Tres novel·les analògiques, Sergi Pàmies
Els homes superflus
Quan un escriptor o escriptora ja té al darrera una llarga obra, una bona manera de recuperar-la, de tornar a oferir-la als lectors, perquè en puguin fer un (nou) tast, unitari i seguit, una reconsideració, per poder-la situar al seu lloc, en definitiva, una manera de posar-la en perspectiva, consisteix en aplegar-ne una part, que fins llavors era dispersa.
És el que ha fet Quaderns Crema amb Tres novel·les analògiques, de Sergi Pàmies, que recull les seves primeres tres obres de narrativa llarga: La primera pedra, L’instint i Sentimental.
Escriure novel·les
El volum s’obre amb un prefaci del propi autor.
Un prefaci que, pel seu caràcter massa explícit, crec que hauria de ser un epíleg (i que, per tant, convido als lectors que només llegeixin en acabat: en una obra antològica les informacions que aporta l’autor són tan agraïdes com convenients…, sempre i quan no desvetllin abans d’hora res que no convingui.
Prefaci en què Pàmies anota algunes reflexions força interessants sobre la novel·la.
Més exactament, sobre el gènere novel·lístic; sobre què el diferencia, essencialment, de la narrativa: “la novel·la és possessiva, gelosa, egocèntrica […] t’abdueix amb una intensitat de la qual és difícil desconnectar. […] Els contes, en canvi, són promiscus, llibertins, esperonen tant l’aventura com l’experiment”, (p. 7); “[en la novel·la,] les digressions no debiliten l’estructura sinó que, al contrari, l’enforteixen”, (p. 8).
Reflexions que són, per descomptat, personals —si no són personals, si no les extreu de la seva experiència vital i artística (que no poden sinó ser una sola i la mateixa), quin interès tindrien?—, però que ajuden d’allò més a entendre quines són les condicions, anímiques però, sobretot, pràctiques, que permeten el cultiu del gènere novel·lístic: temps i abstracció.
Per dir-ho en termes de Flaubert: poder convertir-se en Madame Bovary —viure-la des de dins— al llarg d’un munt de mesos.
L’home superflu
Provar d’analitzar les tres novel·les en una simple crítica literària probablement seria fer-ne un gra massa, així que optaré per centrar-me en la primera novel·la del volum, La primera pedra, tot limitant-me a fer algun esment a les altres dues.
A mesura que —havent pres la precaució (habitual en mi, imprescindible per alliberar-me d’influències externes a l’obra) de saltar-me el prefaci— m’endinsava en la novel·la (i, tot seguit, en les altres dues), no podia treure’m del cap l’ombra d’una extraordinària obra d’Ivan Turguénev: Diari d’un home superflu.
Perquè, com anirem veient, l’innominat protagonista de la trama és una d’aquelles persones que hi és, que existeix, però que podria no ser-hi; que haurà existit però podria haver no existit.
Un home que només assoleix la seva existència (si ho preferim, la seva condició) esdevenint la crossa o el mirall d’altres existències: com a germà, com a amic, com a suplent d’un equip de futbol…
Més encara un home a qui, tal com posarà en evidència el final de la novel·la (que, per descomptat, no cometré la imprudència de desvetllar), no li restarà altre remei que allunyar-se, que desaparèixer, en un darrer intent de donar-se una nova oportunitat.
Nova oportunitat que dubtem que pugui fructificar, sent com és sobrer, superflu.
Més que superflu, innecessari, el que és el protagonista és inconvenient; més que una primera pedra, és una pedra a la sabata[1].
Aquesta condició d’home inconvenient, d’home de qui el que més convé és alliberar-se’n, treure’s de sobre al més aviat possible, sobre qui no es pot fomentar res, ja és present a la primera frase del llibre: “-Te n’has d’anar—em sembla que m’ha dit”, (pàg. 23).
I es remarca al segon paràgraf: “Afanya’t—ha dit. I jo he sortit”, (Íd.).
