Categories
Notes de lectura

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Nua cendra, Joan Duran i Ferrer

Deixa dir al cos

Provar de definir o de descriure un llibre de poemes és una tasca no ja (molt) complicada sinó (pràcticament) insassolible. Qualsevol poemari, si mereix ésser designat com a tal —o sigui, si és un ésser (gairebé gosaria dir viu) compost i complex— es defineix i es descriu (per expressar-ho amb major precisió: hauria de definir-se i de descriure’s) en i per ell mateix. Si, al damunt, el comentari o anàlisi literària ha d’ésser breu, ens situem, per força, al límit de la impossibilitat. Al màxim a què podem aspirar és a oferir unes claus interpretatives o, més exactament, il·luminatives.

El que em proposo amb aquest escrit és, doncs, oferir unes —o sigui, les meves (modestes, hipotètiques, limitades); les úniques que puc donar— claus de Nua cendra, de Joan Duran i Ferrer, publicat per Edicions 3 i 4, que obtingué el Premi Octubre Vicent Estellés de Poesia 2019. Un poemari, vull dir-ho i reconèixer-ho d’entrada, que m’ha sorprès més que gratament, que he llegit, rellegit i rerellegit —la poesia cal llegir-la i rellegir-la unes quantes vegades, fins que ens “ressoni” o “il·lumini” per dins)— amb goig i passió; que m’ha parlat i m’ha dit, que m’ha fet veure.

La primera clau —des del meu punt de vista, potser (un xic) massa explícita— la trobem en la citació inicial de Roland Barthes: “C’est  comme si j’avais des mots en guise de doigts, ou des doigts au bout de mes mots. Mon langage tremble de désir”. No sé si el poemari sorgeix d’aquesta reflexió o si la reflexió vingué a avenir-se, a posteriori, amb el poemari, però bona part del sentir i del dir del poemari  ja és ací: per al poeta sitgetà, els mots parlen pel cos (pels cossos); els cossos, pels mots.

El llenguatge del cos (dels cossos) i el dels mots parlen l’un per l’altre, s’interpel·len l’un a l’altre, se substitueixen, esdevenen metàfores (o diccionaris) l’un de l’altre. Al cos, li cal la paraula; a la paraula, el cos. La paraula fa parlar al cos; el cos, a la paraula. Si Duran Ferrer accedeix o recorre —ha d’accedir, ha de recórrer— a la paraula, a la paraula poètica, que diu sense dir, és perquè li cal convertir el cos (més en concret, el llenguatge del cos, dels cossos; dels sentits, que donen o recreen l’existència del cos, dels cossos) en paraula. Perquè, el que els dits i els llavis esculpeixen, cal que ho esculpeixin, també, les paraules.

Perquè, si som —o, almenys, acabarem sent— nua cendra, que sigui, almenys, l’amor, l’amor dels cossos, el del tacte i del contacte, el de les pells que es fan i es refan en fregar-se, en tocar-se, en comunicar-se, el que ens cremi, el que ens incendiï festivament; el que converteixi el buit en foc; l’oblit, en memòria dels sentits; el viure en l’aire que ens envola; l’existència, en la mar que ens fa beneir les besades de les ones que ens tornen, una i altra vegada, a la platja.

Per dir-ho en paraules de Francisco de Quevedo, canviant “serán” per “seré”: “Serán ceniza, mas tendrá sentido;/ Polvo serán, mas polvo enamorado”. Vinc del no-res, cap al no-res em dirigeixo, però, mentre sigui aquí, vull cremar de passió, vull que la passió em cremi; que el cos i la paraula, que la paraula i el cos —que el cos en la paraula; i, la paraula, en el cos— es  facin foc; que em facin foc. I que el foc, i la nua cendra que quedarà al darrera —poc o molt, en la (justa) mesura en que això sigui possible; si és que ho és— em justifiqui.

