Sembla que, per fi, el govern de Rodríguez Zapatero ha estat capaç de descobrir allò que fins els quatre indígenes amazònics que deuen quedar aixoplugats sota el darrer arbre tropical ja sabien des de fa mesos: hi ha crisi! Cal que ens en felicitem: d’una vegada per totes han decidit negligir els eufemismes i bandejar els seus virtuosismes verbals…
Romàntics com som, alguns sempre enyorarem la dosi de lirisme i fantasia diària que ens subministraven els seus assessors de premsa, tractant de defugir la realitat, aquelles delicioses i sorprenents metàfores lorquianes: lleu desacceleració, desacceleració acusada, aturada provisional, resecció…
Com el boig que conduïa el cotxe en contra direcció per l’autopista i es queixava que tothom anés al inrevés del que caldria, al president del govern espanyol no li ha restat altre remei que reconèixer que s’errava. Al bon home – i al seu entretingut ministeri d’economia… – se li poden retreure moltes decisions i actes, però mai no es podrà posar en dubte ni la seva fantàstica intel·ligència i la seva insuperable velocitat de reacció!
Mentre d’altre estats s’ho miraven embadocats, sense intervenir, esperant disposar d’indicis suficients, els llumeneres del govern espanyol els avançaven a tots, prenent mesures de prevenció innovadores. Fent ús de l’axiomàtica capacitat d’anàlisi que caracteritza l’administració pública espanyola – que massa sovint és injustament blasmada i posada com a exemple de triple oxímoron…! – des de temps immemorials els responsables econòmics van mostrar una agilitat de reflexos digna de ments privilegiades…
No li van caldre més que un parell indicis de no-res, quasi insignificants, d’aquells que passen del tot inadvertits fins i tot per als més atents, per a reaccionar i tractar de mantenir sota control la situació.
Cap altre estat, al món sencer, va actuar amb tanta diligència i comptant amb uns indicis tan ínfims indicis… Qui havia de pensar que el fet de que un els bancs americans més importants i influents s’enfonsés, que les borses mundials perdessin quasi una quarta part del seu valor i que algunes multinacionals anunciessin acomiadaments multitudinaris podia ésser un símptoma de que la crisi s’acostava? Qui?
No cal dir-ho…! Només el més gran entre els grans, el paradigma dels estats moderns, aquell el govern i l’administració del qual sempre es posa d’exemple en tots els cursos d’administració d’empreses a nivell mundial: l’espanyol! Qui, sinó, aquest govern superdotat i eficient, podia advertir als inversors del seu país que vigilessin amb els seus estalvis dipositats en entitats financeres americanes… una vegada ja havien desaparegut junt amb el més gran dels bancs dels Estats Units!
Ara ja només ens falta que ens digui qui guanyarà el Premio Planeta, aquest any…! És clar que, en aquest cas, potser no sigui imprescindible posseir la il·limitada intel·ligència dels mandataris i dirigents espanyols, per a endevinar-ho…
dijous , 16 d’octubre del 2oo8
[download#146#image]