L’home inconvenient
Que és, sens dubte, el millor que es pot desitjar que faci aquest home inconvenient: que surti. Que surti, en primer lloc, de l’habitació, de la casa però, en segon, i més important, de la teva vida.
Perquè és un home que hi és, de qui se’n pot treure un cert profit, en alguns moment o circumstàncies, però que mai no ocuparà cap lloc central, que tan sols pot ser episòdic o suplementari: “[e]ls jugadors del meu equip s’esforçaven a no passar-me cap pilota”, (p. 30); “Els de l’equip m’han felicitat com es felicita un suplent: amb un cordial menyspreu”, (p. 31).
Un home a qui, de fet, cap frase l’hi podria escaure més adientment que aquesta: “l’esforç és efímer”, (p. 27). Per dir-ho amb major precisió —“Jo encara diria més”, per emprar una frase dupond(t)iana—, no pas l’esforç, sinó qualsevol esforç: faci el que faci, el seu destí consistirà en passar desapercebut; tots els seus esforços, quedaran en no-res.
Per dir-ho en una frase del mateix paràgraf, perquè ell, al contrari del nas de la seva germana, no “és el centre geogràfic”, (Íd.), de res. Ni ho és ni ho pot ser: ; “Les preferències d’un suplent tenen poca importància. […] Posats a no tenir, un suplent no té ni número propi”, (p. 63).
L’home sense ombra
No és, doncs, per causalitat, que el protagonista sigui innominat; que, per no merèixer, no mereixi ni un nom. Cap nom, ni de fonts ni cognom[2].
Perquè és un home que no es lliga enlloc, que és estranger a tot arreu. Un home “d’aquestes amistats tan intenses com efímeres”, (p. 111).
Perquè és un home efímer, un home —l’home— sense ombra. Més exactament, perquè és un home que no deixa cap petja ni cap ombra. Que no pot deixar cap ombra. Un home de qui les ones de la platja n’esborren les traces: “Només quedaven les pàl·lides marques de les caravanes, com una part del cos que no hagués pres el sol”, (Íd.).
Un home, un ésser humà, a qui ningú no recordarà. I que, per tant —com el protagonista de Sentimental, darrera novel·la de volum— no li resta altre remei que començar i recomençar, una i una altra vegada, per provar, infructuosament, de deixar alguna traça o rastre; per trobar allò que mai no podrà trobar.
Perquè, en el seu cas —i potser en el de tots nosaltres— l’infern no són els altres (“L’enfer, c’est les autres”), sinó ell mateix.
I, per tant, per més que fugi i torni a fugir —per més que liquidi “tots els deutes”, es concedeixi “una setmana de vacances”, (p. 136) i se’n vagi a Sperlonga, les possibilitats de sortir-se’n, si no són (del tot) nul·les són, almenys, (ben) improbables.
Modernitat
Pàmies és, sens dubte, un autor modern. Fins i tot un autor que juga amb la modernitat. Que no només està al dia, sinó que té interès —o s’esforça— en estar al dia; en demostrar que està al dia.
La seva manera de (de)mostrar-ho consisteix, sobretot, en el seu caràcter desenfadat, trencador, desmitificador. En el fet que, des del punt de vista literari no tan sols no segueix les regles —i, molt menys, de les de la literatura seriosa— sinó que les transgredeix.
Les transgredeix convertint la seva obra en una literatura que s’acosta al lector, que li parla de tu a tu. Que, per tant, planteja i, per sobre de tot, escriu les seves històries com aquell qui les recita o narra a un grup d’amics.
Amb una normalitat farcida d’anècdotes, de comentaris i d’acotacions que l’allunyen de la teòrica condició elitista o cultista de la literatura.
