Tal qual, Paul Valéry
Penso, per tant, escric
Que vivim en un país on, en el que es refereix a la cultura, ens troben ben ben lluny dels que ens envolten, que en aquest aspecte som ben poc europeus, és tan obvi que segurament no caldria ni esmentar-ho —tan obvi, almenys, com que, mentre mantinguem la dependència de l’estat espanyol, ni tan sols podrem decidir en quin rang horari volem viure. En un país on, en general, preferim mirar-nos (i re-mirar-nos) el melic, una i altra vegada, en comptes de mirar més enllà. De mirar-hi i procurar, encara que sigui a poc a poc, equiparar-nos; d’anar-nos anivellant.
Confluències o coincidències tan benaurades com la que han permès no tan sols que es traduís, per fi, al català, un text tan essencial com és el Tal qual (Tel quel), de Paul Valéry, sinó que sigui la primera vegada que, en qualsevol llengua, s’hagi publicat íntegrament el volum.
Per a que es produeixi aquest miracle ha calgut que Jordi Raventós, que amb la seva empenta i el seu l’esforç habitual capitaneja Adesiara Editorial, que des de fa temps du a terme una feina tan poc coneguda com imprescindible, s’hagi posat d’acord amb el poeta, editor i traductor Antoni Clapés, tan convençut i indefallible com el seu company martellorenc de la necessitat imperiosa de seguir omplint aquests buits.
Posat d’acord per traduir i publicar una obra poc convencional, arriscada, que no confia en el gust del públic, sinó que té la voluntat de variar-lo, d’anar-lo canviant, d’elevar-lo, d’acostumar-lo al tast de la bona literatura. D’aquesta literatura on és tan fàcil que els editors hi perdin el bou i les esquelles.
Gràcies a aquesta venturosa confluència, doncs, tenim al nostre abast una obra cabdal d’un autor que és conegut sobretot com a poeta però que, com ens indica Jordi Marrugat, en una introducció que em sembla excessiva: “fou un dels més grans intel·lectuals europeus dels seus temps” (p .29).
Un pensador que, tal i com fan els més bons flequers, amassava i amassava les seves reflexions de bon bon matí, quan la majoria de la gent prefereix seguir gaudint còmodament de l’escalfor dels llençols: “A penes em llevo, abans que es faci de dia, a la matinada, entre el llum i el sol, hora pura i profunda, tinc el costum d’escriure allò que s’inventa a si mateix[1]” (p .355).
Que ho apuntava tot, perquè com a bon escriptor, era un gran observador. Un gran observador que sabia que, en la creació artística succeeix com amb la matèria, res no es crea ni, encara menys, es destrueix, sinó que es transforma; que tot, absolutament tot s’aprofita, d’una manera o altra; que allò que, en un principi pot semblar ben poc o no res, en un altre moment pot ésser molt important, pot ésser-ho (quasi) tot: “penso vagament que destino el meu instant percebut a no sé quina composició futura de les meves opinions; i que després d’un temps incert, una mena de judici final cridarà davant de l’autor el conjunt d’aquests petites criatures mentals per tornar-ne unes al no-res i construir per mitjà de les altres l’edifici del que he volgut… [2]” (Íd.).
Un artista no tan sols de la paraula, literari, sinó de tot tipus i condició —inclòs, per descomptat, el que treballa amb el pensament o la reflexió: el filòsof—, que transforma les coses, que els hi dóna un altre sentit, una altra visió, una altra realitat, que “reuneix, acumula, compon per mitjà de la matèria una quantitat de desigs, intencions i condicions que provenen de tots els punts de l’esperit i de l’ésser[4]” (p .46).
Un artista, doncs, que no vol crear cap obra en concret, sinó que necessita —“El que veiem amb més nitidesa, i que tanmateix és més difícil d’explicar, val la pena que ho expressem sempre[5]” (p .75)— crear-les, i crear-les per unes raons que desconeix i d’una manera i que també desconeix, que anirà descobrint a mesura que les creï: “Si un ocell sabés explicar amb precisió el que canta i per què ho canta, i què canta en ell, no cantaria. […] Ningú no sap què experimenta amb el seu propi cant. S’hi lliura amb tota la seriositat[6]” (p .60); “L’aliment de l’intel·lecte és allò en què mai no ha pensat. El cerca sense saber-ho; el troba sense voler[7]” (p .85).
I és per això que existeix “un estat ben perillós: creure que es comprèn[8]” (p .77). Una constatació socràtica, sorgida d’algú que no tan sols ha pensat, sinó que ha pensat seriosament i bé, i que, per tant, tan sols pot arribar a la conclusió que, com més sabem, més ens queda, proporcionalment, per saber.
