Categories
Cròniques literàries

El Berenar literari (de la Llibreria El Cucut)

Els miracles (literaris) existeixen

Així que el Drac de Sant Jordi s’acosta cap a Catalunya i es comença a intuir el batec somort de les seves lleugeres ales de paper, atapeïdes de lletres, de vides i d’emocions, el Món del Llibre a casa nostra fa una llarga, profunda, silenciosa inspiració, retè la respiració, es mig paralitza, entreclou els ulls, alça el seu esguard envers el cel, calla, temorós i freturós alhora, i espera. Espera que no passi de llarg i, sobretot, que no l’acompanyi la pluja, la princesa de la primavera, que quan reviu fa reviure, que fa somriure la terra, els boscos i els arbres però que també pot fer plorar els carrers de les ciutats i els llibres; els llibres que, un dia a l’any, surten a veure món i a trobar-se amb els seus lectors.

A Torroella de Montgrí, potser perquè els efluvis de la mar propera el captiven, potser perquè el cucut és un dels ocells més espavilats que es coneix, des de fa anys, el Drac s’atura abans d’hora, convidat a berenar amb un bon nombre d’escriptors, d’editors, d’il·lustradors i d’amants de la lletra impresa. Una d’aquelles meravelloses festes literàries que demostren que l’Empordà no és tan sols el Palau del Vent sinó terra de genis, que les bones idees sempre són ben acollides, que al nostre país no hi ha pobles petits i que el llibreters i les llibreteres de veritat, com els vins de qualitat, milloren cada any que passa.

Veure, des de lluny, quan t’hi atanses que la Maria Teresa, la seva família i col·laboradors —i si hi vas una sola vegada, ja t’hi sents col·laborador, si no família— han aconseguit el miracle de tallar un carrer per celebrar-hi un acte literari t’obliga a fregar-te els ulls, en primer lloc i, en segon, a obrir-los de bat a bat, a creure que, amb ganes, empenta i imaginació, un món millor és possible. Més, encara, quan nedant al bell mig d’aquell captivador oceà d’autors i d’autores, d’editors i editores, d’il·lustradors i d’il·lustradores, de bojos i boges per la lletra impresa, que van i vénen, amunt i avall, com ones woolfianes, t’adones que ells llibres no són només damunt les taules de la llibreria, sinó al cap i al cor de tots els assistents.

Són tantes les cares i les veus conegudes —unes més, altres menys, les d’ací, poc, les de més enllà, encara per conèixer, amb tot el futur per endavant— que esmentar tots els que apareixien al llistat de la llibreria pot ésser un xic excessiu, però atès que tots s’ho mereixen (i confiant en no descuidar-me’n cap), goso fer-ho, per rigorós ordre alfabètic: Vicenç Aguado, Roser Amills, Jordi Amor, Maria Lluïsa Amorós Corbella, Neus Arqués, Lia Bertran, Núria BorrutMar Bosch, Xavier Bosch, Eugènia Broggi, Àngel Carbonell, Maite Carranza, Anna Carreras, David Casadellà, Salvador Casas, Montse Castaño, Xavier Cortadellas, Marta Costa-Pau, Mercè Cuartiella, Jordi Dausà, Saïd el Kadaoui, Miquel Fañanàs, Jenar Fèlix, Jordi Fenosa, Sílvia Fernandez, Pilar Garriga, Joan Gasull, Martí Gironell, Josep Maria Hernández Ripoll, Emilia Illamola, Joan Isaac,  Tessa Julià, Amàlia Lafuente, Jesús Lana, Joan-Lluís Lluís, Ester Marcos, Josep Maria Martí Rigau, Miquel Martín, Pere Maruny, Mariona Masferrer, Carles McCragh, Marta Montañá, Rubèn Montañá, Ramon Moreno, Teresa Muñoz, Maite Muns, Rafel Nadal, Josep Navarro Santaeulàlia, Carme Osan, Vicenç Pagès, Victòria Palma, Andreu Pérez Mingorance, Sebastià Portell, Imma Puig, Adrià Pujol Cruells, Nuria Pujolàs (Miramelsmots), Aniol Rafel, Lali Ribera, Marcel Riera, Elisabet Riera, Carme Ripoll, M. Carme Roca,  Elisenda Roca, Bernat Ruiz Domènech, Jordi Roig, Marta Romagosa, Pilar Romera, Jordi  Rourera, Ricard Ruiz Garzón, Carles Sala, Xevi Sala, Mercè Saurina, Xavier Serrahima, Jordi Sierra i Fabra, Jordi Solé i Comardons, Conxita Tarruell, Guillem Terribas, Jaume Torrent, Josep Torrent, Rafael Vallbona, Esther Vila,  Sílvia Vilacoba i Javier Zuloaga.

