Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando
Guanyar la pèrdua
En començar a llegir el nou llibre de poemes d’Antoni Vidal Ferrando no pots evitar la sensació que alguna cosa se t’escapa, que, sense que ningú no t’hi hagi convidat, i sense far ni guia de viatge —quasi despullat, com els fills de la mar d’Antonio Machado— t’endinses en un món clos, desconegut, habitat per un llenguatge igualment clos i desconegut, que reconeixes però que fa la impressió que no puguis compartir, que restarà inaccessible, que t’impedirà entrar en el poemari i fer-lo teu, que tu no podràs arribar a volar mai tan amunt com el seu autor.
Tanmateix, a mesura que vas avançant, i, sobretot, llegint i rellegint, el temor s’esvaeix per complet. T’adones que el que et brinda el poeta de Santanyí amb Aigües desprotegides, Jardins de Samarcanda, Cafè Central – Eumo Editorial, febrer del 2018, és el reflex exacte, i sense cap mena d’ornamentació, de la seva ànima; que, essent-ne o no conscient, ha bussejat molt endins en el seu interior i, en un esclat de paraules potser sorgides ni ell mateix sap d’on, ha emmirallat el seu moment i el seu pensament actual en aquest poemari.
Un llibre de poemes on el que preval és la llibertat, el deixar-se dur; deixar-se dur per la veu interior, per aquella veu interior que no busquem però que ens parla; que, si pretenguéssim buscar-la, callaria. Per l’autèntica veu poètica: la que ens arriba quan no la demanem; la que sentim que ens crida, quan i com ella vol, des del més pregon de nosaltres mateixos, i ens commina a escriure; la que ens diu i ens fa dir —la veu incondicionada i alliberada, saó de temps i de vida, que ens fa dir allò que potser ni nosaltres mateixos no acabem d’entendre; la veu que ens parla per damunt de nosaltres.
Per damunt i a través, però, alhora, per a nosaltres. Perquè quan l’hem transcrit, quan l’hem fixat damunt el paper —“els meus records / són coloms missatgers amb les ales pintades / amb saliva dejuna”— no la podem sentir més nostra; ens hi trobem —i els altres ens hi troben— com poques vegades ens hi havíem trobat. Perquè la veu més veritable del nostre jo volia parlar, ho necessitava, però no sabia ben bé com fer-ho, i li ha calgut un esclat —un esclat de llum que de sobte il·lumina la limitació de les paraules— per poder-se expressar; per dir el que (sense esclat ni poesia) no es pod(r)ia dir.
És per això que la poesia de Vidal Ferrando, com qualsevol poesia d’alçada —i, paradoxalment, en poesia, l’alçada no depèn de (pretendre) anar molt (massa) amunt, sinó d’enfonsar-se ben avall (en un mateix)—, no és difícil, sinó plena i rica. Només podem creure que és difícil si cometem l’errada de voler-la entendre, de voler-la racionalitzar. I, encara pitjor, de voler entendre-la d’una sola, única, unívoca manera. Si creiem que és un jeroglífic que hem d’interpretar; si creiem que cada vers és una mena de mot encreuat que hem de saber solucionar, que només té una sola resposta.
Si la llegim com l’hauríem de llegir —i com hauríem de llegir (i rellegir) qualsevol poesia que en mereixi el nom— no tan sols hi entrarem, i ho farem fins el fons, sinó que l’assaborirem, l’assaborirem al màxim. N’obtindrem la major recompensa possible: veure, a través del que un altre esperit i uns altres ulls han convertit en paraules, el que els nostres ulls (tots sols) segurament mai no podrien veure.
Llegint-la sabent que la poesia no ja demana, sinó exigeix calma. Calma i temps. Sabent que, més que no pas respostes, el que ens brinda són noves preguntes —o noves maneres de plantejar les mateixes, eternes, preguntes de sempre. Sabent, per damunt de tot, que les poques respostes que ens ofereix —més aviat, que, entre dubtes i incerteses, ens proposa— mai no són úniques ni, encara menys, unívocament interpretables. Que cada poesia —de fet, cada vers dins de cada poesia— ofereix tantes possible respostes —o esbossos de respostes— com lectors pugui tenir.
Perquè la poesia s’emmiralla en l’ànima del seu autor a fi que el lector hi pugui veure reflectida la seva ànima; perquè en la vida i l’experiència de l’autor hi veiem la nostra. Perquè la poesia fa reviure, ensems, dues vides i dos pensaments, dues condicions humanes: la de l’autor i la del lector. I les dues són iguals d’importants.
No llegim, potser, poesia, per trobar-nos en els altres?, perquè les troballes —o mitges troballes (la poesia és una art que mai no acaba; un camí que sempre torna a començar)— dels altres ens ajudin a trobar-nos —més exactament, a re-trobar-nos— a nosaltres mateixos? I, en trobar-nos, a (ajudar-nos a) entendre’ns?
Podria, és clar, provar d’orientar al lector, donar-li algunes clarícies per atansar-se a aquest esplèndid llibre de poemes amb un llum a la mà; podria aconsellar-li que es fixés en algunes paraules (oblit, fred, mirall, pluja, hivern, mar, ocells, memòria, capvespre, laments…) que apareixen i reapareixen, que atorguen el to i el fons del poemari; podria parlar de la seva funció —més aviat, significació, car tan sols esdevenen funció a posteriori, involuntàriament— simbòlica.
Fins i tot podria aventurar alguna relació (o il·lació) entre aquests mots i la seva significació; entre els mots i les experiències, sentiments o vivències que, metafòricament, substitueixen o expressen. Però crec que no només m’extralimitaria —la funció d’una anàlisi literària és convidar a la lectura, donar alguna clau, no pas determinar-la—, sinó que faria un flac favor al lector, que a d’acostar-se a la poesia alliberat de qualsevol connotació o condicionant; amb els ulls (i l’esperit) de l’infant que descobreix el món; que comença a veure (i a viure) cada vegada.
Llegiu-lo i rellegiu-lo, deixeu-vos amarar ben amarats per les Aigües desprotegides: per assaborir-lo i gaudir-lo (plenament), per fer-lo vostre i ben vostre no us cal cap altre far ni guia que el vostre esperit.
diumenge, 11 de febrer del mmxviii
Altres anàlisis literàries de Jardins de Samarcanda
♠ Aires, Phiplippe Jaccottet
♣ Més amunt que les flames, de Louise Dupré
♣ Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot.
