Des del primer dia, un dels trets que amb més força han caracteritzat Rodríguez Zapatero ha estat la seva innata capacitat de sorprendre. Va quedar palesament demostrat des dels seus inicis, quan presentà una candidatura que semblava testimonial al 35è congrés federal del PSOE. La seva temptativa de disputar-li la secretaria general del partit a José Bono, l’indiscutible favorit per a accedir al càrrec, va fer riure a la immensa majoria dels analistes polítics: com podia, aquell jove pràcticament desconegut, que mai no s’havia mogut entre les tramoies del partit, creure que podia fer ni tan sols ombra al vell baró socialista, que tan avesat estava a moure’s sigil·losament entre les bambolines del poder?
Tot i que era presumible que aquell nouvingut pogués comptar amb els vots i el recolzament del cada dia més devaluat sector guerrista – que tot indicava que no tenia intenció de perdonar a Bono que hagués fet mans i mànigues per a que fos descartada la candidatura que avalaven, encapçalada per Matilde Fernández – feia la impressió que no tenia cap oportunitat, que tan sols complia una funció utilitària, per a donar una patina de legitimitat al sistema de primàries del PSOE. Davant l’estupefacció general, va resultar escollir secretari general.
Des de llavors, la seva especialitat – bé, una de les dues que més el defineixen, junt amb la de prometre, de prometre a tort i a dret…! – és posar cap per avall els pronòstics i les previsions més teòricament fiables. Tot i comptar amb una innegable dosi de fortuna – si és que se’ns permet la indelicadesa d’anomenar així la manca de sensibilitat del govern del PP quan va pretendre manipular la informació que tenia al seu abast sobre el pitjor atemptat terrorista patit mai per Europa (si descomptem, és clar, els bombardejos sobre la població de la guerra civil i la II guerra mundial, és clar) – no només va aconseguir convertir-se en president de l’estat espanyol, sinó també aconseguir en cada moment els recolzaments imprescindibles per a mantenir-s’hi.
Per tot plegat, no ha de sorprendre a ningú que aprofités el debat que, de manera grandiloqüent i amb voluntat unificadora, els espanyols anomenen del Estado de la nación, per a portar a la pràctica una intervenció que emulava els artistes de circ i convertia en realitat el seu vell adagi: senyors i senyores, més difícil encara! Després que el seu anterior rival, José Bono – aquest socialista de caire progressista i plural que cada dia esdevé més popular – li servís l’oportunitat en safata, va aconseguir el prodigi mai vist d’unir en una sola les dues característiques que millor defineixen el seu talante: la capacitat de sorprendre i la seva il·limitada capacitat de prometre!
De nou va sorprendre tothom, i sobretot el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot un seguit de promeses que semblaven inassumibles per a una administració que ha patit una caiguda recaptatòria tan acusada, a causa de la crisi… Entre d’altres costoses inversions i actuacions, prometé un nou Pla Vive per a la renovació dels autobusos, una ampliació dels xecs de restaurants que reben molts treballadors, ampliar amb 70 milions d’euros les beques per a estudiants en atur, una ajuda de 2.000 euros per a la compra de nous automòbils… Fins i tot va anunciar, pel que fa als centres públics d’ensenyament – que tan sobradament tenen cobertes les seves necessitats essencials… – que tots els seus alumnes que cursin 5è de primària el proper any comptarien amb un ordinador personal…
Davant les evidents i airades mostres d’incredulitat que van fer patents els restants grups parlamentaris, el secretari general del PSOE va descobrir la recepta secreta que permetrà quadrar l’aparent contradicció que suposa anunciar un augment considerable de les despeses de l’estat quan aquest han reduït visiblement els seus ingressos. La solució, que sabria fins un nen de 5è de primària – tot i que no tingués portàtil – no pot ésser més simple: abaixar cinc punts més l’Impost sobre societats de les empreses de menys de 25 treballadors que contracten algun treballador aturat…!
Com no hi havia pensat pas ningú, abans que ell? Com és possible? Si no podia ésser més senzill: si els teus ingressos actuals són insuficients per a complir els teus compromisos, la solució és evident: reduir els ingressos encara més i ampliar els compromisos!
diumenge, 24 de maig del 2oo9
© Cesc Serrahima 2009