Tants que no saps on fixar la vista ni amb qui parlar, per més que ho intentis, mai no donaràs a l’abast, ni podràs estar a tot arreu, com voldries. Potser la opció més entenimentada és limitar-se a escoltar. A deixar que l’ambient de cordialitat, d’afabilitat i de simpatia del Berenar se t’encomani. I, si amb això no en tens prou, si bressar-te en la calma no compensa el tragí de la vida quotidiana, així que et teu autor de capçalera estigui lliure, demanar-li que et signi aquell autògraf que deleges i que el 23 d’abril et serà (quasi) impossible d’obtenir, perquè fa la impressió que els autors tan sols poden signar aquell dia .

I no només que et signi el llibre, amb una dedicatòria pensada per a tu, i no pas reiterativa, adotzenada, sinó que et concedeixi una estona, que conversi amb tu com si el món no s’hagués d’acabar; que conversi i s’interessi per tu, apassionat lector o lectora, perquè sense tu, els llibres no existirien, i ell, tampoc no seria escriptor. Perquè, per a qualsevol autor o autora, res més agraït i enriquidor que un temps de conversa relaxada amb els que el llegeixen, amb aquells que, en definitiva, converteixen els seus somnis en realitat.

Perquè —diguem-ho ben alt, fort i clar, perquè tothom ens senti (i ho entengui)— el Berenar literari de la Llibreria El Cucut va començar amb la voluntat d’esdevenir un Sant Jordi abans de Sant Jordi, però amb el pas dels anys, ha acabat esdevenint el Sant Jordi de Sant Jordi; o el que és el mateix, el que hauria d’ésser el Dia del Llibre i que, des de fa temps, ha deixat d’ésser: el dia en que els llibres i els seus lectors, els autors i els que els llegeixen, entren en contacte, es coneixen i reconeixen, es troben i retroben. I no pas el dia en què es vénen més llibres —la major part dels quals no es mouran mai més del prestatge on el col·loquin així que arribin a casa— com si fossin una mercaderia qualsevol.

Encara que únicament fos per això —i la trobada d’El Cucut és molt més: és una comunió de voluntat i de desig, de lletra i d’esperit, de creació i de degustació, d’amistat i de companyonia, de goig i de (comú) aprenentatge—, ja caldria demanar per a aquesta esplèndida celebració la declaració no ja Bé d’Interès Cultural Immaterial, sinó d’Espiritual i Universal.

I, sobretot, exportar-la, en dates que s’anirien repartint de manera estratègica al llarg (de tot el calendari anual) i a l’ample (de tota la geografia catalana), a tantes llibreries llibreries —altrament anomenades, a imitació de les farmàcies, llibreries de guàrdia— com sigui possible. Si ho féssim així, el miracle d’un país culturalment avançat —aquest que talla carrers per permetre que els llibres, els autors i els lectors es retrobin— no tan sols seria possible un sol (i molt venturós) dia a l’any , sinó que ho seria (quasi) qualsevol dia.

Si voleu comprovar en persona la realitat d’aquest miracle, no ho podeu tenir més fàcil: l’any vinent no us perdeu el Berenar Literari de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí.

dissabte, 15 d’abril del mmxvii

www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Categories
Notes de lectura

La meva (modesta) orientació literària per Sant Jordi

Per més que enguany se’m faci un xic més difícil —el fet d’haver estat escollit per Catalunya Ràdio i Núvol un dels 10 Dracs de Sant Jordi m’impedeix, si vull evitar les suspicàcies de prevaricació, nepotisme i narcisisme, decantar-me per cap de les creacions literàries dels meus nou companys i companyes (la qual cosa no em pot saber més greu)— no vull deixar passar l’avinentesa per fer, d’entre les publicades al llarg dels 12 darrers mesos que he tingut el plaer de llegir, una selecció de les obres que, segons el meu modest parer, són més recomanables.

