Que la literatura és el grau suprem, excels de l’escriptura ho posen de manifest els grans mestres des de fa més de dos mil anys: des que Homer —o aquell o aquells inconegut/s que nosaltres anomenem així— va poetitzar el rapte d’Helena fins els nostres dies. Sobretot quan alguns autors, excepcionals, superen l’escriptura, la necessitat que sent l’ésser humà de deixar rastre de la seva existència, la duen molt més enllà, la converteixen en una creació artística on la paraula esdevé música, pintura i escultura alhora; on l’harmonia, la pinzellada i el volum assoleixen entitat i vida pròpia.
Sens dubte, és fàcil —i lògic— que hom pugui pensar que aquesta afirmació no és més que una exageració de caire elitista, una hipèrbole exquisida sense fonament, que no pretén més que establir diferències i, per tant, nivells, entre un tipus o un altre de literatura; establir una literatura elevada —aristocràtica, si es vol— accessible tan sols per a la minoria, i una d’altra de més arran de terra —plebea—, destinada a la majoria.
Des del meu modest punt de vista —al cap i a la fi, “un crític [no] és [més que] un poeta que ja no fa versos”, (pàg. 362)—, la situació és exactament la contrària: els grans autors —els grans de veritat, no pas els nefands partidaris del trobar clus, que confonen dificultat amb pregonesa— no tan sols són accessibles —i, el que és molt més important, comprensibles— per la major part dels lectors, sinó que els encisen amb la pulsió captivadora de les seves paraules.
Ho palesa altra vegada la publicació d’El cantó de Guermantes I (Le Côté de Guermantes I), Viena Edicions, març del 2014, de Marcel Proust, en l’esplèndida, acurada i llegidora traducció de Josep Maria Pinto. Un nou lliurament de la mítica À la recherche du temps perdu, que temeran com un text indesxifrable tots aquells indecisos que no s’hagin decidit a llegir els magnífics volums que precedeixen aquest —en la versió que analitzo o en la de Valèria Gaillard, que edita La Butxaca—, però que duien temps esperant amb deler tots aquells que van tenir la bona pensada i el coratge (recompensats a bastament) de submergir-s’hi.
Ells —com ho faran ben aviat els que s’hi aboquin per primera vegada— van descobrir que el que és essencial en aquesta magna i inoblidable obra, allò que atrau i fascina no és tant l’argument (que algunes edicions pretenen resumir o, encara pitjor, explicar en els seus sovint tediosos i contraproduents pròlegs o epílegs), sinó la manera de narrar i l’experiència vital que se’n desprèn.
Com (gairebé) tota la gran literatura, la de l’autor de Contre Sainte-Beuve traspua vida, realitat i veritat. Veritat literària —no ho oblidem, l’art és, per damunt de tot, creació i recreació; ficció, en definitiva— però veritat, al capdavall. Una veritat que ens transporta i ens abstreu de tot el que ens envolta. Que ens fa veure i, encara més, sentir com el narrador.
La seva obra és una melodia o simfonia bastida en paraules, que hem d’assaborir i no pas assajar d’entendre o d’interpretar. Ens hem de deixar seduir, permetent que siguin el cor —les emocions i els sentiments— el que ens guiï, i no pas la ment — el pensament, la racionalitat. Si el que ens proposem és comprendre, pel camí en perdrem el tast i el goig. I, no en tinguem cap dubte, ens n’acabarem penedint.
En llegir-lo, hom s’enamora del llenguatge, de la prosa, de l’escriptura —i de la literatura—, de l’art de la narració; contempla, corprès i embadalit com el llenguatge esdevé màgic, creador, omnipotent, totpoderós, demiúrgic, la gènesi de tot el que és —i pot ésser.
Amb un estil, un to i un ritme que s’enfila i s’enfila en espiral, que gira i gira, per tornar eternament a ell mateix —“aquell encant escampat al vol sobre un vers, aquells gestos inestables perpètuament transformats, aquells quadres successius, eren el resultat fugitiu, l’objectiu momentani, l’obra mestra mòbil que l’art teatral es proposava i que l’atenció d’un auditori massa emocionat, si la volgués fixar, destruiria”, (pàg. 60)—, per anar creant la imatge a força de pinzellades successives, impressionistes, que alenteixen el temps, quasi l’immobilitzen: “quan, en l’ensonyament, pensem, intentem, per tal de retornar el passat, alentir, suspendre el moviment perpetu que ens arrossega”, (pàg. 12).
Una recerca del temps perdut que, tot bussejant en el generós i infinit oceà dels records —“certes impressions fugitives i fortuïtes transporten encara millor cap al passat, amb una precisió més fina, amb un vol més lleuger, més immaterial, més vertiginós, més infal·lible, més immortal”, (pàg. 107)—, els eternitza, els converteix en torsimany, raó i fonament del que som, del que anem essent a mesura que el solc dels anys ens va afaiçonant: El nom del príncep […] contenia […] el d’una petita vila balneària on, de ben petit, havia estat amb la meva àvia, als peus d’una muntanya beneïda per les passejades de Goethe […]; s’impregnava d’humanitat, trobava prou gran per a ell un lloc petit a la meva memòria al qual es va adherir, familiar, terra a terra, pintoresc, saborós, lleuger, amb alguna cosa d’autoritat, de prescrit.”, (pàg. 304).
