Per què ser feliç quan podries ser normal?, Jeanette Winterson
(Auto)catarsi
Una de les coses que se’ns demana —si no, exigeix— als que (amb major o menor fortuna, amb major o menor coneixement, amb major o menor encert) ens dediquem a la crítica o anàlisi literària és que cataloguem, que procurem fer encaixar els llibres que llegim en una o altra categoria, en un o altre gènere. Una exigència que no tan sols distorsiona, sinó que, en ocasions pot arribar a desvirtuar; a ésser perillosa.
Perjudicial perquè, per força, en voler-lo encaixar, en forçar-ne l’encaix, l’enxiquiria.
Si volem saber què és —una autobiografia?, un assaig?, una ficció autobiogràfica on es mescla l’assaig, la realitat i la reflexió?, un dietari?, una confessió?—, o, més exactament, si volem saber tot el que és, el que hem de fer és llegir-lo.
És endinsar-nos-hi per —tenir el goig (sempre) incomparable de— descobrir-ho nosaltres mateixos. Perquè puguem ésser nosaltres mateixos els que ens decidim a dir què és; que ens sembla que és.
Fer camí avançant
Per expressar-ho d’una altra manera, hem de fer, com a lectors, en la nostra condició lectora, allò que Winterson ha fet com a escriptora, en la seva condició autoral: posar-se a escriure, avançar fent camí.
I fer-ho perquè ho havia de fer, perquè alguna cosa dins seu l’hi impel·lia. Perquè li calia fer-ho. Perquè ho duia molt de temps a dins —massa temps i massa endins— i va sentir que ho havia de treure.
I, sense pensar-s’hi gaire, s’hi va posar. Sense pensar-s’hi gaire perquè, probablement, si s’hi hagués pensat bé, si hagués tingut en compte alguna altra consideració que no fos la seva necessitat —aquesta necessitat que sembla ésser (molt) més vital que no pas literària; molt més catàrtica que pas artística— no s’hi hauria posat. S’ho hauria guardat per a ella. Ho hauria deixat estar.
Si se li hagués acudit demanar-li a algú si era oportú que ho escrivís, si era una obra que tenia alguna mena de sentit o de possibilitat comercial, en aquest món nostre on el mercat i el mercadeig cada dia són més omnipresents, més dictatorials, el més normal hauria estat que li haguessin volgut treure del cap una idea tan insensata, tan i tan poc comercial, tan arriscada.
Per fortuna, ella va decidir tirar pel dret. Va posar-se a escriure, sense tenir al cap res més que el que volia dir, que el que necessitava dir, i va resultar-ne una obra tan inclassificable com imprevisible; tan estranya com benvinguda; tan emocional com reflexiva.
Vasos comunicants
Una obra que, com la major part de les obres de mèrit, com la major part de les que tenen (alguna que altra) possibilitat de (per)durar, de seguir essent llegides d’aquí a un temps —quan el vendaval de la història s’endugui tantes i tantes d’insubstancials (acollides amb tanta desmesurada lloança)—, ens parla de moltes i moltes coses.
De moltes, de tantes coses, perquè, en aquesta vida nostra, tot està relacionat. Perquè, en realitat, no es pot parlar d’una (sola) cosa sense parlar de totes les que s’hi relacionen; de totes les que, inevitablement, hi entren en contacte. De tots els vasos comunicants de l’existència.
Perquè, si cap home o dona no són —no poden ésser— una illa, cap part de la vida tampoc ho és —tampoc ho pot ésser: “L’adopció és moltes coses alhora. I és tot i res” (p. 254).
Com a filla adoptada que va ésser —i que sempre seguirà essent— ens parla, per descomptat, de l’adopció: “Els fills adoptats ens hem d’inventar a nosaltres mateixos per existir; hi ha una absència, un buit, un punt d’interrogació al començament de les nostres vides” (p. 17); “[A moltes persones adoptades] els fa por el que podrien sentir [en trobar les seves famílies biològiques], o pitjor encara, el que podrien no sentir” (p. 251).
I parlar de l’adopció la du a parlar dels seus pares i, sobretot, de la seva mare. Perquè no hi pot haver adopció sense pares. Sense pares en plural, els que t’han adoptat i els que van dur-te al món. Si qualsevol vida (si més no, qualsevol vida reflexiva, que, segons el meu parer, són les úniques que haurien de comptar) és una recerca, les de les criatures adoptades encara ho és més.
Ho és en grau major o màxim: “El que cerques és un sentit, una vida amb sentit” (p. 37); “El bebè irromp en un món desconegut que només pot conèixer a través d’alguna mena de relat. […] però l’adopció et fa entrar en el relat quan ja ha començat. És com arribar quan ja s’ha alçat el teló” (p. 17).
També i alhora
Ens parla, també —també i alhora, de fet: en les obres literàries (i artístiques de debò) el també és sempre també i alhora— de la normalitat i de l’excepcionalitat.