Com és habitual, les ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.

 Novel·la

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura.

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents.

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès
que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): una obra difícil de classificar —novel·la?, llibre de memòries?, assaig d’interpretació històrica?, exploració de la naturalesa humana, tot això, alhora, i bastant més?— que ateny la universalitat de la millor (i, potser, l’única possible), des del localisme, des del jo particular que és el símbol del nosaltres.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os no tan sols de la història del segle XX —catalana, espanyola i universal— sinó de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet.

Els germans Karamàzov, Fiodor Dostoievski (Club Editor, novembre 2014, traducció Joan Sales i Arnau Barrios). Més, molt més, que una novel·la; una de les millors mostres de l’alçada sublim que pot assolir la literatura quan es combinen, en una sola persona, el do de l’escriptura i el coneixement més pregon i indiscutible de l’essència de l’ànima humana. Un d’aquells selectes llibres que pots llegir mil i una vegada i que, lectura rere lectura, es va fent més i més gran, et va donant més i més, que mai no acabaràs de descobrir ni de gaudir del tot.
Si hi hagués llibres imprescindibles —que no hi ha ni convé que n’hi hagi: la lectura és, per damunt de tot, un acte de llibertat— aquest en seria un.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, ofereix una gran recompensa.

También esto pasará / També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial, gener del 2015) / (Ara Llibres, gener 2015). Una bona demostració que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

Narrativa

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”.

 Dietaris, memòries, epistolaris

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth i Stefan Zweig (Acantilado, novembre 2014), traduïda per Eduardo Gil Bera i Joan Fontcuberta. Una obra que ens brinda l’oportunitat de fruir d’una visió de primera mà de com pensaven i com vivien aquests dos grans autors de la llengua alemanya. Al mateix temps, la història d’una gran amistat; d’una amistat, pràcticament una fraternitat, entre dues persones ben diferents, sorgides d’ambients socials oposats, que, potser per això mateix, per la seva complementarietat, es van mantenir unides molts anys.
Un magnífic exemple del major valor que pot tenir un epistolari, el de l’autenticitat, el de despullar-se espiritualment davant del seu corresponsal i mostrar-se tal com hom és.

 Poesia

Poesia Completa, Blai Bonet / Obra poètica completa, Eudald Puig, (Edicions de 1984, novembre 2014) / (Cubret Edicions, febrer 2015). Dues immillorables oportunitats de descobrir (o re-descobrir, atès que la poesia és, segurament, l’art literària més sublim, però també la més dissortadament negligida) dues veus de primera categoria de les lletres catalanes, que ens van deixar unes obres que van prenent més vàlua cada dia.
Dues edicions molt acurades, des de tots els punt de vista, que posen de manifest per que als editors editors publicar poesia no tan sols no és un suïcidi, sinó la més meravellosa manera d’apostar alhora per la cultura i el país.

Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer 2015) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.

Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.

dimarts, 21 d’abril del mmxv

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat

Categories
Citacions literàries

Citacions literàries d’El nen perdut, Thomas Wolfe

* Als ulls d’un nen, tot semblava estrany i nou.
Thomas Wolfe, El nen perdut, Viena Edicions, 2014, pàg. 50)

* No s’engendra una nissaga per ventar-se’n.
Thomas Wolfe, El nen perdut, Viena Edicions, 2014, pàg. 51)

 * La manera com van les coses no té res a veure amb el que ens les imaginàvem.
Thomas Wolfe, El nen perdut, Viena Edicions, 2014, pàg. 73)

 Traducció de Marcel Riera

Categories
Notes de lectura

Els llibres del 2014, una tria (personal)

Triar sempre suposa trair. I més encara quan resulta materialment impossible llegir tots els llibres que es publiquen a Catalunya en un any. Ni tots els col·laboradors del Núvol plegats no ho aconseguiríem, si ens dediquéssim només a la literatura.

