Segurament, la millor manera d’escriure unes memòries és deixar-se endur pel corrent dels records, escandallant les nostres més íntimes pregoneses, les nostres arrels més profundes, descrivint-nos des de dins cap a fora; provant de desvetllar l’infant que —si tenim sort— segueix vivint ben arraulit al nostre interior, permetent que siguin més els sentiments —i els sentits— els que manin i ens menin fins el bressol de la nostra personalitat.
Sembla que aquest ha estat el propòsit de Joan F. Mira en escriure El tramvia groc, Proa Editorial, octubre del 2013: endinsar-se —com descriu, prenent el terme en préstec de sant Agustí, en la fantàstica, ineludible introducció que enceta el llibre— en l’ample palau de la memòria, assajar de trobar-se “amb si mateix”, (pàg. 11), amb la voluntat, àmpliament reeixida, d’assolir “la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer —i el més fonamental, irreemplaçable, gosaria afegir-ho jo— color i el primer gruix a l’experiència del viure”, (pàg. 12).
I per iniciar aquest seu viatge en el temps passat —que té, en el seu paràgraf inicial un no-sé-ben-bé-què de Cien años de soledad—, en el seu intent de recobrament del temps perdut, en aquell jo consubstancial seu, la seva primera decisió, d’allò més escaient, és situar-se en “el [s]eu espai”, (pàg. 100), en el seu “racó peculiar” (pàg. 12) i intransferible; en el punt geogràfic, i també emocional, que determinà no tan sols els seus anys d’infantesa sinó, i mai millor dit, el camí de la seva existència: el Camí Reial de Madrid, antiga Via Augusta, on “per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver transitat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra”, (pàg. 22).
Un viatge temporal, però igualment espaial i literari —les referències a les seves obres, sempre escaients, mai forçades, són recurrents al llarg del volum— sadoll d’una intensa i poderosa aroma proustiana (“aquells moments puntuals de la infantesa […] es poden reviure complets amb olors, sensacions, emocions i colors”, pàg. 85; “aquella remor peculiar i solemne que fa només el motor d’una Harley i que quan l’escolte sempre em remou entre el pit i l’estómac imatges i sensacions molt antigues”, pàg. 246) que té una idèntica correspondència en l’àmbit formal.
Se serveix de llargs, fluctuants paràgrafs, formats per una successió de subordinades que semblen no tenir fi, però amb el gran, delicat encert de no ésser (gairebé mai) perdedores o il·legibles; al contrari, permeten seguir el fil del relat, espontani i desordenat només en teoria, amb facilitat, quasi sense adonar-nos-en; amb aquella agradosa i agraïda cadència fluvial pròpia de La Recherche, que únicament els que no l’han llegida afirmen que resulta feixuga i incomprensible.
No vull dir amb això que Mira sigui Marcel Proust —el francès era més intimista, més introspectiu, mentre que en el valencià la individualitat i la generalitat, el jo i el nosaltres, constitueixen un tot inescindible; Proust és fill d’ell mateix; Mira, d’un temps i un país— però sí que sap esculpir la llengua amb mans dúctils —potser més d’artesà que no pas d’artista: i no gosaria dir si això és un handicap o un avantatge…— per posar-la fidelment al servei dels seus desigs i intencions. Com els grans autors, doncs, sap d’allò més bé que el què s’explica és, també —o, sobretot— com s’explica; que en literatura, si més no en la que en mereix el nom, la forma també és el fons!
Unes memòries de gran força novel·lesca, que van oscil·lant —mercès a una sensació d’espontaneïtat, de naturalitat tan creïble com treballadíssima— d’un lloc a un altre, d’un tema a un altre, d’un temps a un altre, talment com si el flux del subconscient fos l’únic responsable de l’escriptura.
Raó per la qual la pròpia descripció de la infància es mescla amb tot un seguit de reflexions —“la nostra vida és només el resultat de moltes vides anteriors, […] dels que van fer la terra, els carrers i les cases tal com els hem conegut”, (pàg. 76)— que no reflecteixen tant el temps personal (irrecuperable, enyorat), sinó compartit, comú; no d’un individu, ans d’una comunitat condemnada a l’anihilació: “S’acosta el temps en què […] haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer […] camina cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús”, (pàg. 79).
Un dol i un plany, doncs, per “tota l’antiga bellesa perduda”, (pàg. 100). O el que és el mateix, pel “triomf definitiu de la lletjor”, (pàg. 101). Sense que això comporti, en absolut, que la visió que ens brinda del temps passat sigui idíl·lica, sinó real, crua i cruel: “No era una vida fàcil, neta, quieta, els animals i les persones […] emmalaltien més sovint i estaven més mal alimentats, i si algun romàntic il·lús o mal informat no hi està d’acord, jo podria afegir detalls més terrorífics encara”, (pàg. 133).
L’autor relata —i retrata— la vida, tant la individual com la comuna, tal i com era —o, més exactament, tal com la recorda. Apassionat lector com és, deu tenir present una de les Pensées de Blaise Pascal: “És perillós fer-li veure massa a l’home com s’assembla a les bèsties, sense mostrar-li la seva grandesa. És també perillós fer-li veure la seva grandesa sense la seva baixesa. És encara més perillós deixar-li ignorar l’una i l’altra. Però és molt avantatjós representar-li l’una i l’altra.*”
Potser és per això, per aquest afany seu de preservar la contradictòria complexitat de l’existència, que, més sovint que no seria estrictament necessari, afeixuga la narració amb descripcions excessivament prolixes, que aporten més aviat poc. Tant és així que, en alguns casos, la temptació de llegir un paràgraf en diagonal és fortíssima, quasi irresistible. Un fet del qual l’autor no fa la impressió d’ésser-ne conscient, ja que si bé pren la precaució d’excusar-se per algunes “reflexions possiblement innecessàries i sobreres”, (pàg. 262) —que, segons el meu parer, no ho són pas—, no fa el mateix amb algunes descripcions massa detallistes.
Potser és per aquest mateix motiu que la part més fluixa del volum sigui la darrera, el capítol 10. Per més que mostri altra vegada la seva estimació per Proust i les seves jeunes filles en fleurs —“jo respirava perfums i vapors d’un […] petit món exclusiu femení, […], on sis donetes entre els deu i els poc més de vint, joves en flor ja esclatada o a penes capolls, es creuaven entre elles rialletes, somriures subtils i mitges paraules que jo trobava plenes de misteriosos secrets femenins”, (pàg. 315)—, l’enumeració de parents, oncles, ties, cosins i cosines, no assoleix prou entitat com per a que resulti suficientment justificable.
Això no obstant, cap d’aquestes davallades puntuals devalua prou la història, tan pulcrament escrita, del “nen d’una llarga postguerra”, (pàg. 144), del “xiquet de València i de l’horta” que […] ampliava la seva experiència del món”, (pàg. 307), com per esperar que no trigui gaire a “explicar[-nos] llargament”, (pàg. 333) la resta dels seus anys de joventut.
dimecres, 14 de novembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
* “Il est dangereux de trop faire voir à l’homme combien il est égal aux bêtes, sans lui montrer sa grandeur. Il est encore dangereux de lui faire voir sa grandeur sans sa bassesse. Il est encore plus dangereux de lui laisser ignorer l’un et l’autre. Mais il est très avantageux de lui représenter l’un et l’autre.”
