Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot
El crit que ens reclama (ésser)
Pel que es refereix a l’encert o la validesa —no ja acadèmica, sinó, simplement, artística— de l’anàlisi literària de qualsevol llibre de poemes, per no repetir-me en debades, podeu llegir el què en comentava a la meva visió de V, de Lucia Pietrelli.
Si deixem de banda l’aspecte estrictament formal —en el qual em limitaré a esmentar que Munar Ribot escull heptasíl·labs dialogats, discursius, llargs, fluvials— cal advertir que es fa difícil parlar d’aquest llibre de poemes sense incórrer en el risc d’avançar més que potser no convindria; de dir allò que diuen els versos i que ha d’anar descobrint per ell mateix el lector. Tanmateix, em temo que el risc d’evitar-ho encara és major: tant el títol com la desacostumada llargària del poemari poden esdevenir un (teòric) mur dissuasori per a una (bona?) part de la meravellosa minoria d’amants de la poesia.
Maldant per trobar el punt just entre el massa i el poc, procuraré no posar llum allí on ja n’hi ha, però si, almenys, encendre alguna petita espelma per ajudar aquells als què un desusat (i agraït) excés de llum potser els enlluernaria.
Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït —“L’Estat modern / és la lloca burocràtica / a l’estela del qual / tot el viu s’incapacita”— tots els jos, que els ha mesellat o anyellat —“dels sedentarismes / el mental és el més bèstia / dels suïcidis possibles”—, que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser: “volgueren ser / ells mateixos sol i llum / imperant sobre les coses…”.
I, sobretot, ésser diferents —“netejant la diferència / fins a obtenir llambregant / dessaborit cristall d’home”; “idèntics, clenxadíssims / subjectes”—; ésser un jo únic, irrepetible, fruit de cadascun de nosaltres, no beneït (ni condicionat) per cap re-ligio sacra (al servei d’una creença) o laica (al servei d’un estat). La por —“devota por a l’incert”—, la facilitat, la comoditat —“animals urbanitzats”— ens ha fet renunciar als nostres jos possibles; als nostres jos futurs, que ens podrien dur (molt) més enllà, que ens poden fer avançar i acostar-nos a l’home que vindrà.
Afirma amb raó Jaume C. Pons Alorda, al seu aclaridor epíleg, que hi ha en aquest poemari ressons de Martin Heidegger —“El llenguatge és la casa de l’ésser”—, així com de Rainer Maria Rilke i de T.S. Eliot, però l’ombra colossal de Friedrich Nietzsche, del seu superhome i, de manera destacada, d’Així parlà Zaratustra, hi és, també, omnipresent, vindicativa. Entre les seves línies hi sentim (llegim) la veu del filòsof turingià: «de vosaltres[, els solitaris d’avui], que us heu elegit a vosaltres mateixos, ha de sorgir un poble elegit: —i d’ell, el superhome».
Preferim ésser menys —el Contracte social de Rousseau reduït a la mínima expressió, convertit en dogal: “tants foren els dies / que l’esmolada paraula / els encollà, que mai més / cap dogal ja no els féu nosa”— o no ésser gairebé res: miralls que es reflecteixen els uns als altres; que reflecteixen la seva (nostra) respectiva buidor: “un bosc / de miralls xorcs”; lil·lipputizats espiritualment, hem sacrificat el nostre dret (i deure) a ésser a canvi d’una adotzenada, covarda i falsa (sensació de) seguretat: “Mers còmplices replicants / d’una imatge especular, / pidolam un tros de pell, / una veu on persistir, / car romandre és impossible”.
Mort déu, ha mort en nosaltres el desig de regnar, de regnar en nosaltres i per nosaltres mateixos d’esdevenir els nous déus, els amos i senyors de la (nova) creació. I aquesta és, segons el meu modest parer, la crida primordial de Jaume Munar Ribot, de mig poemari ençà: revoltar-se contra la submissió, desplegar ben esbatanades les ales noves per evitar que els que sempre fan i desfan ens facin —o, més exactament, ens desfacin: car, en acceptar el(s) jou(s) ens neguem a nosaltres mateixos, i alhora ens neguem un oceà infinit de possibilitats— a la seva imatge i semblança, tous, mansos, covats (i covards): “Si de mi en volíeu / el caliu civilitzat, / jo la deflagració / us daré tot d’un cop”.
Si el poder vol que, com a moderns i obedients Abraham, sacrifiquem als seus peus el nostre fill més preuat, la llibertat, creadora i recreadora, a canvi d’una (aparença) de seguretat que ens pren molt més que no ens dóna, el poeta mallorquí ens reclama el gest suprem de dignitat: que hi oposem un gran No! Un No a la renúncia, a l’existència feta (i nodrida) només d’engrunes; un No, que és, en realitat, un gran, immens Sí, un sí a la vida.
Exercitar la llibertat, alliberar-nos dels temors, de les excuses, justificacions i dels eximents —“la burocràcia / narcòtica, redemptora / […] de tota obligació / d’haver de significar / us eximirà per sempre”— falsament conhortadors; atrevir-nos a esdevenir humans, a ésser!: “com precoces supernoves / […] sense cap òrbita sabuda, / p’rò habitants de la certesa /que el desordre ens farà lliures.”.
I aquesta llibertat que reclama, sorgida d’un mateix, autogenerada —“créixer tot sol i romandre-hi / per tal de crear en silenci”—, sorgida de cap i de nou, aquest “segon bateig”, aquest “tancar barres, renegar-se”, aquest “desordre nou” o “nou buit primordial” que reivindica bastir, se l’exigeix, se l’aplica ell mateix, i l’exerceix, també, formalment, o gramaticalment: fent conviure, en un sol text, un amplíssim registre verbal emprant tantost paraules cultes i (ben) poc usuals, que alguns potser consideraran inexpugnables —protèrvia, partió…—, com quotidianes —mugrons, sambistes…—, frases fetes —covava els ous— i vulgars, algunes ben frec a frec del llenguatge groller: cul, cony…
I això, ens agradi o no —a mi, ho reconec, no gaire (per no dir, ben poc): entenc que identificar, directament i automàtica, alliberament o modernitat amb vulgarisme o mal gust és un trist malentès— una tal convivència és (o, si més no, pot ésser) en aquest cas, lògica i justificada: com reclamar llibertat si no ets capaç de prendre-te-la a l’hora d’escriure?
En definitiva, si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren («Guarda’t dels bon i dels justos! De bona gana crucifiquen aquells que s’inventen una virtut per a ells mateixos —odien els solitaris. […] T’ha de voler cremar en la teva pròpia flama: com et refaries de nou si no t’haguessis convertit en cendra!») i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?
El que més greu, gosarem llegir-lo? O tindrem, també, por? Por que ens acari massa amb nosaltres mateixos, amb l’home renunciat que som?
dijous, 7 d’abril del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