Aclucant, una vegada rere l’altra, l’ull als lectors, convertint-los en còmplices d’una condició lúdica de la literatura: “He decidit que el dissabte era el meu dia preferit, una mena d’esbarjo entre l’esclavitud del dissabte i l’horror estàtic dels diumenges. Un dia ideal per tenir una escopeta i disparar sobre totes les coses que es mouen”, (p. 24, el subratllat és meu); “El sofà m’ha rebut amb un somriure cruel, gairebé insultant. Per venjar-me, li he saltat a sobre des d’una altura considerable, procurant que el cop fos d’una brutalitat definitiva. No preveia, però, que ho fos per tots dos”, (p. 27); …
Més enllà del divertimento
Haig de dir que, personalment, aquesta és el component que més m’allunya —de fet, que arriba a incomodar-me— de la seva obra. La que evita que el meu plaer lector es desplegui del tot.
Si més no, el meu doble plaer lector: aquell plaer (superior) que em permet gaudir d’un text tant pel què diu com per com ho diu; és la raó que em dificulta (molt) rellegir —de fet, re-llegir— de nou les seves obres amb una visió menys deseixida, més analítica, més pregona, més arqueològica.
És la raó que, en una segona re-lectura, més em desanima, més em fa dubtar si en trauré res més; si em durà més lluny; si em durà més enllà; si hi ha alguna cosa més, darrera del divertimento.
Aquest alguna cosa més que —potser és culpa meva— no aconsegueixo trobar, en les seves obres primerenques. I que, en canvi, si que trobo, per més que tan sols sigui en part i indirectament o inconscientment, en les darreres.
Balzaquià
Per contra, el que sí que hi trobo, i això pot semblar contradictori amb el que acabo de dir, és un ressò bazalquià —o, si volem un referent més general, realista o documental.
Bazalquià no per la manera d’escriure, és clar: l’autor d’Esplendors i misèries de les cortesanes mai no seria capaç de presentar els seus personatges com a homes superflus i, encara menys, bromejar sobre ells, com ho fa Pàmies.
Balzac estima els seus personatges —gosaria dir que els admira—, tots els seus personatges, fins i tot els que són dolents, els que causen dany als altres. I, per això, en pot fer una caricatura (si més no, una certa caricatura), però consideraria una inconveniència, faltar-los el respecte.
Per contra, a l’escriptor català sembla que li calgui faltar-los al respecte per estimar-los; o, més que faltar-los al respecte, humanitzar-los, en limitar-los, en mostrar les seves flaqueses. Aquestes flaqueses que l’existencialisme havien posat en evidència. Que havien impedit que, al segle XX, poguéssim seguit veient els sers humans com els veia Balzac.
Balzaquià perquè llegint-lo —sobretot en aquells apunts que pot fer la impressió que siguin innecessaris, per no dir sobrers, en llegir aquell munt de petites històries que poblen les seves novel·les[3]— ens podem fer una perfecta idea de l’època que li ha (i ens ha) tocat de viure.
Perquè, com la de Balzac, la seva obra, per més que sigui —més aviat, per més que sembli— desenfadada o desmitificadora, esdevé un registre civil d’un temps i d’un espai concret. D’aquest espai i d’aquest temps que és o ha estat el nostre.
D’aquest passat que, gràcies a ell, podem recuperar al nostre antull.
divendres 28 i dissabte 1 de març del mmxxv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] Una condició d’home no ja superflu, sinó inconvenient que queda més palesa, encara, al final L’instint —final que tampoc no avançaré, és clar.
[2] Com no ho és que no coneguem el nom del protagonista de Sentimental, o que canviï de nom sense donar-hi cap importància; que no el coneguem més que per un nom que no és el seu.
[3] “L’alcalde va prohibir que la televisió filmés les rengleres de cadàvers carbonitzats. Va declarar que allò no era un circ i va engegar els periodistes amb una frase sincera però temerària: «Au, i a prendre pel sac!». Dos mesos més tard, la premsa local va descobrir una taca en el passat de l’alcalde i el va forçar a dimitir”, (p. 56).
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
