Des de quin on?, Víctor Sunyol
Des del seu/teu on
Si tractar d’analitzar —o fer veure (més profundament)— una obra literària sempre és arriscat, atès que fer-ne una lectura, una entre les moltes possible suposa limitar-la, i, limitar-la, suposa empobrir-la, tractar d’analitzar poesia encara ho és més, ja que no tan sols no hi ha un argument al darrera, sinó que, pel seu caràcter sintètic i metafòric, les seves lectures o interpretacions han d’ésser, per força, més àmplies, més plurals, més diverses: llegir poesia és llegir el que ha escrit el o la poeta però, alhora, és, també —i, sobretot— llegir-se; trobar-se en el que ja he escrit un altre.
Aquesta idea —que, si la volguéssim dur al seu extrem, ens condemnaria als crítics al silenci, a convidar a llegir sense dir, o, almenys, dient el mínim possible— que cal tenir sempre present (omnipresent, de fet) quan provem de parlar d’un llibre de poesia, esdevé encara més evident quan ens situem davant d’un poemari que converteix la poesia mateixa, i amb ella, el llenguatge (que és la seva ànima, la seva pedra angular), en el centre neuràlgic de la seva existència, en la seva raó d’ésser; d’ésser i de fer(-se).
D’aquella poesia que segons en Joan Margarit, no s’entén. (Un punt de vista, diguem-ho entre parèntesi, que parteix d’una presumpta utilitat de l’inútil; com si l’art hagués d’explicar o de fer entendre, en comptes de desvetllar o incitar).
Quan el poemari —o, en aquest cas, l’antologia— no només és (o sembla) inasible, sinó que s’interroga sobre el mateix fet poètic, transformant el llenguatge el seu propi mètode (o camí) d’experimentació o d’interrogació, com se suposa que en podem parlar sense desvirtuar-lo, sense trair-lo? Com podem parlar del (més aviat, d’un) dir que busca en el mateix dir la raó i la font del dir?, d’un dir que s’interroga en (i a través) del dir?, d’un dir que, per aquesta mateixa raó i circumstància, acaba per ésser un no dir —un no dir, de fet?
Amb Des de quin on?, Antologia 1976-2017, Pagès Editors, setembre del 2019, Víctor Sunyol s’ha submergit pregonament en la seva poesia per presentar-la i per presentar-se, per fer una tria que la defineixi i el defineixi, per decidir quines fites del seu camí (de descoberta) poètic prefereix o no conservar, per establir, amb un cert caràcter definitiu, sobre quina pedra (més exactament, quines pedres) vol sustentar el seu edifici poètic.
Una tria que, en tots els casos, però més encara en el seu, on cada llibre de poemes ja era una tria, un buidatge, una síntesi, un quedar-se amb el més essencial, amb l’essencialitat del que és essencial, implica decidir que resta però, també, que no. Si el Petit Polzet anava deixant molles de pa al seu darrera per poder recobrar el camí cap a casa seva, si a Adriana li calia refiar-se d’un fil de llana per sortir del laberint del Minotaure, en la seva (auto)antologia el poeta vigatà ha optat per reduir al mínim els rastres que (li) permeten refer el seu camí (poètic).
Segurament, perquè, al contrari del Petit Polzet, el seu desig no és tornar a casa, sinó seguir avançant nord enllà, més enllà de l’enllà; perquè considera que no compta tant el camí que has fet sinó on has (més o menys) arribat; on ets, o on creus que ets, i no pas d’on véns; perquè el que compta és l’ara (un ara que és un sempre encara) i no pas l’ahir o el passat; perquè mirar enrere només (li) serveix per veure (interrogar-se, més aviat) quant (o fins on) ha avançat. I, si el camí el va fer fent-lo, quin sentit pot (podria) tenir refer-lo?
També, segurament, perquè, al contrari d’Ariadna, Sunyol no va (voler) entrar al laberint per matar el Minotaure, sinó per acarar-se amb ell, per (mirar d’)entendre’l i d’entendre’s en entendre’l. Perquè, un cop dins del laberint —el laberint de la poesia, del dir, del llenguatge de l’ésser— el seu desig no és pas sortir-ne, sinó endinsar-s’hi cada vegada més —més i més pregonament, més i més enllà. Perquè el laberint és el lloc de les preguntes (eternes), un etern interrogar-se; el lloc (o el no-lloc) on cal entrar per sortir de tu mateix; per retrobar-te a mesura que et (i t’hi) perds.
Per a la majoria, una antologia és una manera de mirar enrere; per a ell, una pausa per seguir avançant; una constatació que s’ha fet camí; un «sóc aquí», en aquest on que potser no sé on és però que sí que sé que és (i ací és on rau el quid de tot); aquí, en aquest on on he he arribat, no sé ben bé com, pels camins que ara revisito, però no són els camins que vaig fer, els que m’han dut on sóc (siguin on sigui on sóc), els que compten i m’interessen (el que he buscat tot interrogant-me; fent un camí que es fa a ell mateix a base de passes que són interrogacions) sinó els que tinc al davant, els que he de fer / seguir fent —fer i fent-los, és clar, en el doble sentit: d’avançar-hi i de crear-los a mesura que avances.