És per això que qualsevol tria ha d’ésser, per força, limitada; i, en conseqüència, no tan sols millorable, sinó fal·lible per definició.
Tanmateix, malgrat tots els malgrats, creiem que és bo oferir als lectors la nostra (subjectiva, personal i intransferible) tria dels llibres que més ens han agradat entre els que hem tingut el privilegi de llegir.
Podríem, també, per descomptat, afegir-ne una de la dels que menys ens han agradat, però entenem que sempre és preferible construir que no pas destruir, així que…
Els ordenem, estrictament, per ordre cronològic (i sense distingir gèneres, atès que la bona literatura els supera tots).

L’última nit / Això és tot, James Salter (L’Altra Editorial, febrer 2014) / (Editorial Empúries, març 2014), traduïdes per Alba Dedeu / Ferran Ràfols Gesa: dues mostres magnífiques —si els contes són grans, la novel·la encara ho és més; i a la inversa— d’un escriptor esplèndid, amb un estil directe i entenedor, dotat d’un gran domini lingüístic, que ens brinda pinzellades d’una prosa poderosa, que et captiva i se t’endú a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible.
En acabar-les sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens atorguen el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Certesa de la llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): una poesia ambiciosa i exigent, tant des del punt de vista temàtic com formal, mitjançant la qual, tot interrogant-se a ella mateixa, interroga el món. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que es proposa “indagar”, anar més enllà, que vol arribar al fons de tot; que malda per aprehendre, servint-se de “l’alquímia del llenguatge”, la substància o l’essència. Fragments, tasts, petites clarors, perquè l’essència, per definició, és inabastable —i indefinible.
La constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho.

Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman,(Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, març 2014), amb traducció d’Àngels Llòria: una nova mostra de la destresa literària del magistral creador de Vida i destí, que no tan sols sap —i d’allò més bé— escriure i explicar històries interessants sinó que, el que al capdavall és molt més rellevant a l’hora de bastir una creació artística de veritat, sap “descobrir el més recòndit dels secrets a l’interior de les ànimes humanes”, arribar al “moll de l’os de la vida”; és conscient que únicament som persones mentre permetem que la sang segueixi circulant amb empenta per les nostres venes.
Una molt encertada selecció de relats d’un dels hereus dels més insignes autors d’un país que ha donat referències inexcusables de les lletres universals.

Els jardins de la dissidència, Jonathan Lethem (Angle Editorial, maig 2014), traduït per Ferran Ràfols Gesa: un llibre ambiciós i compromès, que segueix amb saviesa, subvertint-la quan convé, l’estela de les novel·les rius sud-americanes dels anys vuitanta del segle passat. Amb un llenguatge directe, cru, sense complexos, però alhora ric i net, adaptable a cada situació, on els matisos i, encara més, els incisos, són essencials.
La cara C, aquella banda sonora que no acostuma a arribar mai a les orelles del públic, oblidada en un calaix, les  bootleg series de Bob Dylan esdevingudes literatura. 

Lady Susan / Emma, Jane Austen (Nørdicalibros, juny 2014) / (Adesiara Editorial, juny 2014), traduïdes per Alba Dedeu. Una breu novel·la epistolar que es llegeix amb el mateix desfici que un best seller —una vegada la comences, t’oblides que el món existeix— però que deixa una pregona petja; i una novel·la de pes, no tant per la seva extensió —600 ben atapeïdes pàgines— sinó pel seu valor literari, escrites amb un mestratge lingüístic i literari formidable.
Un parell de clàssics d’una autora de primer rang, que, malgrat les distàncies geogràfiques i, sobretot, temporals, s’ha guanyat a pols el respecte i la consideració de la majoria dels exegetes, fins i tot dels més exigents. 

L’alè de les cendres, Maite Salord (Editorial Arrela, agost 2014): una obra ambiciosa i complexa, arriscada i altament exigent, que es proposa donar veu a les veus, massa temps silenciades, dels vençuts de la Guerra Civil espanyola. Amb una colossal destresa narrativa, amb una gran sensibilitat i delicadesa, recorrent a la “memòria dels que [ja] no hi eren”, es va fent i desfent, cosint i descosint la història densa i completa d’una “família derrotada”, convertida per la salvatge inhumanitat de la guerra en “només el reflex del que havíem estat algun dia”.
Una història de dolor, de patiment i d’aïllament, de destrucció i de devastació que tan sols podia presentar-se amarada de lirisme, atès que “la raó no serveix per explicar la barbàrie”.