Viure en, dels i pels sentits —que són els dits, les mans, els llavis i els XX del cos, dels cossos— perquè els sentits són els que ens donen vida, els que ens fan reviure. Perquè són els sentits —i disculpeu-me el que, sense ésser-ho, sembla un (simple) joc de paraules— els que donen sentit a la vida; els que fan que la vida sigui més (o tan) viscuda; els que fan que la vida visqui i revisqui; els que, com la llenya i el vent al foc, la vida revifiquen.

Llegiu, doncs, Nua cendra tenint ben present com en són d’importants els sentits, el tacte i el contacte (“les boques que s’ofrenen”, “llavi estès”, “boques obertes”, “nua cendra a la geniva”, “llavis tan breus”, “la carícia primera”), així com la manca de tacte i de contacte (“sense els cossos”); la proximitat i la presència (“primordi de llavi”, “esqueixa’n la faç/ amb el càvec del bes”, “Fes-me de blat el cos/ de ruda l’eixuta besada”, “l’asprós/ tempteig dels dits”), així com la llunyania i l’absència (“la casa buida”, “l’ample sequer d’esperar-te”); la veu i la paraula, (“en cada cosa per dir-te”, “els mots que fa la llum/ […] han dit l’aigua”, “una llengua/ que t’escriu amb solcs/ damunt la pell”), així com el silenci i la manca de la paraula (“Veu que t’afones”, “l’ocellada afònica”, “No m’has dit els ocells”).

Crec que ja he dit prou —potser un xic massa i tot—, que ja us he ofert (algunes de) les meves —hipotètiques, especulatives, incitadores— claus. Ara, el que toca (i el que compta) és que us hi submergiu i hi trobeu el que, vosaltres i només vosaltres —cadascun de vosaltres, personalment, individualment, amb els vostre viure i veure— podeu trobar-hi.

dissabte, 30 de maig del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

 

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018

Les baules que falten, Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs, 1986-2018
Per anar on volem, cal saber d’on venim

 

Indicava, no fa pas gaire, en parlar de Dits tacats Antologia 1978-2018, d’Àlex Susanna, el goig que suposava disposar d’un tan complet recull antològic de la seva obra, que permetés acompanyar-lo de nou en la seva trajectòria i assaborir-la des del seu començament i de manera cronològica. Si això és cert, essencial i imprescindible, en l’obra d’un poeta, segurament ho és encara més quan el que permet recuperar aquesta mirada enrere són les traces d’un premi literari de prestigi.

Sobretot d’un com el Bernat Vidal i Tomàs, creat l’any 1985 per l’Ajuntament de Santanyí per homenatjar un dels seus més grans escriptors; ajuntament mariner que, amb la col·laboració d’AdiA Edicions, ara, a fi de celebrar com pertoca el centenari del naixement de l’autor, ha tingut la fantàstica idea de publicar un volum que recull un parell de poemes de cada un dels guardonats amb el premi al llarg del seus 33 anys: Les baules que falten Antologia del premi Bernat Vidal i Tomàs.

Un premi que, com molt bé assenyala D. Sam Abrams en un pròleg que és gairebé tan imprescindible com el mateix llibre, “ha fet una contribució remarcable a la tradició literària catalana en potenciar veus poètiques de qualitat i de llarga durada”. Una contribució que, des del meu punt de vista, hauria estat encara més brillant si, en un parell d’ocasions, el jurat hagués tingut el coratge de declarar-lo desert. Per desgràcia, a casa nostra segueixen essent majoria els que consideren, erròniament, que declarar deserta una edició damnifica un premi, quan és a la inversa: el dignifica.

Per constatar la importància i la intensitat d’aquesta contribució només haurem d’obrir el llibre i començar a llegir. Els dos versos que Abrams ha triat de cada llibre premiat ens ofereixen un magnífic panorama de les nostres lletres poètiques dels darrers 33 anys. Ja en la primera edició, el criteri i el bon ull del jurat quedà de manifest, donant a conèixer la veu de Miquel Àngel Llauger, amb L’arena de l’amor: “ésser lliure demana un camp més gran/ que una roca encerclada d’aigües brutes” (pàg. 20).