Únicament partint d’aquesta perspectiva serem capaços com n’arriba a ésser de simptomàtic, el títol que ha escollit: per a ell, mirar enrere és, per damunt de tot, saber on és. O, més exactament, saber on és i com hi ha arribat, des d’on parteix ara; l’(auto)antologia li ha fornit la possibilitat de preguntar-se (i per això l’interrogant; que podríem considerar la metàfora essencial de la seca poesia, del seu quest poètic) on és, com hi arribar i, sobretot, en quin lloc o port es troba ara; des de quin punt pot tornar a (re)començar; des de quin on? torna a (re)emprendre el camí.
L’antologia, que per a la majoria d’autors té la funció que els altres coneguin l’autor i la seva trajectòria, poder (re)fer junts el camí, a ell, l’interrogador de la interrogació, li ha servit per a conèixer-se (millor), per entendre (millor) els camins que l’han dut on és (ara); per entendre que el(s) camí(ns) que havia de seguir eren aquests, que només podien ésser aquests; que com l’ara és una successió d’ares, l’on és una successió d’ons, i el seu jo (el seu jo poètic, que és l’únic que compta), una successió de jos; una successions de jos que només s’han pogut dir sense dir(-se), que només s’han pogut dir cercant les arrels (o la pedra angular) del dir, del dir que s’interroga en el dir —en el no-dir del dir.
És (ben) possible que, davant d’aquesta situació o realitat, del no dir del dir, ens sentim perplexos — si no intimidats— i ens plantegem com l’hem de llegir; fins i tot, si l’hem de llegir. Com llegir una poesia que és i no és poesia? Una poesia que fa poesia amb la interrogació poètica. Una poesia que només ho és —per dir-ho amb major precisió: que només acaba esdevenint-ne— en fer-se; en l’acte de fer-se; que es crea (tan sols) en el seu acte de creació.
Potser —i, en la seva poesia (com en qualsevol creació artística que mereixi ésser definida com a tal), els potsers, els dubtes, el (re)preguntar(-se) sobre el preguntar són tan essencials com l’interrogant que clou el títol de l’antologia; fins a un tal extrem que (si goséssim fer-ho) bé podríem dir que la seva és la poesia de l’?— el que convindria és indicar als lectors i lectores que la manera més convenient de llegir la poesia sunyoliana és convertint la lectura en un acte (re)creatiu; en un interrogar —i un interrogar-se sobre— l’interrogador.
Si la (des)raó de la (seva) poesia es crea fent-se, en l’acte de fer-se, es crea en la seva pròpia creació, es fa en fer-se, la seva lectura també es (re)crea en llegir-se. Això sí, en llegir-se només si llegeixes com si no llegeixes —com ell, que escriu com si no escrivís; que empra les paraules per descobrir les paraules; que les empra malgrat les mateixes paraules; que busca el dir en el mateix dir; que, per trobar (l’essència, la desraó, l’arrel, l’inici, el puntal, el port, la pedra bassal) les paraules li cal dir-les (de nou) a fi que, en desdir-se dient-se, es diguin (a elles mateixes); perquè el dir, que ens du molt més enllà i molt més amunt de les paraules, ens permeti (re)trobar les paraules, el nou dir i el nou ser, de les paraules; allò que són les paraules més enllà i per damunt de les paraules; els que les paraules, abans de ser paraules, eren; el significat de les paraules abans de ser paraules, abans de tenir significat.
Les paraules com a metàfora de les paraules, de la mateixa manera que la poesia és la metàfora de la condició humana, convertida (o transmesa) en paraules; com ho és —hauria de ser— qualsevol art: la música, en notes; la dansa, en moviments; l’escultura, en volums; la pintura, en colors…
D’una metàfora que únicament es desvetlla, desplega i assoleix tot(s) el(s) seu(s) sentit(s) una vegada la fem nostra, una vegada la llegim —quan entrem en contacte amb qualsevol obra d’art— i entra en contacte directe amb el que tenim a dins.
És per això, que, encara més que qualsevol altra, la poesia de Sunyol convé llegir-la com qui no llegeix; convé no forçar res, no demanar(-hi) res, no esperar(-ne) res, no cercar(-hi) res, no voler(-hi) res: no voler entendre res, no voler explicar(-se) res, no voler trobar(-hi) res, no voler veure(-s’hi) res…; no capficar-se en res, llegir com qui beu aigua d’una font, com qui escolta música, com qui sent els batecs del (seu) cor, com qui escolta la veu (sense veu) del vent, com qui sent les onades rompre contra (la sorra de) la platja, com qui acarona l’esquena d’un gat; com qui sent dormir els seus fills, la seva dona o la seva amant al seu costat, sabent que només deixant-la dormir és —i pot ésser— (una mica; només una mica, molt i molt mica) teva; com aquell qui sent sense sentir, com aquell que no sap si sent o no sent i, tanmateix, sent; com aquell que passeja i fa camí sense adonar-se’n, que es mou quan (s’)està (més) quiet, que escolta quan no creu escoltar, com qui (sense ser-ne conscient) mou els peus quan sent una música, com aquell que calla per dir més, com qui no parla per dir-ho (quasi) tot…;
Llegiu com si no llegíssiu i (hi) entendreu el que no es pot —s’ha ni cal— entendre(-hi); i (hi) trobareu el que no (hi) podeu trobar, el que si (hi) cerquéssiu, mai no hi trobaríeu. Deixeu-vos anar, desplegueu les veles. O, més aviat, permeteu que les veles es despleguin per (i en) vosaltres.
Així, i només així (potser i només potser) podreu saber Des de quin on?
dijous 5 i divendres 6 de desembre del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