Un home que se’n va, Vicenç Villatoro (Proa Edicions, setembre 2014): és una novel·la?, un llibre de memòries?, un assaig d’interpretació històrica?, una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? És tot això —i alhora i bastant més— però classificar-ho seria reduir-lo. N’hi ha prou amb dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.
Una obra de pes i de gruix, que treu a la llum una bona part del moll i l’os de la diversa, difícil, ignorada, imprevisible, incomprensible, i per això, meravellosa, existència humana.

El món resplendent, Siri Hustvedt (Editorial Anagrama, octubre 2014, traduït per Ferran Ràfols Gesa: una novel·la excel·lent, centrada en el minoritari i minoritzat paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat, d’aquelles que deixen senyal, que demanen molt al lector, però que, com a torna, li ofereixen encara més: l’omplen i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Una obra tan recomanable com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet. 

La pell de la frontera, Francesc Serés (Quaderns Crema, octubre 2014): un llibre tan exquisit com sorprenent que posa en evidència que la literatura és aquell art que, mercès a la màgia de les paraules, reïx a transformar allò que (sembla que) no és interessant (més que per a pocs) en interessant (per a la majoria). Una literatura de proximitat, tan geogràfica com personal, que aposta per l’acostament i, per tant, pel compromís, per la implicació (fins i tot, per la imbricació), alliberant-se de la comoditat de l’allunyament i les consignes de despatx.
Tan sols cal un xic de sensibilitat per restar-hi envescat, colpit, esfereït, incapaç de reaccionar: “La literatura deu ser això […] una història que […] no saps ben bé per què funciona”. 

El senyal de la pèrdua, Maria-Mercè Marçal (Edicions Empúries, novembre 2014): una més que esclaridora constatació que no la poetessa no tan sols sabé viure el seu temps amb intensitat, sinó que posseïa una intel·ligència, una agudesa intel·lectual i una capacitat analítica excepcional. Fa possible el miracle literari que puguem  compartir amb ella l’amarg tràngol de sentir tan acostat l’alè de la mort; tràngol que va tenir la fortalesa d’encarar amb el seu caràcter indomable, lluitador, que no admet ésser vinclat ni dominat per res ni per ningú: “lluitaré amb totes les forces i amb tots els recursos que tinc a l’abast per viure.
La darrera, definitiva, corprenedora, ineludible, inoblidable “carta sense resposta al món” d’una gran escriptora catalana que ens deixà massa aviat.

El nen perdut, Thomas Wolfe, (Viena Edicions, novembre 2014), amb traducció de Marcel Riera: escrit amb un deliciós estil poètic, vaporós, evanescent, enumeratiu, minuciós, que es detura amb tant de deteniment fins i tot en els detalls en aparença insignificants que sembla que, no ja la narració, sinó el temps, i el món sencer, s’aturin. Una obra que es desplega com un territori inexplorat que cal anar descobrint.
Una creació literària de primer ordre, que, a canvi d’exigir l’esforç i la  complicitat —i el que és més important, el diàleg— amb l’autor, brinda una gran recompensa.

dimecres, 31 de desembre del mmxiv

Categories
Notes de lectura

La marca de l’aigua, Joseph Brodsky

 Que la novel·la és un gènere tan difícil de definir com de classificar ho sabem des dels seus inicis remots, des que Apuleu escrigué L’ase d’or, Cervantes el Quixot o Sterne La vida i opinions de Tristram Shandy. La novel·la és, alhora, tot i no-res; el que és, el que pot ésser i, fins i tot, el que no és. És un gènere generós, ampli, que gairebé —i, des del segle passat, sense gairebé— ho admet i ho assimila tot, que s’alimenta i retroalimenta de tot.

Tant és així que hem de considerar que una novel·la serà allò que el seu autor —o editor, en el seu defecte— consideri que és una novel·la. En termes de Schopenhauer, podríem dir que no depèn tant del seu contingut, sinó de la voluntat —no de l’ésser, sinó de la voluntat d’ésser. És per aquesta raó que cada dia resulta més absurd balafiar el temps tractant d’escatir dins de quina casella genèrica cal encaixonar les obres literàries. L’ordre, l’afany de catalogació és més una necessitat nostra —induïda per l’obsessió de cercar una lògica a la il·lògica del món (i de l’existència)— que no pas literària.