Dels happy few d’Stendhal. Fora de l’abast dels que no estan disposats a deixar-se la pell —i, sovint, la salut mental— en l’esforç, de donar-ho tot pel tot, d’arribar fins al fons del fons, del final del final, costi el que costi: “La majoria de les persones s’aturen en els primers termes quan desenvolupen el seu pensament. La seva vida intel·lectual només haurà estat feta d’inicis… [11]” (p .79). D’inicis i, goso afegir-hi jo, d’indicis.
És per això, per arribar més amunt, per poder assaborir tant com es pugui el llibre, per no quedar-se a l’escapça, que cal que ens donem un temps per llegir-lo.
Un temps que significa, en primer lloc, que quan el llegim, li dediquem tota l’estona que (ens) faci falta, aturant-nos tantes vegades com (ens) calgui i tornant a llegir el que ja hem llegit, per extreure’n tot el profit, intel·lectual i artístic, que en podem extreure.
I, en segon, significa, també, que ens donem temps entre lectura i lectura de cada fragment. Que fem el mateix que fem —que hauríem de fer— quan llegim narrativa: després de llegir un fragment, no passem immediatament al següent, sinó que fem una pausa; una pausa suficient per assimilar el que hem llegit. I, sobretot, que fem una pausa, encara més llarga, quan duem una estona llegint. Que llegim l’extens volum a poc a poc, a comptagotes, a petites dosis. Deixant-lo unes hores —uns dies, si (ens) cal— per tornar-hi després. Llegir-lo to seguit, de cap a peus, seria una insensatesa. La insensatesa dels que creuen que el coneixement i el gaudi de debò admeten dreceres.
Perquè, per més que alguns ho creguin així, llegir no és ni pot ésser cap competició. No es tracta —o, més aviat, no s’hauria de tractar— de llegir més («Ja he llegit 157 llibres, aquest any!», afirma qui confon quantitat amb qualitat) sinó de fer-ho en condicions, de fer-ho millor, d’assaborir ben assaborit el que es llegeix, de fer-ho nostre. De convertir el que anem llegint en una part constitutiva del que som; del que ens anem fent a mesura que anem llegint. De convertir la lectura en un viatge d’on tornem amb les maletes més plenes que quan vam marxar de casa.
I del viatge de Tal qual, d’aquest riquíssim i enriquidor a que ens conviden, donant-se una mà que no podria ésser més fraternal, Paul Valéry i Antoni Clapés —que se situa tan dins la pell i, el que és més important, en l’esperit del seu company francès d’altres temps que pràcticament s’hi converteix— en tornarem amb les maletes o les motxilles tan plenes que, si no som capaços d’anar fent pauses al bell mig del camí, les forces ens abandonaran molt abans de besllumar el llindar de casa nostra.
dilluns 26 i dimarts 27 d’octubre del mmxx
[1] « A peine je sors de mon lit, avant le jour, au petit jour, entre la lampe et le soleil, heure pure et profonde, j’ai coutume d’écrire ce qui s’invente de soi-même » (Folio Essais, p. 371)
[2] « Je songe bien vaguement que je destine mon instant perçu à je ne sais quelle composition future de mes vues ; et qu’après un temps incertain, une sorte de Jugement Dernier appellera devant leur auteur l’ensemble de ces petites créatures mentales, pour remettre les unes au néant, et construire au moyen des autres l’édifice de ce que j’ai voulu… » (Idem)
[3] « Ouvres inexplicablement belles. […] qui ne se peuvent épuiser » (p. 11)
[4] « assemble, accumule, compose au moyen de la matière une quantité de désirs, d’intentions et de conditions, venus de tous les points de l’esprit et de l’être.» (p. 12)
[5] « Ce que nous voyons très nettement, et qui toutefois est très difficile à exprimer, vaut toujours qu’on s’impose la peine de chercher à l’exprimer » (p. 45)
[6] « Si un oiseau savait dire précisément ce qu’il chante, pourquoi il le chante, en quoi, en lui, chante, il ne chanterait pas. Personne ne sait ce qu’il ressent lui-même de son propre chant. Il s’y donne avec tout son sérieux » (p. 27).
[7] « La nourriture de l’esprit est ce à quoi il n’a jamais pensé. Il la cherche sans le savoir ; il la trouve sans le vouloir.» (p. 57).
[8] « un état bien dangereux : croire comprendre.» (p. 47)
[9] « Un esprit véritablement précis ne peut comprendre que soi, et dans certains états.» (p. 49)
[10] « Nous ne connaissons de nous-mêmes que celui que les circonstances nous ont donne à connaître […] / Le reste est induction, probabilité.» (p. 56)
[11] « La plupart s’arrêtent aux premiers termes de développements de leur pensée. Toute la vie de leur esprit n’aura été faite que de commencements…» (p. 50)
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