Perquè només a través de la introspecció, del diàleg interior amb nosaltres mateixos, amb aquest jo individual i intransferible que som, però sobretot amb aquella incessant successió de jos que hem anat essent, que ens han anat formant i conformant —“La senyora de Guermantes duia un canotier florit amb blauets; i el que m’evocaven […] era la pols i l’olor del crepuscle”, (pàg. 242)—, podem tenir, potser, la possibilitat de conèixer-nos; de saber, encara que sigui d’un manera tot just aproximada, orientativa, insegura, sempre fluctuant, inaprehensible, qui som.
En el benentès que si per a nosaltres arribar a conèixer-nos és quasi una quimera, per als altres és, simplement, impossible: “Cadascuna de les nostres accions, de les nostres paraules, de les nostres actituds és separada del «món», de la gent que no l’ha percebuda directament, per un medi la permeabilitat del qual varia infinitament i ens és desconeguda”, (pàg. 322).
Amb El cantó de Guermantes I, el magne escriptor francès demostra de nou que és un dels autors que —juntament amb Dostoievski i ben pocs més— millor, i més profundament, ha estat capaç d’entendre i de plasmar la psicologia humana, les motivacions dels nostres actes, que trasllada amb una precisió tan exacta com inusual als seus personatges: “La denigració furiosa sovint era, en el cas d’en Bloch, l’efecte d’una viva simpatia que pensava que no era corresposta”, (pàg. 327); “amb aquella estranya indiferència que tenim pels nostres parents mentre viuen, que fan que els fem passar darrere de tothom”, (pàg. 366).
En definitiva —i per no fer-ho més llarg del compte: de tan inabastablement complexa i enriquidora com és, si no m’hi forcés, no la deixaria mai—, benvolguts lectors i lectores, si voleu sentir el goig de llegir per llegir, per la fruïció incomparable que comporta, no ho dubteu ni un segon i feu-vos tan aviat com pugueu amb un exemplar de la darrera i fantàstica obra traduïda de Proust.
dimecres, 25 de març del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Anàlisis literàries dels anteriors volums d’À la recherche du temps perdu:
♠ Combray
♣ Un amor d’en Swann
♥ A l’ombra de les noies en flor I
♦ A l’ombra de les noies en flor II
I dels següents:
♠ El cantó de Guermantes II
♣ Sodoma i Gomorra l
Versió original de les transcripcions textuals:
Edicions Viena, pàg. 362; Folio Classique, pag. 296: “un critique est un poète qui ne fait plus de vers”
Edicions Viena, pàg. 60; Folio Classique, pag. 46: “ce charme répandu au vol sur un vers, ces gestes instables perpétuellement transformés, ces tableaux successifs, c’était le résultat fugitif, le but momentané, le mobile chef-d’œuvre que l’art théâtral se proposait et que détruirait en voulant le fixer l’attention d’un auditeur trop épris.”
Edicions Viena, pàg. 12; Folio Classique, pag. 6: “quand, dans la rêverie, nous réfléchissons, nous cherchons, pour revenir sur le passé, à ralentir, à suspendre le mouvement perpétuel où nous sommes entraînés”
Edicions Viena, pàg. 107; Folio Classique, pag. 85: “certaines impressions fugitives et fortuites ramènent bien mieux encore vers le passé, avec une précision plus fine, d’un vol plus léger, plus immatériel, plus vertigineux, plus infaillible, plus immortel”
Edicions Viena, pàg. 304; Folio Classique, pag. 247: “Le nom du prince […] contenait […] celui d’une petite ville d’eaux allemande, où tout enfant j’avais été avec ma grand-mère, au pied d’une montagne honorée par les promenades de Goethe; […] s’imprégner d’humanité, trouver assez grande pour lui une petite place dans ma mémoire, à laquelle il adhéra, familier, terre à terre, pittoresque, savoureux, léger, avec quelque chose d’autorisé, de prescrit.”
Edicions Viena, pàg. 242; Folio Classique, pag. 197: “Mme de Guermantes était coiffée d’un canotier fleuri de bleuets ; et ce qu’ils m’évoquaient, […] c’était l’odeur et la poussière du crépuscule”
Edicions Viena, pàg. 322; Folio Classique, pag. 262: “Chacune de nos actions, de nos paroles, de nos attitudes est séparée du « monde », des gens qui ne l’ont pas directement perçue, par un milieu dont la perméabilité varie à l’infini et nous reste inconnue”
Edicions Viena, pàg. 327; Folio Classique, pag. 266: “Le dénigrement furieux était souvent chez Bloch l’effet d’une vive sympathie qu’il avait cru qu’on ne lui rendait pas.”
Edicions Viena, pàg. 366; Folio Classique, pag. 298: “avec cette étrange indifférence que nous avons pour nos parents tant qu’ils vivent, qui fait que nous les faisons passer après tout le monde”
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