El mateix succeiria l’any següent, el 1987, amb Jaume Mateu (Botons de foc: “volguérem ser pedra i més tard aire/ per acabar essent senzillament/ torsimanys de la ceguesa vital”) i amb Xavier Pérez i Torío (Eteri cos d’intriga: “albiro un firmament d’inèdit foc/ quan venço la rutina de la festa/ planyívola de l’home i el seu joc”; el 1988, amb el colossal Antoni Vidal Ferrando (A l’alba lila dels alocs: “Capvespres del record, sou als meus ulls/ lilàs, ciclostilada melangia”); el 1990, amb Maria Antònia Grau i Abadal (I grega: “I tu, amor, em respires/ a cada angle dels mots que ens decideixen”); el 1990, amb Miquel Oliver i Bauçà (Cita a la riba: “assedegats, els llavis, continuen esperant aquella sola paraula/ que sens por ens sobremunti les mans”), el 1991, amb Jacint Sala i Codony (Quadern de magranes: “I on aniràs, llavors, sense la mort,/ —vivint només— sense poder esperar/ que, abans que res, et salvi d’ésser viu?”.

Una contribució que, per no allargar-me més del compte, es mantindrà amb (gairebé: deixaré que siguin els lectors qui descobreixin les dues úniques ocasions que, segons el meu parer, desnivellen un xic la balança) el mateix encert fins el dia d’avui: Maria Lleixà, Josep Planaspachs, Antoni Xumet, Pere Orpí, Jaume Mateu, Marisol González Felip, Joan Perelló, J.N. Santaeulàlia, Jaume Bosquet, Antònia Arbona, Guillem Rosselló Bujosa, Josep Noguerol i Mulet, Sadurní Tubau i Pascual, Pere Rosselló Bover, Pau Vadell i Vallbona, Antoni Prats, Sergio Roche Font, Jaume Mesquida, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Montserrat Garcia Ribas, Lucia Pietrelli, Hilari de Cara, Montserrat Butxaca, Joan Duran i Ferrer, Maria Sevilla, Anna Gual, Carles M. Sanuy i Joan Josep Barceló Bauçà.

Si les antologies han estat sempre necessàries, i molt més una de tan magnífica com ho és aquesta,  segurament avui en dia ho són molt més. En aquest avui en dia on, com remarca el curador, mentre “Lluís Solà […] passa pràcticament inadvertit, poetes de poca substància i solvència poden encimbellar-se i situar-se en llocs de privilegi dins del panorama poètic mitjançant les plataformes digitals”.

Les plataformes digitals i, hi afegiria jo, mercès a l’endogàmic (orb, injust, avantatjós, nepotista, prevaricador, omnipotent, omnipresent, intocable, inatacable, despòtic…) i hermètic sistema capellístic de la poesia catalana, on una vintena d’amics i amigues, de coneguts i conegudes, molt (massa) ben avinguts no tan sols tallen (gairebé) tot el bacallà, sinó que se’l reparteixen, com a bons germans i germanes, els uns amb els i les altres. Talment com si una part ho fos —i ho pogués ésser— tot.

Si, poèticament, no sabem d’on venim, on som i com hi hem arribat, si ens mantenim únicament enlluernats per l’avui (tan propici a l’enlluernament del foc d’artifici i de l’adulació), si no tenim (ben) present que per avançar sempre cal mirar enrere, que tan sols innova —pot innovar— qui abans s’ha amarat de tradició, qui arrela els seus peus en la terra dels nostres avantpassats, no tan sols no arribarem enlloc, sinó que darrere nostre només deixarem terra calcinada.

Feu-vos, doncs, amb aquest tan recomanable i oportú volum, regaleu-vos-el i regaleu-lo als altres; gaudiu-lo i feu-lo gaudir. Quan l’hagueu llegit (i rellegit), el més segur és que correu a les llibreries o biblioteques més properes a casa vostra per reclamar els poemaris sencers que reivindica. Quina millor edat que els 33 anys per fer ressuscitar una tan esplèndida poesia?

dissabte 30 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera


Aquesta anàlisi literària de “Les baules que falten” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons