Amb el tema de la sequera i de la seva eventual solució, sembla que no hi hagi manera de treure’n l’aigua clara. Per més que hom s’hi esforci – en el cas de que resti algú al nostre país que encara servi les ganes d’esforçar-se.. – no és possible arribar a cap conclusió evident. No hi ha manera de treure’n l’entrellat. És com si les idees, els plantejaments de fons, s’haguessin esvaït – o, per a ésser més precís, evaporat – i només en resti l’ermot de dels prejudicis.
En un tema tan cabdal, que caldria enfocar sense judicis previs, amb voluntat d’entesa i cercar una solució satisfactòria per totes les parts, tothom tira l’aigua cap al seu molí. I ho fan sense cap mena de rubor, com si se n’enorgullissin. Com si tots s’haguessin posat d’acord en vell l’adagi que assegura que <<el proïsme ben entès comença per un mateix>>. Malgrat el gran desacord que hi ha, en un punt si que estan d’acord tots: en passar per aigua els principis de solidaritat i de cooperació. El vaixell de la germanor i de la solidaritat catalanes fan aigua fa aigua per totes bandes…
Si això és cert en totes les parts implicades (població de l’àrea metropolitana, regants del Segre, de l’Ebre i tutti quanti), encara ho és més entre els partits polítics. En comptes de mirar pel bé del país, pel bé general, per allò que algun dia se’n va dir interès general, tan sols aprofiten per a barallar-se, per a erosionar els seus rivals polítics – i, en el cas del PSOE, també el díscol company de partit que fa de President de la Genralitat – i per a obtenir-ne un profit electoral. En definitiva, per a fer mullader.
Queda palès, doncs, que conceptes com el de l’interès general s’han de reservar per exclusivament per a assumpte de primera o primeríssima magnitud, com la transmissió del Barça-Madrid o Madrid-Barça, i no pas per a foteses com la possibilitat de que més que quatre milions de ciutadans es quedin sense aigua…
En casos com aquest és quan es posa en evidència que al cèlebre seny català, un dels nostres teòrics grans símbols distintius, li ha succeït el mateix que a l’estatut: amb el pas del temps s’ha anat aigualint, fins a convertir-se en paper… mullat!
dijous, 10 d’abril del 2008