Ben poc profit obtindrem, doncs, si provem de classificar —com caçadors que llueixen al menjador de casa seva les testes de les seves malaguanyades captures— amb mil·limètrica precisió tot allò que anem llegint. La marca de l’aigua (Watermark), de Joseph Brodsky, Viena Edicions, Barcelona, 2011, és una novel·la, un llibre de viatges, un diari, un dietari, unes memòries, un conjunt de reflexions vivencials, poesia en prosa, poesia?

Segurament totes i cadascuna d’aquestes opcions són vàlides. En realitat —i això és el que li confereix més grandesa—, és totes i cadascuna d’aquestes coses alhora, de manera simultània. És tot això, al mateix temps i, com succeeix amb les obres literàries de mèrit, molt més.

El propi autor ja ens adverteix en el mateix text de la innecessària futilitat de catalogació i, per tant, de limitació: “El que ve tot seguit (…) potser no equival a una història sinó a un corrent d’aigua fangosa «en la pitjor època de l’any»” (p. 20), per la qual cosa convé submergir-se en aquest llibre, que “viatja sobre —i en, hi afegiríem nosaltres— l’aigua” (p. 15), tot oblidant-se “d’un mateix” (p. 49) i deixant-se amarar pel torrent de sensacions i emocions que ens desvetlla, amb els ulls ben oberts i l’ànima nua, sense esperar res en concret, ans anant assaborint —i (sense cercar) trobant—a cada passa.

Fruint del goig —i l’aprenentatge— d’acompanyar el poeta rus en el seu vagareig d’atzar per la ciutat de “textura visual clarament paradisíaca” (p. 30), d’atmosfera “mitològica, ciclòpia per ser exactes” (p. 14), on “tant li fa per quina raó surts de casa: et perds en els seus carrerons llargs i recargolats que t’impel·leixen a penetrar-hi a seguir-los” (p. 38); ciutat única i irrepetible, que l’encisà i li deixà a l’ànima una “marca d’aigua” tan pregona que decidí que les seves restes mortals reposessin al cementiri venecià de l’Isola di San Michele.

Paladejant amb serenor unes melodioses pàgines escrites amb el ressò de les emocions, amb un doll de sensacions, amb pinzellades tan poètiques com espirituals, copsant i fixant al vol l’instant, el pensament efímer, que normalment passa —i s’esvaeix— sense que el veiem, sense albirar-lo o aprehendre’l, inconscient, incontrolable, indominable.

Caçador de moments immòbils en el temps, de fotografies fugaces que deixen petja, que per un segon enlluernen amb el seu esclat de llum la fosca ombra de la vida, convertits, en certa manera —i si se’ns permet l’agosarada expressió— en el negatiu positivat del temps, en la imatge eterna, indeleble, del que és voluble i evanescent, inasible. Fins i tot, potser, en l’alè del temps fugit sense remei.

Un llibre allerat, antidogmàtic, antiromàntic i desmitificador —“una infantesa rarament (…) és [gaire feliç], més aviat tendeix a ser una escola de fàstic d’un mateix i d’inseguretat” (p. 9); “Allò que no fan mai els venecians és anar en gòndola. (…) Només els turistes estrangers, i d’entre aquests els més benestants, s’ho poden permetre. (…) La visió d’aquests [septuagenaris], Romeus decrèpits i de les seves Julietes atrotinades és invariablement trista i desagradable, per no dir horripilant.” (p. 97)— fonamentat en l’ètica de l’estètica, de l’art i la bellesa. De l’art i la bellesa com a sublimació darrera de tot el que paga la pena, com (possible) justificació d’una vida mancada d’objectiu i de sentit..

La bellesa de l’art i de les paraules, de l’arquitectura, l’escultura i la poesia com a mostres més elevades de la creació humana —única via per a fregar les aromes de la divinitat—, com a símbol de la vida eterna, immarcescible, com a superació dels límits intransgredibles de l’home, de la mort implacable que ho esborra tot: “Una metàfora —o, per a dir-ho més clarament, el llenguatge en si— és en general oberta a tot, anhela la continuïtat: un més enllà, si voleu.” (p. 60).