De la no normalitat de la seva mare. D’aquesta mare que és un dels centres neuràlgics del volum: “era una dona exageradament depressiva que guardava un revòlver al calaix dels draps i les bales en una llauna de llustre Pledge” (p. 13), ens diu ja al segon paràgraf. I de tota la seva família: “ens comportàvem com si fos normal deixar una nena a fora tota la nit i com si fos normal no dormir mai amb el teu marit” (p. 16).
Una no normalitat, assumida, que es barreja amb la convencionalitat, amb tot allò que la religiositat de la mare li fa veure com a convenient. Com a assumible. I, per tant, com a normal. La qual cosa fa que no pugui admetre que la seva filla se surti d’aquesta normalitat, que posi en risc el suposat convencionalisme de la família: “Era difícil ser normal” (p. 70).
Per la qual cosa, quan Jeanette, als 16 anys, li confessa que s’estima una altra dona, dient-li que: “Quan soc amb ella sóc feliç. Simplement feliç”, ella li respon amb la frase que dóna lloc al títol de l’obra: “ Per què ser feliç quan podries ser normal” (p. 131).
Complexitat
L’amplitud i la pregonesa del volum faria impossible —i, si no impossible, almenys absurd, infructuós— provar de fer una llista exhaustiva de tots els temes que tracta, però sí que en puc esmentar alguns.
Per començar, tres d’importants. Primer, el caràcter polièdric, inasible de la realitat: “La veritat és una cosa molt complexa per a qualsevol” (p. 20). Segon, l’amor. L’amor, l’estimació, com una de les raons que donen sentit o raó a la vida: “Ara sé que ens curem quan estimem i ens estimen” (p. 138). Tercer, el pas, irreversible, del temps: “[La mare] era una dona solitària. Una dona solitària que anhelava que algú la conegués. Em penso que jo ara la conec, però és massa tard” (p. 73).
Seguint per un altre que per a ella és essencial, el de la literatura, el dels llibres i la literatura. Un món, aquest, inextricablement lligat a la vida: “Un llibre és una catifa màgica que et porta a una altra banda” (p. 52); “Per a un escriptor, el que deixa fora diu tant com tot el que inclou. Què hi ha més enllà dels marges del text?” (p. 20); “Quan expliquem una història, exercim un control, però de tal manera que deixem un espai. És una versió, però mai la definitiva” (p. 21); Quan escrivim, oferim tant el silenci com la història. Les paraules són la part del silenci que es pot expressar” (Íd.).
Lligat a la vida i, sobretot, a la seva vida: “No tenia ningú que m’ajudés i T.S. Eliot em va ajudar. […] Això és el que la literatura ofereix: una llengua prou poderosa per dir com és la vida” (p. 54); “I no va ser l’última vegada que els llibres em rescataven. Si la poesia era una corda, els llibres eren els bots salvavides. En els moments de més precarietat, trobava l’equilibri sobre un llibre, i els llibres em guiaven sobre les marees de sentiments que em deixaven xopa i destrossada” (p. 187).
A la seva vida, perquè, com per a tots els artistes de debò, vida i obra són —i han d’ésser, indefectiblement, ineluctablement— una sola (i la mateixa) cosa: “Això explica per què escric com escric i com escric de la manera que escric. No és un mètode; soc jo” (p. 178).
Cant a la vida
Tot plegat podria fer-nos pensar que aquesta obra catàrtico-reflexiva que evoca la història d’una filla adoptada que va tenir una vida tan dolorosa —i, sobretot, una infància tan desgraciada que en alguns moments, salvades les distàncies (temporals i socials) ens fa venir a la memòria els malaurats orfes dickensians— només pot ésser (molt) trista i (molt) dramàtica.
Que no és (gaire) apta per a segons quines sensibilitats. Que no pot sinó fer patir, al seu torn, un bon grapat de lectors.
En canvi, en llegir-la ens adonarem que, inesperadament, en el volum hi ha tant de dolor com de tendresa, tanta desesperació com esperança, tanta desolació com confort, tanta foscor com llum. Que l’obra no tan sols és catàrtica o (pregonament) terapèutica per a ella, sinó, també, per a nosaltres. Que constitueix un tan bell com sorprenent antídot contra les visions nihilistes de l’existència.
Per dir-ho en altres paraules, que, malgrat que no oculta cap dels moments (i dels espais) més foscos de l’existència, constitueix —més aviat, basteix— un cant a la vida: “Jo em sentia tot sovint plena de ràbia i de desesperació. Sempre estava sola. Malgrat tot, estava i estic enamorada de la vida” (p. 33); “Jo no volia renunciar a la vida. M’encantava, la vida. M’encanta. La vida és massa preciosa per no viure-la plenament” (p. 190).
diumenge 10 i dilluns 11 d’octubre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
