitjà— perquè va entendre que no tenia sentit, que el fet d’haver-la escrit ja era suficient.
Com assenyala ell, per cinc raons (que subscric del tot): a) perquè escriure-la ja suposa una purga suficient; b) perquè els seus raonaments no haurien fet canviar de parer la crítica; c) per evitar que l’acusin de despit; d) perquè, pel que a la incomprensió es refereix, un escriptor és igual que qualsevol altre mortal; e) perquè els amics li recomanaven que no respongués.
Si n’exceptuo la darrera, que no puc compartir perquè cap dels pocs amics meus escriptors m’han recomanat una cosa així, no puc estar més d’acord amb les seves consideracions, sobretot en el punt c.
Perquè aquest em sembla un dels grans problemes amb els què ens afrontem —ens hem d’afrontar— els escriptors, quan hi ha algun crític literari que no fa la seva feina com cal i desvirtua del tot la nostra feina.
Dic, expressament, ‘no fa la seva feina’ perquè, en aquests casos, el problema no és pas que el crític tingui una opinió diferent de la nostra obra de la què tenim nosaltres —la qual cosa no tan sols és natural, sinó d’allò més convenient: senyal que és polièdrica (i, per tant, artística)— sinó que s’ho ha pres a la lleugera.
O, si no a la lleugera, que ha preferit partir: a) d’algun dels seus prejudicis; b) de consideracions generals preconcebudes.
Que, si no és el mateix, s’assembla força. I és igualment poc útil.
Més que poc útil, inconvenient: en comptes d’orientar al lector interessat el desorienta; l’encamina envers la confusió.
Si creus que és així, que el crític ha desvirtuat l’obra que has escrit, i se t’acudeix assajar d’explicar-ho —més exactament, de proposar d’aclarir-ho—, ja has begut oli!
T’acusaran no ja de desagraït sinó de vanitós, de venjatiu. De no acceptar que et diguin el que està malament de l’obra; de respondre amb una rabieta més pròpia d’un nen petit malcriat que no pas d’un adult responsable.
Quan tu no estaràs provant de fer no és pas rebutjar les errades que ha pogut trobar en el què has escrit.
Perquè això no pots més que agrair-li. I amb tot el cor. Atès que haurà fet el que havia de fer. El que tu no podies fer, perquè tu no pots deixar de veure-ho des de dins. I, certes errades, és des de fora que poden ser vistes.
I no tan sols haurà fet el que havia de fer, sinó que t’haurà ajudar. Almenys, a tenir-ho en compte. I, la majoria de les vegades, a evitar-ho en el futur.
Quan si goses respondre és perquè ha partit d’una errada inicial: ha cregut que el teu propòsit, en començar l’obra, era un, era el què ell afirma, i no l’havia estat mai.
I és ací on rau el problema: com et pot retreure què no has aconseguit el que et proposaves si el que considera que era el teu propòsit no l’era?
O el que és el mateix: com podrà dir-nos el què hem fet malament si s’ha equivocat en determinar el nostre propòsit?
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