Obra sadolla d’amor al llenguatge, a la paraula, apologia lírica clapada de tocs de geni —alguns d’ells, de sentor palesament planiana: “Sobre el plànol, aquesta ciutat fa pensar en dos peixos a la brasa posats a la mateixa safata, o potser en dues pinces de llagosta a punt d’entortolligar-se” (p. 38); “El silenci era veritablement geològic” (p. 43)—, d’una poesia tan excelsa —“ran d’una filera de ciclops abaltits que jeien a l’aigua negra i que, de tant en tant, s’alçaven i obrien una parpella” (p. 14) —com captivadora i evocadora —“Els finestrons s’assemblen a les ales dels àngels” (p. 39); “la música, bessona de l’aigua” (p. 73)— però també de silencis. Dels silencis i la música de la marca de l’aigua que Marcel Riera ha sabut traduir amb una exquisidesa admirable.

Brodsky s’obre, estrenu, a la ciutat, la identifica i s’hi identifica, la descriu i es descriu a ell mateix. S’obre, doncs, i, tot obrint-se, ens obre tot un món desconegut i insospitat. Un món marcat per l’aigua, per la fluïdesa, pel constant esdevenir heraclità, però també del fang de la perennitat i la permanència. Del fang creador de vida, producte de la comunió inextricable de l’aigua i de la pols, que ho emmotlla i ho perpetua tot, que converteix l’efímer en etern; el perible, en immortal.

 I ho fa navegant —tan físicament com metafòrica o poèticament— per aquesta màgica ciutat híbrida, d’aigua i pedra, que li permet el diví plaer de passar “desapercebut” i fondre’s “amb el decorat” (p. 8), on “no hi ha nord ni sud, ni est ni oest”, on “l’única direcció és de través”, que “t’envolta com les algues glaçades” i on “com més t’escarrasses i més frises per orientar-te, més et perds” (p. 39). (Metàfora preciosa, permeti’ns-ho dir entre parèntesi, que esdevé, ensems una conspícua definició de la realitat de la vida humana.)

Ciutat que, talment com el palazzo que descriu “tenia un aire més definitiu, com si no s’hi pogués afegir més pols. Totes les superfícies anhelen la pols perquè la pols és la carn dels temps, com va dir un poeta, la veritable carn i sang del temps” (p. 46).

Poeta que no fou pas Lord Byron, com de bell antuvi podria pensar-se —tot i que l’influx del seu Childe Harold’s Pilgrimage, i especialment del seu Canto IV esdevé ben palesa en l’obra que analitzem: «Ours is a trophy which will not decay / With the Rialto; Shylock and the Moor, / And Pierre, cannot be swept or worn away – /The keystones of the arch! though all were o’er, / For us repeopled were the solitary shore.»*— sinó d’un dels seus llunyans, i no tan il·lustres, predecessors, George Herbert, que al vers Church Monuments, escrivia:

 And wanton in thy cravings, thou mayst know
That flesh is but the glass which holds the dust
That measures all our time; which also shall
Be crumbled into dust.

El qual, en traducció nostra —i, per tant (forçosament) aproximada— faria més o menys així:

 I maliciós ens els teus desitjos, podràs saber
Que la carn no és més que el vidre que conté la pols
Que mesura tot el temps nostre, el qual igualment
En pols s’engrunarà.

El definitiva, doncs, La marca de l’aigua és una obra de difícil —quan no impossible— classificació que s’ha de degustar o assaborir més que no pas llegir amb afanys i descurança, una obra que s’adreça directament als sentits i a les emocions. Una obra que, per poc que ens ho proposem, converteix la Venècia brodskyana en la nostra Venècia. Potser, fins i tot, en aquella Venècia que, àdhuc sense conèixer-la ni haver-la visitada mai, tots duem, d’una manera o altra, dins dels nostres cors.

 dissabte 3 i diumenge 4 de març del mmxii

 © Xavier Serrahima 2o12

* (Proposta de) traducció:

«El nostre és un trofeu que mai no decaurà / Amb el Rialto; Shylock i el Moro / I Pierre, no poden ser ni oblidats ni destruïts / —Són aquí les claus de volta de l’arc! — i quan tot sigui enderrocat, / nosaltres repoblarem les ribes solitàries.»

Comparteix